divendres, 2 de juny de 2006

Què és l'humor?

Enre9. Humor a cabassaes

Fa poc, no sé com, en ple riure, se'm va acudir pensar què era exactament el que ens feia riure. Només podia respondre amb repeticions que no m'explicaven res, per exemple, ens feien riure les "situacions còmiques". El diccionari de "còmic" diu "que provoca la rialla", el que és una reiteració. De "rialla" diu "riure" i de "riure" "fer el moviment peculiar dels músculs facials, principalment de la boca, acompanyat ordinàriament d'una sèrie d'espiracions i de vocalitzacions inarticulades, parcialment involuntàries, amb què hom sol expressar una alegria viva i sobtada o com a resposta a les pessigolles". És a dir explica el fenomen físic però no què ens fa riure. D'"humor" hi torna a no explicar res: "4. Facultat de descobrir i expressar elements còmics o absurdament incongruents en idees, situacions, esdeveniments, actes, etc". En castellà igual: "1. m. Genio, índole, condición, especialmente cuando se manifiesta exteriormente".

Finalment, vaig desistir de calfar-me el cap: ens feien riure les "situacions còmiques" o "les aburdes" perquè ens feien gràcia i ja està; em veia incapaç de donar una explicació lògica i raonada. Ho vaig deixar sense pegar-li més voltes. Ara, un temps després, he descobert que hi deu haver tota una teoria de la filosofia o de la literatura al voltant de l'humor -que seria d'agrair que influís en les definicions dels diccionaris d'alguna manera-. De casualitat he trobat un article, de José R. Betancor, que reflexiona al voltant del concepte d'humor. En ell es dóna una definició en anglès, que traduïda literalment, diu que "l'humor és la bisociació d'una situació o d'una idea amb dos contextos mútuament incompatibles en la ment d'una persona i la transferència abrupta del seu fil de pensament d'un context a l'altre com a resultat de posar una fi sobtada a unes expectatives tenses que s'han creat; l'emoció acumulada, privada del seu objecte, "queda en l'aire" i és descarregada a través del riure".

Si ho apliques s'aproxima molt a la realitat d'allò que ens fa riure, ja siga una caiguda -esperes que la gent camine normal i no que es caiga- o un acudit -qualsevol que penseu, des de l'anglès, el francès i l'espanyol al de les "sabatilles Puma"?, "vinga, eixe cigarret"-. T'expliquen o veus una cosa que en el teu cap té un final suposat però de sobte hi ha un pas ràpid a una situació que no esperes i et fa riure. Dos contextos incompatibles coincideixen en la ment (això és una bisociació, paraula que només he trobat a un diccionari de gallec). Per això l'humor de l'absurd, com el de Faemino i Cansado, fa encara més gràcia, o el de l'exageració, si és imaginatiu, també; en canvi, si l'exageració és previsible -perquè ja la coneixem- no fa gens de gràcia. Els acudits en particular es basen en la creació d'eixa tensió específica prèvia i quan menys previsible siga la resolució final més gràcia ens farà. Les expectatives trencades i eixa tensió "suspesa en l'aire" es resolen a través de la rialla.

Total, que van dos i es cau el del mig.

1 comentari:

AdRiA ha dit...

Hauria de posar aquest text a la descripció del meu bloc. Em trec el barret.

--
enre9