dilluns, 9 d’agost del 2010

Corrupteles d'ahir i de hui

Argeleta (Alt Millars), senyoriu de Pere Escrivà i Sabata (1572-1630)

Algunes de les corrupteles valencianes de hui en dia ja les coneixem: Brugals, Gürtels, Fabres, Laternes, Catrals, Montrois, etc. Un sistema aparentment democràtic, amb les seues garanties judicials, i que tanmateix no evita l'amiguisme, els enriquiments a costa de l'erari públic i les mangarrufes de tot tipus. Doncs imagine'm-ho en les administracions d'Antic Règim, en què els diversos càrrecs de la monarquia tendien a ser hereditaris -almenys durant algunes generacions- i els retiments de comptes dels oficials reials no havien de passar tants controls com teòricament fan ara. Hi havia, evidentment, un grau de corrupció prou alt, o almenys és el que particularment m'olore (perquè tampoc he llegit estudis específics sobre la matèria).

La qüestió, si més no, és que el noble valencià del qual parlava l'altre dia, Pere Escrivà i Sabata, baró d'Argeleta, va estar implicat en el seu Gürtel particular, mitjançant el qual desviava part dels "diners públics" cap a la seua butxaca. Va ser un afer que li amargà els seus darrers anys de vida, però que tampoc li comportà la presó ni la ruïna (més o menys com ara). Pere era el fill major d'Onofre Escrivà, un noble secundogènit que havia aconseguit els favors de Felip II fins a ser nomenat mestre de la seca de València, càrrec que li traspassà a la seua mort, en 1603. De fet, la rebuda de l'herència degué accelerar els tràmits per a concertar matrimoni amb una de les famílies més puixants de la ciutat, la del futur Sant Lluís Bertran. Així, el casament
amb la neboda carnal d'aquell se celebrà en 1604, amb un Pere que ja començava a ser matxutxet per a l'època (32 anys).

L'enllaç fou essencial per tal que la fortuna i la posició del mateix Pere Escrivà començara a ascendir ràpidament. Resulta que el pare de la seua dona (Àngela) era Jaume Bertran, racional de la ciutat de València, el càrrec més important de l'administració local, que controlava els diners i les gestions principals del consell municipal (una mena d'Alfonso Grau de l'època). En casar-se, Pere llogà una casa al costat de la de Jaume (segurament en la mateixa plaça que hui és la de Sant Lluís Bertran, al costat de l'Almodí) i començà a fer negocis amb el sogre. En uns pocs anys havia sanejat els importants deutes que havia heretat de son pare i, a banda de mestre de la seca, era també administrador dels drets fiscals de la Generalitat.

En 1609 fou un dels quatre nobles encarregats de supervisar les tasques d'expulsió dels moriscos de tot el regne de València (la seua
pròpia baronia d'Argeleta era de musulmans convertits al cristianisme i els hagué de deportar a tots). En 1611 la seua carrera rebé un darrer impuls, en ocupar, per intermediació de Jaume Bertran, el càrrec de receptor dels ingressos pertanyents a la batlia reial, que era la institució que gestionava l'ampli patrimoni dels monarques al territori valencià. Mentrimentres havia tingut 4 fills (Lluïsa, Lluís, Onofre i Jaume) però la seua dona, Àngela, morí en 1612. Uns pocs mesos després es tornaria a casar amb Francesca Terça, filla d'un cavaller de Tortosa, amb la qual tindria 6 fills entre 1615 i 1620 (els bessons Pere i Guillem, Anna, Isabel, Josep, Melcior i Vicent).

Així, ben situat i amb uns 50 anys, encarà la recta final de la seua vida durant la dècada de 1620, en la qual el veiem repoblant Argeleta, reformant-ne el palau senyorial (que havia sigut del sayyid Abu Zayd), comprant esclaus musulmans, intervenint en negocis del seu germà, que servia al rei en l'illa de Sicília, concertant els matrimonis dels seus fills, etc. Però en 1626 li arribà el fruit amarg de les seues actuacions corruptes. Els rumors corrien a la ciutat de València i l'Audiència Reial obrí una investigació per tal de verificar o desmentir el descrédito grande que tiene la recepta de la baylía general d'esse reyno, gestionada per Pere Escrivà. La conclusió a la qual arribà el magistrat comissionat per al cas, Cristòfor Cardona, fou que efectivament la situació era de lástima:
É entendido quán desacreditada está [la receptoria] y quán difícil sea el poder cobrar las áppocas firmadas por dicho receptor [Pere Escrivà], pues éstas de ordinario se pasan perdiendo más de la metad de lo que valen y esto se ase por medio de Miguel Pover, corredor, el qual se dise tiene echo trato con Pablo, criado y agente de don Pedro Escrivá, para que por menos de la metad marque dichas áppocas, ygualando después las partidas por tabla, como mejor les está, para que conste aver el dueño del áppoca recebido por entero el valor d’ella, no aviendo recebido efectivamente más que la metad, y este trato es muy sabido en lonja y se tiene por cierto.
És a dir, el que feia el baró d'Argeleta era d
esfalcar la meitat dels diners de bona part de les àpoques que ell mateix havia de fer efectives com a receptor dels albarans de la batlia reial valenciana. Com si algú del Banc d'Espanya pagara només la meitat dels xecs rebuts, es quedara l'altra meitat i quadrara els comptes per tal que aparegueren com a totalment satisfets. I això de seguit seguit. La qüestió era tan coneguda en la ciutat que els botiguers i els mercaders comptaven les àpoques reials per la meitat del seu valor nominal, i l'estafa era de tal magnitud que el magistrat de l'Audiència la relacionava directament amb l'increment espectacular dels béns d'Escrivà: siendo como era un cavallero muy pobre, está oy de los más ricos de la ciudad.

En conseqüència, en juny de 1628 fou sancionat amb la suspensió en el càrrec per un any, però no havien passat ni 4 mesos que se li alçà el càstig per intercessió del virrei del regne de València: por la falta que haze su persona para el exercicio d’este officio i en consideració de los muchos años que ha servido [al monarca] y la calidad de su persona. No sabem si del disgust o per causes naturals, però a penes 6 mesos després Pere Escrivà devia estar suficientment malalt com per a fer testament. I només un any més tard, en gener de 1630, moria als 57 anys d’edat, donant pas al seu fill, Lluís Escrivà i Bertran, que ja era baró d’Argeleta i ocuparia també els càrrecs de mestre de la seca i receptor de la batlia general del regne de València. Com veiem, doncs, això de la corrupció i de les nissagues familiars és un fenomen que també es donava antigament. I el problema és que de vegades sembla que no hem avançat massa en la qüestió...


4 comentaris:

Natxo ha dit...

Si és que, la corrupció és un art. I els valencians ens faríem en l'or als JJOO.

Bona actualització i història, gràcies.

Laura Santacruz ha dit...

Em dolia jo fa poc de la desafecció dels nostres malfactors a la gran -i pròpia- tradició que els ha precedits (http://ves.cat/aipG), el coneixement de la qual ara m'acabeu d'ampliar considerablement.
Com sempre, excel·lent. I de servei públic, diria jo.
Gràcies.

Vent d Cabylia ha dit...

De res, per a això estem!

La lectora, molt interessant el post. M'apunte el blog i la forma d'acurtar els enllaços (http://ves.cat). Gràcies!

Vent d Cabylia ha dit...

De res, per a això estem!
La lectora, molt interessant el teu post. M'apunte el blog i la forma d'acurtar enllaços, que no la coneixia. Gràcies!