dilluns, 16 de febrer de 2009

La València en blanc i negre

Divendres l'amic Juan Enrique Tur em va fer una entrevista per al programa Blogs amb v baixa, produït amb Julio Gómez des de Radio l'Om de Picassent i que s'emetrà al llarg d'esta setmana per la Xarxa d'Emissores Municipals Valencianes. Va ser una xarrada molt agradable d'uns vint minuts parlant del món dels blogs -especialment dels fets en valencià-, al final de la qual em va demanar alguna recomanació bloguera per als oients.

En primer lloc, em va vindre al cap El racó de Micalet, una mostra del que podria constituir la normalitat valenciana: escrit en valencià a la secció de blogs de Las Provincias -un dels pocs juntament amb el de Carles Choví- i amb crítiques -no massa fortes- per a tots els sectors polítics mitjançant l'humor gràfic. I, immediatament després, alguna cosa em va impulsar a recomanar bloguistes amb els quals d'una manera o d'una altra em sent identificat en la seua tasca bloguera: L'epistolari blau i El cadafal, escrits per dos valencians també "desplaçats", el primer a Barcelona i el segon a Orléans i que moltes vegades utilitzen el blog -com jo mateix- com a via d'unió física o sentimental amb la terra i la gent que tenim a uns centenars de quilòmetres.

I ací vaig acabar les meues recomanacions, tot i que ara m'agradaria afegir-ne una altra, també d'un sector que no freqüentem els que passem per ací: un dels cinc blogs de Julio Cob Tortajada, defensor de la idea d'Espanya i de les polítiques del PP, però amb tendències liberals i amant del patrimoni històric urbà de València, com demostra als blogs Rincones de mi ciudad i Valencia en blanco y negro.

En este últim va publicant des de fa uns sis mesos fotos antigues de la ciutat que valen realment la pena per aprendre a estimar allò que tenim -o que hem perdut, que també es pot estimar-. El que no entenc, però, és com una persona que aprecia els edificis i els llocs singulars i amb història siga capaç de defendre la política urbanística del PP a la capital valenciana. Supose que tot deu ser pura enyorança individual, sense cap intenció de preservar allò que tenim per als nostres fills, com pareix intuir-se a través del que ell mateix diu al blog :

Fue creciendo la ciudad. El ferrocarril, el Ensanche, las nuevas grandes vías, su paseo Valencia al Mar: al que se quiere llegar aunque sea a paso lento, la América Caps [sic] y la Formula Uno. Todo un siglo y medio en el que el encanto del blanco y negro es vencido por la magia del color, la que con la máquina digital crea sus mejores encuadres. Pero todo esto no tiene ningún valor si en nuestra prepotencia olvidamos lo que fuimos, tiempos del que sólo el blanco y negro da su mejor testimonio: el mayor de nuestros legados y del que debemos disfrutar.
En qualsevol cas, com he dit, paga la pena anar resseguint les fotografies que publica. La seua consulta, a més, es pot combinar amb la del blog Valencia canibal, Valencia distinta, en què els seus autors sí que donen una visió crítica i presentista de la política patrimonial dels nostres governants. I acabe enllaçant algunes imatges d'eixa València en blanc i negre:

Ciutadella borbònica (enderrocada en 1901)

Zepelí sobrevolant València en 1932

Plaça de l'Ajuntament en 1933

Plaça del Mercat abans del Mercat Central (de 1928)

Piscina pública de Les Arenes (ara un hotel de luxe)

Llotja en 1880, sense els merlets del cos central afegits durant el segle XX

Palau de la Generalitat en 1906, sense la torre occidental, afegida en 1953

5 comentaris:

Julio Cob ha dit...

Colega blogero, quiero manifestarte mi gratitud por la recomendación tan especial que has hecho de mis dos blogs acerca de mi ciudad de Valencia y que quedan a la disposición de tus lectores, tanto el de “Rincones de mi ciudad” como el de “Valencia en blanco y negro”.

Espero que los disfruten al igual que tu lo has hecho.

Muchas gracias y mucha suerte.

Vent d Cabylia ha dit...

De res. Sempre s'agraeix trobar gent que s'estima i aprecia el patrimoni, sobretot si és el de la nostra estimada València...

#M# ha dit...

El meu sincer agraïment.

Vaig començar l'Epistolari Blau al mateix moment d’arribar a Barcelona. Sempre dins d’ell, i no sé perquè, ha aflorat molta nostàlgia per la Terreta, tant per ma casa, Alcoi, com per València, la ciutat de la meua educació sentimental.

D’entrada és un honor la recomanació, perquè a banda dels temes tan interessants que es plantegen al teu blog, és també una eina fantàstica, un autèntic google del món blogaire valencià i català.

Com sempre li pegue una miradeta a les altres recomanacions que no coneixia.

Au, a seguir així.

Dani ha dit...

Gràcies Vicent! la veritat és que el blog i els lectors és una de les maneres més agradables de matar la morrinha, el saudade i tot això. Gràcies, de veres.

Vent d Cabylia ha dit...

De res, de res. Faltaria més. Ja m'enteneu quan dic això del blog i de mantindre el contacte amb la terreta...