divendres, 30 de juny del 2006

El pecat ens uneix, Peer Gynt

Abans d'ahir vaig assistir a la representació del Peer Gynt (pronunciat Per Guint i no Pir Gint com feia jo dins la meua ignorància) realitzada per la companyia del Teatre Romea, amb el director Calixto Bieito al capdavant i Joel Joan com a actor principal. La meua primera visita (i espere que no l'última) al Teatre Grec i els seus bells jardins al peu de Montjuïc.

La posada en escena, com sempre en Bieito, va ser agressiva i visualment colpidora, amb banda de música en directe inclosa (memorable la representació de To bring you my love de PJ Harvey). Una de les raons per les quals val la pena no perdre's cap dels seus muntatges: el mer fet del goig estètic.

Pel que fa als actes de l'obra d'Ibsen (1828-1906), Bieito, també com sempre, va fer una tria adreçada a iniciats. Era difícil seguir l'estructura narrativa sense conèixer l'obra anteriorment, en especial a partir de l'intermig. La primera part, la de Peer a Noruega i la seua baixada als inferns, representats pel regne dels trolls, va ser, sens dubte, la més intensa. Gynt viu la lluita entre els impulsos del vici, la passió i l'egoisme i els valors judeocristians, repressors però alhora humanistes, solidaris i estabilitzadors. El pecat ens uneix li diran i en Peer, malgrat els ocasionals remordiments, s'acabarà imposant el pecat.

Desterrat de la comunitat, haurà d'anar a viure al bosc, vist com un món salvatge i endarrerit, contrapunt de la vida moderna que ha construit la humanitat. Una dona, Sulveig, la seguirà fins allà, però Peer l'abandonarà per començar un viatge pel món que el farà ric. Seguint el consell dels trolls, sé tu mateix i prou, l'egoisme més salvatge el durà al triomf econòmic però alhora el farà infeliç en la seua impossibilitat d'arribar enlloc: ni al poder, que mai és absolut, ni a l'amor, al qual ha renunciat. El viatge és la part més negligida en la representació de Bieito, que es centra més en la tornada a Noruega. En la representació original de l'obra, Grieg composà la seua famosa Morgenstemning per a una alba al Marroc, tot i que ha passat a la posteritat com si estigués pensada per als bucòlics paisatges noruegs.

Ni el viatge ni la riquesa ni l'egoisme donaran sentit a la vida de Peer. No obstant això, en el text d'Ibsen, quant Gynt torne a Noruega, Sulveig encara estarà esperant-lo, fet que d'alguna manera redimirà tota la seua vida a través de l'amor. En tot cas, el to general de l'obra és negatiu i pessimista respecte a la naturalesa humana. La vida és la història natural del dolor, però alhora les llàgrimes són la font de la vida. Lluitar sempre, morir segur. La filosofia sembla inversa a la que posteriorment mostrarà El seté segell: si per a Ibsen la vida és la lluita entre el bé i el mal caracteritzada pel dolor, per a Bergman la mateixa carència del sentit de la vida ens empeny a la bondat i al fruïment màxim de tots i cadascun dels moments de felicitat.

En tot cas, val molt la pena assistir a la representació de la companyia Romea, tant pel text com pel propi espectacle. És, a més, la primera versió en català de l'obra. Una representació bella i una obra profunda.