dijous, 19 de febrer de 2009

La gran depressió

La mort i l'avar (1523-1526)
Hans Holbein el Jove, gravat per a la Dansa de la Mort


[Les cites són traduccions al valencià fetes per mi a partir de la versió castellana]

Guy Bois (1934) és un dels pocs grans historiadors francesos que d'una manera o una altra s'han mantingut fidels a l'esperit científic de Marx. Dins del marxisme acadèmic, però, el seu va ser un dels primers marxismes heterodoxos, que no atenia a les observacions de Marx sobre la societat medieval -ben superficials- sinó als seus principis d'anàlisi de les estructures materials. Així, rebel·lant-se contra les nocions d'immutabilitat econòmica associades pel marxisme a la societat occidental preindustrial, Bois va encunyar el terme "economia monetària de producció" aplicat a la societat europea constituïda a partir del segle XIII, una economia-món en què, al seu parer, el capital, els intercanvis monetaritzats, les ciutats i el mercat tenien ja un paper central.

El seu pensament va influir poderosament en una part important del Departament d'Història Medieval de la Universitat de València i bona mostra en són els nombrosos articles escrits per Antoni Furió, Pau Viciano o Juan Vicente García Marsilla sobre la xarxa jerarquitzada de mercats urbans medievals al regne de València, ja siguen mercats financers, immobiliaris, laborals, etc. Igualment, n'és bona prova que el seu darrer gran llibre d'història medieval, La grande dépression médiévale. XIVe et XVe siècles. Le précecédent d'une crise systémique (2000), fóra traduït pel mateix Pau Viciano per a Publicacions de la Universitat de València l'any següent de la seua edició francesa.

Jo, com a bon deixeble, el vaig llegir amb fruïció en el seu moment i, independentment de la valoració personal de les eines conceptuals aplicables a la investigació historiogràfica que fornia, sempre me'l vaig mirar amb una certa cautela per la seua finalitat declaradament presentista. Tanmateix, davant la crisi global que se'ns ha vingut damunt, potser seria hora d'anar abandonant aquelles cauteles i atorgar-li la raó que potser tenia, ara fa ja 9 anys. I és que el llibre comença amb la declaració que la seua redacció obeeix a l'intent que una reflexió sobre el drama de depressió medial servisca als que han decidit plantar cara a la
ideologia mundialitzadora, que ell mateix rebutja radicalment, com raonà poc després a l'obra Una nova servitud. Assaig sobre la mundialització (2002).

Advertint que la història mai no es repeteix i que les circumstàncies i els factors són molt diferents, Bois recorda les semblances entre la llarga crisi medival de la societat europea (de 1350 a 1450) i el procés actual de mundialització, ja que ambdós moments es caracteritzen per un canvi global de llarga durada dut a terme a través de la desestabilització econòmica, social i cultural de la societat després d'un gran període d'expansió:
En el cas del feudalisme va ser l'emergència d'un feudalisme d'Estat en què l'aparell fiscal prengué el relleu d'una exacció senyorial afeblida. En el cas del capitalisme, la resposta ha estat la "financiarització" del sistema, duta a terme els darrers anys i que significa simplement el control del sistema (i en conseqüència del món) pels mercats financers. L'estafa intel·lectual de la ideologia mundialista [...] consisteix, bo i exalçant una mundialització adornada de les virtuts de la modernitat, a dissimular l'element decisiu del canvi, ço és, l'augment del poder dels mercats financers. [....] Tota la resta deriva més o menys directament d'ací: la mercantilització de totes les activitats socials com a objectiu central, fins i tot en els sectors que fins ara s'havien preservat (informació, sanitat, educació) [...] En els dos casos, el final d'un fort creixement i els canvis estructurals introduïts per a fer-li front causen estralls en el conjunt del teixit social.
A continuació assenyala un dels paral·lelismes més desconcertants de les similituds entre la crisi medieval i l'actual: la deflació, que en el cas medieval durà més d'un segle, i que actualment és el gran fantasma que pot agreujar la crisi.
I vull dir a dia de hui -com indicaven este mateix diumenge els fulls d'economia d'El País-, i no fa 9 anys, ja que llavors Bois es dedicava "simplement" a predir-la:
Un fenómen anàleg [a la deflació medieval] [...] sembla actuar des de fa quasi vint anys. Evidentment, els mecanismes que determinen la pressió deflacionista no són els mateixos en dos sistemes tan diferents. Per últim, la deflació llarga o crònica es presenta com a inseparable d'un estat depressiu de les societats. La falta de perspectiva i sobretot la propensió dels economistes, incloent els més crítics, a raonar només sobre la conjuntura curta, no ha permés fins ara precisar el diagnòstic per al món contemporani. L'experiència medieval hauria de posar en evidència l'efecte perniciós i devastador d'esta malaltia social.
I el mateix feia Bois fa quasi una dècada pel que fa a la predicció de la crisi davant dels que pogueren objectar-li que si bé la crisi medieval va ser catastròfica i afectà greument els habitants de la societat occidental, en l'actualitat no havia passat de moment res comparable:
Ací, posem-nos en guàrdia una vegada més davant les trampes del temps curt. Tots els experts saben que la reestructuració del capitalisme s'ha acompanyat de la formació d'una gigantesca bombolla financera i de greus desequilibris en l'economia internacional. Actualment, el nivell de l'activitat mundial només es manté pel sobreconsum de les llars americanes, al preu d'un endeutament massiu i a costa de la resta del món. Què succeïrà quan la bombolla esclate? Ningú no ho sap. Però l'escenari d'un cataclisme no és el més improbable. I l'esclat de la bombolla, en el seu moment, serà una certesa.
Així, després de realitzar una anàlisi exhaustiva dels diversos sectors afectats per la crisi medieval a partir del seu utillatge metodològic i conceptual, Guy Bois tornava en les conclusions a realitzar comparances. Segons ell, la gran depressió medieval havia estat una crisi excepcional, per la seua durada -vora un segle i mig- i pels seus efectes devastadors -contracció demogràfica, multiplicació de la violència, marginació d'una gran bossa de pobres, aprofundiment de les diferències socials, oligarquització dels poders i afebliment de les actituds racionalistes-, la qual fou anunciada per síntomes anàlegs als que s'observen en el món contemporani de les darreres dècades:
¿No veiem en l'ordre econòmic, des de fa una desena d'anys, com es manifesta una tendència depressiva o deflació lenta que pareix revestir una doble dimensió, conjuntural (la correcció dels excessos especulatius ulteriors, particularment en el sector immobiliari) i estructural (un dèficit estructural de la demanda global)? No es multipliquen en l'ordre social els símptomes de desorganització? Hom no pot ignorar que la consolidació d'una desocupació massiva en nombrosos països desenvolupats [...] ha produït efectes devastadors. L'horitzó social s'ha trastornat: incertitud, precarietat, exclusió, aprofundiment de les desigualtats, violència, dissolució dels lligams familiars han esdevingut realitats familiars. A tot això també s'afig la crisi d'allò polític: l'ascens del poder econòmic provoca una doble asfixia de la democràcia, per l'estretiment de l'espai polític i la invasió de la corrupció. Per últim, la derrota de la raó completa el panorama: ascens d'allò irracional, feblesa de les elits intel·lectuals, esclerosi dels centres de producció i difusió del saber, i "mercantilització" d'este espai, com d'altra banda de la majoria d'aspectes de la vida social [...] En els dos casos l'aparició dels símptomes és conseqüència de la disminució del ritme de creixement.
Així doncs, el que Bois planteja és que, malgrat que els moments històrics siguen molt diferents, els símptomes observats en la contemporaneïtat apunten a una segona gran crisi de la societat occidental, precisament nascuda al període medieval. I adverteix que tots estos símptomes alarmants i probablement sistèmics apareixen ben evidents a l'hora de fer anàlisis objectives, però han estat amagats conscientment i negats des d'inicis de la dècada de 1990 pel que s'ha donat en denominar "pensament únic", un altre dels signes de la crisi.

Finalment, relaciona els intel·lectuals que neguen la crisi actual amb els historiadors que neguen que hi haguera una crisi medieval -que també els hi ha-, tot observant que els seus arguments són ben semblants:
  • En els dos casos l'argument decisiu és la marxa cap a la "modernitat".
  • En els dos casos se silencia el paper dels grans actors socials, com ara les classes dominants medievals que portaren l'Europa medieval al desastre, o les contemporànies, màximes conductores de la situació actual (negar eixe paper, diu Bois, seria com considerar igual de responsables de la crisi actual un assalariat qualsevol i un gestor d'un fons de pensions).
  • Tampoc en cap dels dos casos es parla dels costos socials, polítics i intel·lectuals de la crisi, com ara l'afonament democràtic i racionalista del segle XV, que normalment ningú no relaciona amb la depressió generalitzada que l'originà.
  • Finalment, en els dos casos s'intenta culpabilitzar les víctimes, carregant contra elles a compte del seu suposat arcaisme i del seu rebuig a l'adaptació "modernitzadora", alhora que se satanitza qualsevol resistència al discurs oficial del pensament únic que "ha de dur el progrés".
Davant de tot açò, que vist amb el temps espanta a qualsevol per la certesa de les anàlisis i de les observacions, només ens queda pregar -i lluitar- perquè les coses no vagen així i finalment ens en sortim molt abans i molt millor que els nostres avantpassats medievals. Però també Bois té resposta per a esta negació generalitzada de la llarga crisi que segons ell se'ns ve al damunt; bo i citant Emmanuel Todd proposa una interpretació antropològica de la nostra ceguesa:
Hem d'admetre, en el cor de l'ésser humà, l'existència d'un programa de negació de la realitat capaç de generar la il·lusió necessària per a la vida [...] Tota situació que es percep com a massa complexa, massa penosa, massa amenaçadora, és evitada, eliminada, negada. La crisi de la civilització que vivim és una situació d'este tipus que activa poderosament, al si de l'elit occidental, el programa biològic i intel·lectual de la negació de la realitat.
Semblen clarividents, però tant de bo s'equivoquen...

13 comentaris:

Blai ha dit...

I tan clarividents, sembla com si haguera escrit l'article ahir mateix! Ja veurem si aquesta crisi arriba al segle i mig o què...

Jesús ha dit...

No saps estar-te'n del vici: "Com que veig que segurament no tindré temps d'actualitzar el blog ni hui ni demà". Siga com siga, quin goig de post este darrer!

Sfrazzera ha dit...

Hem d'admetre, en el cor de l'ésser humà, l'existència d'un programa de negació de la realitat capaç de generar la il·lusió necessària per a la vida
ohhhhhhh

Vent d Cabylia ha dit...

Blai, esperem que no, encara que sembla que Bois parla més de la intensitat de les conseqüències (fams, oligarquització del poder, guerres, etc.) que no de la durada de la crisi.

Jesús, com que ja no tenia temps d'acabar una ressenya en el que quedava de dia, vaig decidir acabar el post...

Sfrazzera, és que estos francesos tenen molta classe.

Comtessa d´Angeville ha dit...

"POSTEJAT PER VENT D CABYLIA A LES 07:07"

Vent d Cabylia ha dit...

No patisques, dona, que això és un modificació que he fet este matí. El post el vaig publicar ahir cap a les 21 h. Però és que les primeres claredats del sol ixent es veuen molt boniques a la platja...

Aurora Mora ha dit...

Una entrada excel·lent. Jo també volia tocar el tema de la crisi que se'ns ve damunt en el meu blog, ja vorem si tinc temps de fer-ho... En tot cas, estic d'acord amb la tesi d'aquest autor. Els economistes que hui hi són a l'FMI, consultores diverses, etc. estan lligats d'una manera ferotge amb el curtplacisme i no són capaços de vore més enllà dels seus nassos. Malauradament, els "economistes alternatius" que estan siguent coherents i sincers i auguren un crack que, ríete tú del 29, (si no l'auguraven ja feia temps) no són escoltats. Malos tiempos para la lírica...

Jesús ha dit...

La classe la tenen, sobretot, les franceses, a parer meu, és clar. Per bé que de gustibus non disputandum, és clar també.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Damunt que me preocupe per tu, que m'apure cada volta que veig les hores a les t'alces home! Que la gent de no dormir li se'n va la perola

morena ha dit...

jajajaj mírala la que se va a la cama a las diez y reza sus oraciones cada día, jaja


besos anfitrión y gran post, como siempre

Anònim ha dit...

Em trec el barret! Felicitats!

Francesc

Anònim ha dit...

Vaig dir impressionant el post de l'altre dia, el de Sis de Monòver
però aquest teu també_impressionant, com es nota quan parlen els que saben de què parlen...
maria

morena ha dit...

Ahora que lo he leído con detenimiento, chapó.

besos