dijous, 1 de juny de 2006

Un poch d’oli i alcofoll que no tinc gràcia sens ell


Fa un temps, vaig descobrir que la meua nòvia tenia un potet amb pols negre paregut al de la foto d'ací l'esquerra per a perfilar-se els ulls. Li l'havien portat els seus pares del Marroc, es deia "kohl" i era el mateix amb què veiem maquillats els ulls dels egipcis antics en les pel·lícules o documentals. En la meua ignorància sobre cosmètica antiga i moderna vaig aprendre un mot nou, el qual posteriorment he relacionat amb una paraula que apareix en documents medievals relatius a la importació d'espècies i drogues, i sobretot amb un passatge de la peça teatral La vesita de Joan Ferrandis d'Herèdia, també titulada Coloquio de las damas valencianas, escrita en 1524, tot recreant de manera satírica i realista la cort virregnal de Germana de Foix a València. Precisament en esta obra, a la inversa que en els sainets d'Escalante de 350 anys després, el valencià apareix com la llengua "de la senyora" mentre que el castellà és la llengua de "les sirventes"; amb tot també s'hi empra el castellà entre alguns senyors i fins i tot el portugués, com a mostra de la diversa procedència d'aquella aristocràcia cortesana del moment.

Doncs bé, el passatge citat transcorre així:
SENYORA: ... ¿ a què sou anada?
GUZMANA: Fui a llamar su criada.
SENYORA: Ben criada, així com vós.
GUZMANA: Vuestra merced me persigue que no se puede sofrir.
SENYORA: Vine tú, si has de venir, dona’m recapte que’m lligue. ¿Digues trucha descuidada, no has sentit tocar tres hores? Si vénen exes señores, vols que’m troben deslligada?
CATALINA: ¿Qué tengo de aparejar?
SENYORA: Com, ¿en axò ‘stas encara? L’espill y lo drap de cara, la caxeta de lligar. Les pintes y’l pelador me porta per a pelar-me, sabonet per a escurar-me, blanquet y també color. Da-li, trau-me un bon capell, los canonets per al coll, un poch d’oli i alcofoll que no tinc gràcia sens ell. Digues, ¿tinch los cabells plans?
CATALINA: Sí, señora.
SENYORA: Crech que ments...

Eixa paraula, "alcofoll", semblava referir-se al que ara jo anomenava "kohl". Fent les indagacions pertinents els diccionaris ens ho aclaren. El DCVB diu:
2. Polsim molt fi d'antimoni o galena, que les dones empraven per pintar-se els ulls.
Var. ort.: ant. alcoffoll, alcofoyl.
Var. form.: alcohol, cofoll.
Etim.: de l'àrab al-kuhl, ‘galena o sulfur de plom’.

També el GDLC diu d'alcofoll:
COSM Pólvores finíssimes de galena o d'estibnita que antigament usaven algunes dones per a ennegrir-se les celles, les pestanyes i les parpelles.

Allò curiós és que ambdós diccionaris donen accepcions que es refereixen a temps passats, com si les dones actualment no empraren "alcofoll". Potser fa trenta anys no però actualment sí, tant en pols com en llapisos, per exemple, amb els coneguts "eyeliners", anglicisme ben introduït entre les dones -majoritàriament usuàries-. Tenim una mostra en les imatges adjuntes al final. També curiosament en castellà el DRAE ha adoptat la forma "més moderna" "kohl", ja que la antiga "alcohol", el correlat castellà d'"alcofoll", havia caigut en desús. Amb tot, si hi cerquem "kohl" el resultat és:
Kohl o kohol. 1. m. alcohol ( polvo de antimonio).
I una vegada en "alcohol", com a cinquena entrada:
5. m. Polvo finísimo usado como afeite por las mujeres para ennegrecerse los bordes de los párpados, las pestañas, las cejas o el pelo, que se hacía con antimonio o con galena, y después con negro de humo perfumado.

De fet, en el Termcat si busquem "alcofoll" ens dóna per al castellà la traducció directa "kohl". En tot cas, en valencià/català no s'ha produit eixa "modernització" del mot i convindria rescatar "alcofoll", que fins i tot té bonics derivats com "alcofollar" (ennegrir amb alcofoll) o "alcofollera" (recipient on es guardava l'alcofoll), aquell potet en què la meua nòvia guarda eixos pols negres que pronuncien la bellesa i el misteri de certes cares.

4 comentaris:

Astratonauta ha dit...

Mira, al pròxim relat que escriga incloure el mot. M'ha molta això de l'alcofoll vs eyeliner... Sí és que érem molt avançats per a l'època! En que quedaria Zaplana al costat dels Borja!

Vent d Cabylia ha dit...

Zaplana seria un gran Cèsar Borja... Fins i tot me l'imagine posant-li suaument alcofoll als ulls a la seua germana Lucrècia... Està fet tot un personatge.

Vent d Cabylia ha dit...

Per cert, pensant-ho bé crec que el més correcte seria "llapis d'alcofoll" per als llapisos de cosmètica, reservant "alcofoll" per a les pols pròpiament dites.

Oscar ha dit...

A propòsit del teu comentari sobre l'ús del valencià per part de l'aristocràcia a la cort de Germana de Foix, et diré que, per desgràcia, no cal aplegar fins a Escalante per a llegir a les criades parlar en valencià a la dama castellanoparlant. Mireu quina diferència, i no només de llengua, entre dos obres a les quals només separen setanta cinc anys.

Joan Ferrandis d'Herèdia. La vesita. 1524

SEÑORA:
[...]
Guzmana, digau-me vós,
no ho teniu per meravella?
Usa’s res d’açò en Castella?
[...]
GUZMANA:
No, Jesús, guárdenos Dios
[...]
SEÑORA:
Bé ens paren les castellanes,
mas passades per València.
GUZMANA:
Doquiera hay malos y buenos.
SEÑORA:
Només digau veritat:
¿usen poc la netedat?
GUZMANA:
No, de afeitare a los menos.
SEÑORA:
Veure lo calçar d’allà
quant brutíssim diuen que és.
GUZMANA:
Traen lo sucio en los pies,
no en el rostro, como acá.
SEÑORA:
Com vos allargau, Guzmana!
Poc a poc sobreixiu.
Com se mostra que teniu
la llengua ben castellana!
Ves mai la vilana porca?
estos castellans orats
presumen, sent uns pelats,
més que Rodrigo en la forca.

Guillem de Castro. La verdad averiguada y engañoso casamiento. 1599

HIPÓLITA:
¡Esperanza, Beatriz, Juana!
¡Hola Vicentilla! ¿Adónde
estáis?¿Ninguna responde?
ESPERANZA:
Ya voy, señora. ¿Què mana?
¿Què mana vossa mercè?
HIPÓLITA:
¿No te he dicho que has de hablar
castellano?
ESPERANZA:
Descuidar
me suelo, mas ya lo haré;
que el irse a lo natural
siempre la lengua, es muy llano.
HIPÓLITA:
Habla siempre en castellano.
Esperanza:
Y perdoná, si hablo mal.

El procés de castellanització descendent és prou antic al País Valencià.