divendres, 16 de juny del 2006

"Canzó" (1841) - Tomàs Villarroya

València. Segona meitat del segle XIX

Tomàs Villarroya (València, 1812 - 1856). Fill de comerciants, estudià a les Escoles Pies i es llicencià en Dret a la Universitat de València. Va exercir d'advocat, fiscal i jutge fins que al 1854, amb la revolució progressista, va ser destituït. Va morir als 44 anys.

La seua obra va ser reduïda però de gran importància, ja que es considera que la Renaixença valenciana comença amb la publicació de quatre poemes seus, en valencià, en la revista El Liceo, entre 1841 i 1842. El primer, Canzó, té clares reminiscències del poema La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, que havia iniciat la Renaixença catalana a penes huit anys abans.


CANZÓ

L’amor és lo cel,
lo cel és l’amor.


I

Àngel que Déu per mon conhort envia,
celest visió de mos ensòmits d’or,
imatge d’il·lusions i poesia,
delícia del meu cor,

ab ta llaor desplegaré jo els llavis
i una cançó diré, filla del cel,
en l’olvidada llengua de mons avis,
més dolça que la mel.

Acàs lo meu cantar ja t’importuna:
cent voltes ta alabança m’has oït,
i cent també la misteriosa lluna
en la callada nit.

Cobert lo front de puritat i glòria
lo meu esprit te mira en tot instant;
ompli ton nom a soles ma memòria,
ta inspiració mon cant.

II

Xiqueta delicada,
recorde jo que et viu
allà en l’edat dorada
com tórtora en lo niu,
com rosa no esclatada.

Plaer tan pur tinguí
mirant-te, verge meua,
que sens voler plorí,
i ma ànima ab la teua
per sempre es confundí.

Degué lo teu encant
robar la llum al dia,
puix veia ton semblant
encara, una hora havia,
sens tindre’t ja davant.

I, enmig de ma dolçor,
vingué lo desengany
a omplir-me de tristor
i aconseguí el meu dany,
lo pit ja ple d’amor.

III

Després d’aquell moment
de cèlica ventura,
és l’ànima més pura,
i pur lo cor, i pur lo pensament.

Ab més sonora veu
entone una cançó;
més tendra és ma oració
quan alce de matí lo front a Déu.

Té el cor altre lluir,
lo cel mire més blau,
per tu lo viure em plau
i dolç és lo content, dolç lo sospir.

I adore ton encant
ab lo sublim amor
que l’àngel té al Senyor,
que té la mare a son darrer infant.

IV

Que goig és l’existir,
mirar tos ulls i respirar ta aroma!
On fou lo meu patir?
On l’ànsia de morir?

Plega la nit son vel,
radiant el sol per l’orient assoma
desfent la boira i gel,
i queda clar lo cel.