dijous, 22 de juny del 2006

Andarella diu: La Dama d'Elx

Encetem hui la secció Andarella diu. Per als qui no el conegueu, Andarella és el malnom d’un altre apassionat de la història i la política valencianes, i sobretot dels estudis històrics sobre l’Horta de València, de la qual prové el seu nom. Perquè Andarella no és una marca de sabates brasilera, malgrat el que diga el Google, sinó que és el nom d’una derivació de la séquia de Mislata, una de les vuit que reguen l’horta de València, eixa a la qual, desgraciadament, no li queda molt més que mig segle de vida, si arriba. Ell mateix ens donarà més notícies sobre esta antiga alqueria islàmica del hawz de Balansiya. Hui ens parla de la Dama d’Elx:

Quan Manolico es va trobar, llaurant, la Reina Mora, ens va regalar a tots una joia de l’art, de la història i del nostre patrimoni. Però també ens la va descontextualitzar, ens va privar de molta informació sobre la pròpia escultura i sobre la cultura ibèrica en general. Potser eixa descontextualització, junt a la magnificència de l’obra, és el que va convertir la Dama d’Elx en un símbol, que com tots els símbols, va mudar de significat, amb les conseqüències que per a ella mateixa va tindre.

Primer va ser símbol de la desídia espanyola pel seu patrimoni, quan va marxar a Paris venuda al millor postor. Després les coses canviaren i Pétain li la va enviar a Franco. La Dama, pel fet d’haver estat a Paris, era la peça ibèrica més famosa, i els ibers, ara, eren els primers espanyols, la versió local del famós: “nos ancêtres les gaulois”. A El Florido Pensil hi ha una cita de José María Pemán (el de la lletra de l’himne d’Espanya, (compte, que cou)), que se’m va quedar gravada des de que vaig llegir el llibre fa ja un bon grapat d’anys. Deia Pemán: Las mujeres íberas llevaban sobre la cabeza un aro de hierro que servía para echar sobre él un velo con el que a menudo se cubrían la cara. La misma Dama de Elche aparece con la cabeza y el cuello pudorosamente cubierto de paños. Parece que las primitivas mujeres españolas estaban nada más esperando que se levantara la primera Iglesia de Cristo, preparadas ya con sus tocas para asistir a la primera misa”. La cosa, per absurda, no deixa de tindre ara gràcia, però si ho pensem bé en el seu context, fa por, molta por.

La Dama també és un símbol valencià per excel·lència. No és casualitat que, amb el Guerrer de Moixent, haja estat en molts moments símbol de valencianitat, a vegades mal entesa, tot s’ha de dir. No debades hi haurà una reproducció de mesures considerables en una de les principals entrades de la ciutat de València, que ni tan sols té passat ibèric, ja que és una colònia fundada pels romans. Tant ibers com romans, però també pobles anteriors o posteriors com visigots o andalusins, ens han deixat unes restes culturals que si bé no es poden considerar valencianes (ja que fins a 1238 el concepte de valencià aplicat a tot el territori del País Valencià ni tan sols havia estat concebut), han influït en el nostre imaginari col·lectiu contemporani i en determinats aspectes de la pròpia història del territori que actualment considerem valencià. Des de l’art rupestre prehistòric o protohistòric fins al llegat àraboberber (toponímic, gastronòmic, literari, etc.), passant per la història de nombroses viles i ciutats que deuen la seua ubicació o nom a ibers, cartaginesos, romans o andalusins, sense oblidar que el nostre propi gentilici té el seu origen en el de Valentia, topònim que s’inserix en la tradició de colònies romanes amb nom que significa “valor” o “potència”, com explica Albert Ribera. Però, com he dit, estes restes culturals, tot i que han influït en aspectes tangencials de la nostra història, no es poden considerar valencianes, ja que objectivament no ho poden ser, d’igual manera que les dones ibèriques no es cobrien el cap tot avançant-se a les ordres eclesiàstiques. Això no lleva que formen part de l’imaginari col·lectiu valencià com a part de la història i la comprensió de les cultures anteriors que han poblat el territori que actualment ocupa el País Valencià.

De fet, està ben clar que la Dama és un símbol de la ciutat d’Elx, i com a tal, bé que se l’estimen els il·licitans. Des dels anys 60 porten reivindicant el retorn a casa de la seua Dama, sense massa èxit llevat de la visita de 1965 i de la que ara mateixa els està fent.

És difícil explicar-se, des d’un punt de vista neutral, que fan encara, per exemple, els frisos del Partenó al Museu Britànic. O sense anar tan lluny, caldria demanar que fan a Barcelona, a hores d’ara, les millors pintures romàniques de les esglésies dels Pirineus. Així doncs, en el mateix sentit, cal preguntar que fa la Dama d’Elx a Madrid. Primer deien que a Elx no hi havia un lloc adequat per a la seua conservació, però ara els il·licitans tenen un esplèndid museu arqueològic on exposen les troballes de l’Alcúdia. Per cert, el millor lloc per a la seua contextualització en la difusió històrica. A l’era Aznar l’excusa va ser que no podia viatjar per raons de seguretat en la conservació durant el viatge. Mai ens ho vam creure, però ara tenim la prova, la Dama ha viatjat a Elx, i damunt de visita, que encara ha de fer el trajecte de retorn. Diuen els “urbanites”, o paletòfobs, que els d’Elx volen la Dama per no haver d’eixir del seu poble per veure-la. Curiós, quan estem a la terra del turisme per excel·lència. Què millor atractiu cultural per a Elx, junt al Misteri i el Palmeral, que exhibir la seua Dama al Museu Arqueològic, envoltada de la resta de troballes de l’Alcúdia?

De fet, si la Dama s’haguera trobat ahir mateix, la llei de patrimoni cultural del País Valencià estableix clarament què s’hauria de fer amb ella. Per a les troballes casuals, com la de Manolico, s’indica que: (art. 65.3)... Una vegada comunicat el descobriment, i fins que els objectes siguen entregats al centre o museu que designe la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, el descobridor quedarà subjecte a les normes del depòsit necessari, conforme al que es disposa en el Codi Civil, llevat que els entregue a un museu públic. Per a l'elecció del centre on hagueren de quedar els béns, s'establiran els criteris assenyalats en l'article 64. I l’article 64 en el seu punt 2 diu : Per a la determinació del centre on hagen de quedar els objectes, es tindran en compte les condicions per a la millor conservació, així com la proximitat al lloc de la troballa. És a dir, comptant amb un museu arqueològic de la categoria del recent inaugurat a Elx, la Dama s’hauria quedat a casa, d’on ara no hauria d’eixir.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Magnífic, l'article. Precisament eixe és el to que reivindique per a la nostra hitòria, és a dir, des d'un posat raonable i científic (el concepte de poble valencià no té sentit fins el 1238 aprox.), no menysprea el llegat cultural dels habitadors del nostre país anteriors a eixa data, ans al contrari, reconeix la seua influència en l'imaginari col·lectiu contemporani i la seua categoria simbòlica. No, si a la fi ens entendrem encara.