En l’any 1303 el batle general Bernat de Llebià va rebre instruccions concretes de Jaume II per tal d’assegurar el bon estat de les fortaleses reials valencianes: “que degués anar per los castells seus del regne a regonéxer aquels de vianda e d’armes e d’obres e d’altres coses necessàries, e qualque cosa yo trobaria que aguesen mester que·ls ne degués furnir e fer”. Podem imaginar, doncs, aquell oficial empordanés instal·lat a terres valencianes pujant amunt i avall a lloms del seu cavall fins a Morella, Uixó, Ademús, Llíria, Sagunt, el Puig, Xàtiva, Penàguila, Bèrnia, Castalla o Dénia, que és on va copsar més deficiències: “com fos en lo castell de Dénia e veés haül que en la selòquia, com no y agués casa neguna en què hom pogués tenir vianda ni armes, per la dita rahó feu obrar aquest ayn en lo dit castell”.
Era la manera en què els primers governants del Regne de València, fundat unes poques dècades abans per Jaume I, anaven imaginant el seu nou país, a força de viatjar-lo, xafar-lo i dominar-lo. Però encara no el podien “vore” com nosaltres el veiem, a través d’una imatge clara i directa dels seus contorns. No debades, les primeres representacions acurades de la Mediterrània en època medieval no van començar a fer-se fins a aquells mateixos moments de principis del segle XIV, amb les cartes portolanes del genovés Pietro Vesconte, de cap a 1320, com a exemplars més antics coneguts. En eixes imatges, destinades a usos mariners, ja es podia observar com era la costa valenciana i, si més no, es podien projectar les seues fronteres interiors (vegeu la Figura 1).
Durant molt de temps, de fet, aquelles van ser les principals maneres de conéixer i visualitzar el país, ja que els profunds coneixements de geografia acumulats en l’Antiguitat, fonamentalment a través de les obres de Claudi Ptolemeu, no es van redescobrir fins a avançat el segle XV, quan es van assajar les primeres representacions científiques d’Europa i del món, tot i que encara inexactes en molts aspectes. No en va, el primer mapa exempt de la península Ibèrica, dibuixat pel venecià Giovanni Andrea Vavassore en 1532, tenia unes formes ben diferents a les que coneixem en l’actualitat. Però en unes poques dècades la cartografia va avançar de manera espectacular i, encara més, l’autor flamenc Abraham Ortels va revolucionar la seua divulgació a través d’un nou artefacte: el Theatrum orbis terrarum, el primer atles modern publicat a Anvers en 1570, que incloïa en un sol llibre la descripció textual i gràfica de diverses parts del món.
Així, el que fins aleshores havia estat el privilegi dels més alts governants o l’eina de treball de certs navegants va començar a difondre’s fins a fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu de la humanitat. I si bé en aquella primera edició del Theatrum orbis terrarum la península Ibèrica només apareixia representada per una única imatge conjunta i una altra per al Regne de Portugal, en la tercera, la de 1584, ja apareixia un altre regne hispànic, el de València, que era el primer que un matemàtic i geògraf s’havia atrevit a mesurar i cartografiar amb detall. Ho havia fet uns anys abans, a petició del virrei Antonio Alonso Pimentel, el catedràtic valencià Jeroni Munyós, les dades del qual –que denoten una llarga expedició mesurant distàncies, fent triangulacions i anotant topònims, talaies i accidents geogràfics– van arribar a Anvers a través d’un dels seus paisans, el jurista Frederic Furió Ceriol.
En concret, segons explica Vicent Garcia Edo en El primer mapa del Reino de Valencia (UJI, 2007), Furió havia exercit com a diplomàtic de Felip II a Flandes i, després de retornar a la cort del Escorial, va fer aplegar a l’esmentat Ortels les informacions –i probablement també un gran mapa perdut– de Jeroni Munyós, per tal que el Regne de València quedara representat en aquells primers atles moderns que començaven a circular pel món. No debades, el mateix Furió, “clarissimo viro Valentino”, sempre es va mostrar partidari d’una estructura federal de la Monarquia Hispànica, en què cada territori poguera exercir l’autogovern a través de les seues pròpies lleis i representants. Així, l’amor al país, que les elits valencianes havien mantingut fortament des de temps medievals, va fer que el Regne de València fora un dels territoris pioners a ser representat per la ciència cartogràfica moderna (vegeu la Figura 2).
Article publicat en el Calendari dels Brillants 2021, coordinat com tots els anys per Joan Josep Cardona i amb nombroses col·laboracions d'autors, periodistes, experts i escriptors com Emili Rodríguez Bernabeu, Clara Giner, Jovi Seser, Emili Piera, Sebastià Carratalà, Francesc Gisbert, Albert Toldrà, Miquel Gonzàlez Ivars, Anna Maria Ronda, Pepa Guardiola, Salvador Bolufer, Daniel Climent, Jorge Olcina, Antoni Banyuls, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada