Fer Harca. Fer força

Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache, 
Fer Harca. Històries medievals valencianes, Llibres de la Drassana, València, 2014

Este és el parlament que vaig deixar escrit per a la presentació del llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes (ací el podeu adquirir per internet sense costos d'enviament), que va tindre lloc a la Llibreria Ambreta de València el divendres 11 de juliol de 2014, mentres jo estava a l'hospital La Fe, assistint al naixement de la meua filla Bruna. Aprofite per a donar les gràcies als companys del Grup Harca i de l'editorial Llibres de la Drassana per tot el suport que ens han donat sempre i que ens van donar aquell dia en especial.

Fer Harca. Fer força 

Com no sabia si podria vindre o no, he deixat la meua intervenció per escrit. Resulta que Ana, la meua dona, està a punt de donar a llum a la nostra filla, Bruna, i és possible que en estos moments estiga tractant de fer força amb ella a La Fe, a uns quants quilòmetres d’ací. Si és així, algú amb veu ferma, sensual i poderosa, és a dir, Josep Vicent Miralles, estarà llegint açò. La meua missió era, simplement, fer-vos un tast del llibre, que supose que haureu pogut fullejar ja o ho podreu fer ara després. I ¿què millor que tractar de descriure els continguts d’un llibre a partir del seu títol? Perquè a voltes els títols es trien pràcticament a l’atzar i no tenen quasi absolutament res a vore amb el contingut. Per exemple, El vigilant en el camp de sègol en valencià, que és El guardián entre el centeno en castellà, però ja em diràs tu, ¿quin vigilant i quin camp de sègol ixen en el llibre? ¡Si és la història d’un adolescent en la gran ciutat! ¡A Nova York! Bo, deixem-ho córrer... Segurament hi ha una bona explicació per a eixe títol, però ara centrem-nos en el que presentem ací: Fer Harca. Històries medievals valencianes. 

El títol principal, Fer Harca, té una explicació ben clara: el llibre l’hem fet nosaltres, el Grup Harca, del qual vos acaba de parlar Frederic Aparisi. Però cal fixar-se en un xicotet matís: la “h” d’Harca és majúscula, ja que fa referència al grup i no a l’acció de “fer harca”. No debades, ens enganyàrem quan li vàrem posar nom al grup ara fa 6 anys. Resulta que “arca”, de “fer arca”, s’ha d’escriure sense “h” i nosaltres ho posàrem amb “h”, ja que fins fa no res era l’opinió més estesa entre els filòlegs, que l’associaven a la paraula àrab “harca”, amb el significat de grup armat popular. Tanmateix, en els darrers 6 anys, a propòsit de la preparació del Diccionari Normatiu de Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, s’ha fet una revisió a fons de l’etimologia de l’expressió i s’ha arribat a la conclusió, amb arguments molt ben raonats, que no ve de l’àrab, sinó del llatí “arx, arcis”, amb el significat de “força”, “fortalesa”. Per tant, “fer arca”, sense “h”, significaria originàriament “fer força” (¡com potser estem fent la meua dona i jo en estos moments!). I l’explicació d’eixa confusió etimològica es correspon amb el text que encapçala el llibre, més que res, per a intentar deixar clar que, a pesar del nostre nom, “fer arca” s’ha d’escriure sense “h”. ¡Tingueu-ho en compte! 

Continuant amb el nom del llibre, el subtítol és Històries medievals valencianes. Històries, en primer lloc, perquè, a banda d’eixe primer article, el contingut està conformat per diversos textos, diverses píndoles d’història, d’unes 7 o 8 pàgines, molt variades i diverses, escrites per nosaltres tres, els actuals membres del Grup Harca: Frederic Aparisi, Ferran Esquilache i jo mateix (¡no Miralles, sinó Baydal!). Són un total de 16 escrits: l’inicial que vos he explicat i 15 més (cinc de cada autor). Per tant, és un llibre entretingut, perquè conté moltes històries diferents.   

En segon lloc, són Històries medievals perquè succeïren durant l’edat mitjana, una edat mitjana entesa en sentit lax, que en el cas valencià ve marcada per la presència dels musulmans en les nostres terres, des del segle VIII fins al XVI, vora un mil·lenni durant el qual es desenrotllen les peripècies i les informacions que s'expliquen en el llibre. I, com tots sabeu, el període medieval és, alhora, repulsori i atraient. Repulsori perquè moltes vegades, quan parlem d’ell, el denigrem, el considerem una època fosca, endarrerida, plena d’abusos. Dir que una cosa és “feudal” o “medieval” és parlar d’una cosa que no volem, que desitgem fer desaparéixer de la faç de la Terra. Però, al mateix temps, quan parlem de l’edat mitjana també pensem en coses que ens agraden i fan volar la nostra imaginació. Pensem en mons de fantasia, encanteris, amor cortés, dames immaculades, cavallers errants i espases sagrades. I pensem també, en el cas valencià, en una altra cosa que ens estimem molt: les nostres arrels, el nostre origen com a poble, i el nostre major període d’esplendor en el conjunt de la història europea i peninsular. Pensem en Jaume I i la conquesta de València, pensem en Sant Vicent Ferrer i els miracles en llengua valenciana, pensem en Ausias March i els seus versos estratosfèrics, pensem en Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc, pensem en els Borja i el poder valencià... Per tant, el que fem en el llibre és tractar de conjugar estes dos visions de l’edat mitjana: d’un costat, tractant de desmitificar les consideracions negatives sobre ella (no va ser un període pitjor que altres), i, d’un altre costat, acostant-nos a eixa València medieval que tant ens agrada i ens fascina.

De fet, eixe és el tercer element del subtítol: Històries medievals valencianes. I este, potser, és l’únic element imprecís que hi ha (¡però res a vore amb El vigilant en el camp de sègol, clar!). Vull dir, que és imprecís perquè la majoria d’històries que contem són valencianes però no totes, ja que algunes tracten assumptes d’un abast molt més ampli. A més a més, hi ha també moltes històries que, tot i centrar-se en qüestions valencianes, estan realment explicant qüestions d’àmbit europeu; és a dir, que la perspectiva general s’observa a través de l’experiència local valenciana. Tenim, doncs, històries de tres classes: més estrictament valencianes, valencianes i generals, i d’àmbit general. I ara voldria fer-vos un tastet breu de cadascuna d’eixes classes.

Per exemple, entre les valencianes tenim tres d’aspecte geogràfic, com la que explica l’origen del barri de Russafa com a residència del governador Abd Allah al-Balansí en el segle VIII, la que parla d’un poble cristià que es va fundar als mateixos peus del penyal d’Ifac en el segle XIII, però va haver de ser abandonat a les poques dècades perquè la flota de Pere el Cruel de Castella el va assolar, o la que dóna compte dels molts pobles valencians que van ser abandonats no en el segle XX, sinó durant la pròpia edat mitjana, a causa d’epidèmies, reorganitzacions de la població i altres causes. A més a més, també parlem de dos fets simbòlicament molt valencians: d’un costat, expliquem l’episodi de Francesc de Vinatea, el morellà que té actualment una estàtua en la plaça de l’Ajuntament de València (la que va substituir la del burro i l’haca que hi havia antigament) i, d’un altre costat, parlem del propi naixement de la identitat valenciana, de com els catalans i els aragonesos que vingueren a poblar el regne de València a poc a poc conformaren una nova consciència col·lectiva, que fou la valenciana.

Per una altra banda, també hi ha una sèrie de textos que mesclen, com deia, allò local amb allò universal. Per exemple, els que tracten sobre tres conreus i productes com són l’arròs, el vi de malvasia i l’olivera. Així, parlem de la seua història en el conjunt de la humanitat o d’Europa, però també de la seua concreció local en la societat valenciana. Expliquem que eixe arròs pel qual els valencians som capaços de fer duels a mort va ser el nostre primer gran producte d’exportació i tenia un origen andalusí; expliquem que el vi de malvasia era el vi de més qualitat que existia en l’edat mitjana i que el van portar a la Corona d’Aragó els almogàvers; i expliquem que l’olivera i l’oli han sigut dos elements imprescindibles de totes les cultures mediterrànies, també de la valenciana. Així mateix, parlem sobre espais i fets pròpiament valencians, però que eren generals a la cultura europea, com els banys públics que hi havien en totes les ciutats per a llavar-se una volta a la setmana o els bordells, també públics, que gestionaven els ajuntaments de cada lloc. El prostíbul municipal valencià, això sí, era en l’edat mitjana el més important d’Europa (¿¡potser com ara!?).

Finalment, hi ha unes altres històries que toquen temes d’àmbit més general, com la que explica el període històric, entre els segles VIII i X, en què la Mediterrània Occidental era una mar en la qual imperaven els pirates musulmans, que dominaven les aigües a plaer. O també la història que expliquem sobre els unicorns, un animal en el qual es creia fervorosament durant l’edat mitjana, ja que molta gent havia vist les seues banyes enroscades (però resulta que no eren més que les banyes dels narvals, els mamífers marins que viuen a l’Àrtic, que eren caçats pels esquimals, que venien les seues banyes als europeus, que pensaven que aquelles banyes, pretesament d’unicorn, tenien poders miraculosos). També contem una història que vos agradarà molt als seguidors de Twin Peaks, aquella sèrie que va començar les grans ficcions televisives fa una vintena d’anys, i és que, si et fixes en una sèrie d’elements que apareixen en la narració, Twin Peaks és com si fóra Camelot, i també hi apareixen el rei Artur, Lancelot, Ginebra, els Cavallers de la Taula Redona, etc. Un paral·lelisme realment ben trobat i ben interessant de llegir.

I, dames i cavallers, encara hi han més històries en el llibre, però no tinc temps de contar-les. Ana, en efecte, s’ha posat de part i ens n’anem a l’hospital a fer força, a fer una miqueta d’arca de la bona. Desitgeu-nos sort i, mentrestant, disfruteu del llibre. ¡Bona vetlada a tots!