Era sempre a l’alba quan, des de la seva tardor, Narcís desdibuixava els seus somnis sobre l’arena de les dunes. Es despullava, se li esqueixava la gola en un crit esgarrifós i els peixos d’argent, animals sobrenaturals que sotjaven son deliri, saltaven sobre el seu pànic.
Contes curts. Miquel Bezares
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada