dilluns, 21 de juliol del 2014

Les relacions entre Llombart i Blasco Ibáñez (c. 1888). Una oportunitat perduda per al valencianisme


Campanar.
Ací visqué i alenava una veu.
Foragitant oratges i paraules,
com pentinant, com ordenant les trenes,
d'ací salta els marges una veu,
fou una veu de somoure llimeres.
Ací nasqué Ramon Andrés Cabrelles.

Mural del País Valencià, V. Andrés Estellés



Ramon Andrés Cabrelles (1869-1957) és una altra figura desconeguda, una altra de tantes, del món valencianista d'abans de la guerra civil. Nascut en 1869, és considerat el darrer poeta de la Renaixença, d'aquells que feien poesia paisatgista i jocfloralista, però, al cap i a la fi, foren protagonistes del renaixement literari modern de la llengua valenciana. De fet, quan en 1935, amb 66 anys, aplegà els seus poemes publicats ací i allà en un volum titulat Versos vells, qui era aleshores director del Centre de Cultura Valenciana, Carles Salvador, s'afanyà a congratular-se de l'edició en una ressenya publicada en el setmanari valencianista democristià Acció: "Els vostres versos interessen tant avui com ahir i interessaran sempre, i més en 'manoll', perquè són un magnífic exponent de la poesia renaixentista. I això que ara s'ha fet ab la vostra obra cal fer-ho també ab tots i cada un dels poetes de la Renaixença... La vostra obra poètica és ben sincera i en els vostres treballs teniu versos molt inspirats ben propis de l'escola romàntica. Clar és que avui la poesia valenciana es mou en l'aire d'una atra escola valenciana, però això res li fa per a què nosatres us llixquem ben a gust i us agraïm les vostres oloroses flors poètiques." A més a més, Salvador també remarcava que els versos d'Andrés Cabrelles s'havien adaptat a les Normes de Castelló, aprovades tres anys abans: "Hi van rejovenits ortogràficament. Així és i vós haveu donat l'exemple i mostrat el vostre bon gust. Els nostres treballs literaris de fa uns anys només podien anar en l'ortografia d'aleshores, però ara que tenim una ortografia unificada i normalisada hem d'acceptar-la tots, com vós l'accepteu. El vostre gest deu tindre imitadors."

¡Quina diferència d'actitud conciliadora i integradora entre les diverses sensibilitats del valencianisme, tant a nivell literari com polític, a la que hi hagué unes dècades després! En tot cas, a pesar d'esta introducció, no vull aprofundir en la figura d'Andrés Cabrelles, sinó parlar d'un succeït que narra en la biografia que va fer de Constantí Llombart (1848-1893), de qui va ser ajudant personal durant la seua joventut, dels 14 als 24 anys. Llombart freqüentava la llibreria ambulant -posteriorment establida en el carrer de la Sang- que el pare d'Andrés Cabrelles, un llaurador de Campanar, havia decidit tirar avant en quedar vidu de manera primerenca. Allà, en 1883, els convencé perquè l'adolescent li fera d'auxiliar en la feixuga tasca d'elaboració del Diccionari Escrig-Llombart i quatre anys més tard, fins i tot, es traslladaren rellogats a la casa de Llombart en el carrer Pelai, 32, de València, quan sa mare morí i a penes tenia ingressos econòmics per a subsistir. És per això que la biografia sobre Llombart d'Andrés Cabrelles va plena d'anècdotes personals que difícilment podia conéixer ningú més que ell, ja que estigué al seu costat els darrers 10 anys de la seua vida. Hi ha una que m'agrada especialment, per la seua irreverència, però també pel que simbolitza políticament per al valencianisme. 

És el "rapte" de Constantí Llombart per part de Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) i els seus amics. Vint anys menor, Blasco havia conegut Llombart en l'ambient dels partits republicans federals. Era en la dècada de 1880, uns pocs anys després de la fundació de Lo Rat Penat, i, com deia Andrés Cabrelles, Llombart "li havia inoculat l'amor a les coses de la terra, aconseguint que escriguera en valencià alguns treballs tant en prosa com en vers". De fet, el mateix Blasco formaria part, com a vocal, de l'efímera associació alternativa a Lo Rat Penat que Llombart fundà en 1888 amb el nom de L'Oronella, que aglutinava els valencianistes de caire progressista. Tanmateix, Blasco es decantà prompte per l'eix social de l'esquerra federal espanyola i abandonà l'eix nacional valencianista, que vinculava al conservadorisme i considerava una rèmora per a l'avanç republicà. Així ho il·lustra l'anècdota de la qual vos vull parlar, que, per diverses indicacions del text, es pot situar, possiblement, en el mateix any de 1888, quan Blasco tenia 21 anys, estava acabant la llicenciatura de Dret i començava la seua carrera com a escriptor i polític. Ramon Andrés Cabrelles la narra de la següent manera en la seua biografia de Llombart (escrita en castellà, ací traduït, ja en ple franquisme):

Un dia quan Llombart treballava en la traducció de 'Canigó' i jo redactava paperetes per al 'Diccionari', aplegà Blasco sufocat i digué:
-Mestre, vinc per vosté. Deixe allò que està fent i anem-nos-en. Allà baix tinc una tartana. Afanye's. Que vinga també el seu secretari - jo.
-Què passa? - preguntava Llombart - mentres requeria el capell.
-No res de greu, però és necessària la seua presència.
-Mira, mira, dimoni, que te tinc por.
-No patisca, que esta volta no el comprometré.
La tartana prengué el camí de Ronda i en aplegar a les Torres de Serrans se'ns uniren l'immens Roca, el Roget i Saragata, que portava un voluminós i pesat paquet que es col·locà damunt dels genolls. Com que Llombart preguntava què era allò, Roca digué, després de dirigir una ullada plena de recel al conductor del carruatge i en to baix i misteriós:
-Armes!
-Pare, tartaner! - allò serví de mofa a tots i començaren a fer-li broma.
Anàvem pel camí de Burjassot i, després de travessar este poble, la tartana es va detindre enfront de l'explanada de les Sitges, prop del lloc a on els pares de Blasco tenien una casa en què passaven els mesos d'estiu. Llavors estava deshabitada. Obrí Blasco la porta i entràrem al so de la Marsellesa, que cantaven fortament aquells xicons. Llombart protestà a crits i els féu callar. Allò era una imprudència!
-Necessitem cantar una marxa - digueren - i no voldràs que cantem la Marxa Reial!
-Canteu la d'Aida! - cridà el mestre.
De seguida tots atacaren els compassos de la bonica composició verdiana, mentres, sense deixar de cantar, Saragata deixava el misteriós paquet damunt la taula, Roca tallava els fils que sostenien l'embolcall i el Roget treia plats i gots de la cuina. En obrir-se el paquet aparegueren, amb els seus grats aromes, una gran quantitat de tallades de pernil, sobrassada de Mallorca, llonganissa, formatges, olives, panets blancs, dos pitxers grans de vi de Pedralba, fruita i un termo ple de café. Menjàrem i beguérem alegrement i a la fi el Roget cantà 'Spirto Gentil'. Escoltàrem amb devoció i aplaudírem amb gran entusiasme.

Llombart volgué saber el motiu d'aquell àgape extraordinari i digué Blasco:
- Açò es deu al fet que jo he cobrat d'un editor de Barcelona les primeres pessetes que he percebut com a novel·liste. He volgut celebrar-ho amb els meus amics i necessitava tindre'l amb mi perquè jo el vull més a vosté que sos confrares ratpenatistes, que l'envegen i els molesta la seua companyia perquè duu trencades les sabates. Sí, són cretins que, amb la seua pretensió de notorietat i amb les seues idees retrògrades, li han segrestat Lo Rat Penat per tal de convertir-lo en un centre d'hipòcrites meninfots. Tots ells parlen castellà en sa casa i, quan en èpoques determinades se senten poetes i es consideren obligats a escriure en valencià, fan versos mediocres que canten a coses mortes, soterrades en la història, que és el lloc on han de conservar-se. [...] Vosté, mestre, volgué fundar un organisme que fóra com l'ànima de València i que des del cultiu i la depuració de la llengua valenciana es convertira en vigia defensor dels interessos morals i materials d'esta terra nostra, molt espanyola, disposta a lluitar per la integritat de la nació i a sacrificar-se per tot allò que convinga a les preocupacions dels seus pobles, però que no estiguera obligada a demanar la vènia a un poder que en ocasions li a nega per tal d'obrir un carrer, configurar un camí o demanar un préstec. I això no podrà ser fins que es federen els pobles espanyols dins d'un règim republicà. 
Blasco, que s'havia alçat de la cadira amb els ulls brillants i el monyo escarotat, es llançà a pronunciar un discurs en honor del progrés i de la república federal, pel qual es guanyà un gran aplaudiment. Acabà dirigint-se a Llombart per a dir-li:
-En estes coses anirem junts a totes bandes, mestre. En eixes altres de Lo Rat Penat no puc acompanyar-lo. Però l'admire per la seua fe i constància en la realització d'un bell ideal, encara que jo negue la seua grandesa. Perquè vosté, mestre, és la bondat traduïda en vers - digué abraçant-lo, mentres Llombart s'eixugava els ulls amb un mocador per baix de les seues ulleres negres.

Tornàrem a la ciutat i en aplegar a casa, ja de nit, entrà el mestre en la nostra saleta de treball, després d'entretancar la porta. Quan jo fiu la intenció d'entrar, havia encés el quinqué i el viu abstret i amb la ploma en la mà. Em retirí en silenci. Llombart escrivia versos.


El final melangiós de l'anècdota, Llombart tancat en la cambra escrivint versos en silenci, era premonitori de l'escassa embranzida del valencianisme polític en el futur immediat. Blasco, com hem vist, negava la "grandesa" del propòsit valencianista, tot i haver crescut en el seu entorn. Es negava a compartir missió amb conservadors de dreta i preferia el rupturisme republicà. De fet, deu anys després, ja mort Llombart, aprofità la greu crisi experimentada per l'Estat espanyol en 1898 per a irrompre en el panorama electoral de la mà del partit Unión Republicana, que seria clau en la política del Cap i Casal durant el primer quart del segle XX. La famosa València republicanista, dirigida pel "sultà de la Malva-rosa". Paral·lelament, el valencianisme conservador, en efecte, no superà la hipocresia denunciada per Blasco i no gosà organitzar un partit regionalista, que duguera al camp polític les proclames vàcues fetes en l'àmbit cultural. La primera gran crisi de la Restauració Borbònica (1874-1923), doncs, fou una oportunitat perduda per a l'aprofundiment del valencianisme: per manca d'ambició, per enfrontaments ideològics i per ferma adhesió al marc nacional espanyol, ja fóra el tradicional conservador o el regenerador republicà. Tot açò em recorda lleugerament a l'actual situació de crisi de la nova Restauració borbònica, instaurada en 1975, i potser n'hauríem d'extraure conclusions... Però potser és un simple miratge i és que estic massa obsessionat amb la voluntat d'avanç del valencianisme. No em feu cas!

1 comentari:

Josep Blesa ha dit...

De la grandesa espanyola de Blasco i Banyes a la internacionalitat actual de la causa llombartiana.
Fins i tot, el federalisme pi-margall-llombartià no té cabuda en l'avui valencià.Amb la "batalla de València" el CESID (actual CNI) començà a cavar la tomba d'España.
I els qui ho podíem rediccionar estem ja per fer estats propis federats directament amb Brussel·les. Bròquil is over !