dissabte, 22 de juny de 2019

Joan Francesc Mira: el paradís merescut

Joan Francesc Mira en la Gala de Sant Joan dels Premis Lletraferit. Foto: Eva Máñez

Ara que tinc la difícil faena de glossar i lloar la trajectòria de Joan Francesc Mira ho faré començant per recordar les paraules que diuen que va dir Roderic de Borja: “el nostre temps no és propici als delicats de cos o d’esperit, si és que algun altre temps ho ha estat, ni per als qui no tinguen el cap ben posat damunt dels muscles”. Bo, en realitat eixes mateixes paraules no van eixir mai dels seus llavis, sinó que és el que Joan Francesc Mira va fer dir al personatge central, i imponent, de la seua novel·la Borja Papa, amb la qual ens va fer viure la vida de la Roma de finals de l’edat mitjana i la vida de la família més poderosa de l’Europa del moment, una família de valencians. Aquella obra, amb el cap molt ben posat damunt dels muscles del seu autor, condensa com poques els nobles interessos i les excelses virtuts de Mira: tracta personatges valencians i parla d’Europa des d’un prisma valencià; fa èmfasi en la història, en la importància de la història en la modelació de la humanitat; té el seu característic estil narratiu, tan reconeixible, torrencial i melòdic; i està plenament impregnada d’erudició, de coneixements culturals, d’intel·ligència i de saviesa. 

I és que, com diu l’escriptor Carles Fenollosa en el magnífic article que dedica a la figura de Joan Francesc Mira en el darrer número de la revista Lletraferit, és un home total: “Hi ha qui és antropòleg, o professor de grec, o traductor, o assagista, o narrador. La seua professió, en canvi, és ser-ho tot alhora, en certa manera ‘perquè calia’... Els països per fer, de tant en tant, produïxen este tipus de personatges, potser com a recurs immunològic, perquè es resistixen a desaparéixer”. Això diu Fenollosa, i, efectivament, els valencians, malgrat tot, ens resistim a desaparéixer: volem continuar sent. I Mira, com ningú, ens ha explicat què cal fer per a resistir, per a ser. Ell mateix, ja a principis dels 80, quan ningú ho havia analitzat a escala europea, va definir amb precisió, en termes científics i contemporanis, què és un país, què és una nació. Bàsicament tres grans coses: en primer lloc, un àmbit d’identificació col·lectiva intensament significativa; en segon lloc, un espai d’imatges compartides que donen base a eixa identificació, ja siga en forma de mapes, de personatges, d’història, de músiques, de festes, de llengua, de paisatges o de qualsevol altra forma de patrimoni; i, finalment, en tercer lloc, és un espai de comunicació privilegiat, que reproduïx constantment eixos altres dos àmbits d’identificació i imatges compartides. 

I, dins d’eixa tríada, el mateix Joan Francesc Mira ha passat a ser, sens dubte, un element cabdal, central, de la col·lectivitat valenciana: forma ja part del nostre patrimoni i de “la manera d’estar en el món” que ens impulsa als valencians a continuar existint com a poble. A més a més, no és un patrimoni com el natural o l’immaterial; Joan Francesc Mira no és com el Penyagolosa o el Misteri d’Elx, sinó que és un patrimoni fet d’esforç personal en favor de la més alta cultura. I per això mateix li volem atorgar el Premi Lletraferit de Cultura Valenciana. Respecte d’això, ell mateix s’interrogava fa dos dècades en un discurs memorable titulat El cercle màgic: sobre cultura i fetitixisme o la religió del nostre temps. S’hi preguntava sobre la cultura, sobre què és "la Cultura", amb majúscules i amb minúscules. I amb una visió irònica, escèptica i molt intel·ligent, acabava per concloure que, més enllà del seu significat primigeni, relacionat amb el “cultiu de l’esperit”, segurament no hi ha cap definició objectiva de la cultura, sinó que és un conjunt divers de fets o de realitats que circulen i funcionen en base a una sèrie de valors atribuïts per algú extern a nosaltres, com ara l’acadèmia, els mitjans de comunicació o el poder. Això és la cultura: el que algú ens diu que és cultura. I per tant, segons deia Mira, el risc d’impostació i d’estafa en l’àmbit cultural és alt, de vegades en funció d’ídols i fetitxes sense valor real, creats i impulsats en benefici del poder. 

Però ell mateix també reconeixia que no tot és relatiu, que no tot depén del que ens diuen que té un valor cultural, sinó que hi ha productes humans, productes culturals, amb un alt valor intrínsec, com a conseqüència de la seua complexitat intel·lectual, perquè han nascut de l’esforç, del pensament, de la saviesa; en definitiva, del cultiu humà de l’esperit. I d’ací és on naix la cultura, l’alta cultura, que Joan Francesc Mira ens ha regalat durant les darreres cinc dècades, que es diu prompte. Naix del coneixement, de l’esforç, del pensament, de la complexitat, de la saviesa, del talent, de l’ambició, de la intel·ligència, del treball constant. I eixa és la "màgia" que admirem de la seua persona. Ens pareix màgia perquè la seua obra i les seues qualitats no estan a l’abast del comú dels mortals. I és per això que ací nosaltres, la tribu dels valencians, el volem convertir en el nostre ídol, en el nostre fetitxe màgic que ens done poders per a continuar projectant-nos cap al futur. 

Ho pensava l’altre dia mentres feia l’examen de segona convocatòria d’una vintena d’alumnes d’Història del Dret de la Universitat Jaume I de Castelló, a la qual també va pertànyer Joan Francesc Mira. Pensava, dins de la calor inconfusible d’una aula tancada durant un examen, i enmig de les misèries i cabòries dels professors d'Història que tan bé va narrar ell mateix, en les paraules finals d’un altre dels seus textos memorables, que es titulava Sobre el futur de les nacions. Hi deia que potser als valencians no ens ha tocat la felicitat de tindre la nació en pau, i que per a ser feliços ens quedava el deure, o la passió, de continuar buscant-la i conformant-la, com ell mateix ha fet incansablement al llarg de la seua vida. I pensava jo també, dins d’aquella calda de migdia, que en eixa busca, en eixa conformació de la valencianitat, la marca de Joan Francesc Mira serà perenne. Tots hem de passar d’esta vida a l’altra, però quan ell ho faça, d’ací molts anys, quan ens haja regalat encara molts més textos delitosos, la seua petjada, la seua obra i la seua influència quedaran per sempre. Quedaran en la Història com unes fites cabdals de l’inici d’una època en què els valencians, en bona part gràcies a ell, vam començar a renàixer, novament, de les cendres de la destrucció, de les cendres de la ignorància, de les cendres de la desídia. 

I pensava, per això mateix, que ell com ningú, mereix el paradís dels valencians. Eixe paradís que, com reflexionava torrencialment –“caminant pel carrer de Cavallers”– Jesús Oliver, en grec vol dir parc o jardí: “l’original era una plana coberta d’herba verda i de flors, rierols d’aigua clara i arbres de tots els fruits que només havies d’allargar la mà per menjar-ne i no necessitar res més en la vida, no feia ni fred ni calor i Adam podia dedicar tot el temps a contemplar les meravelles de la creació. Si el principi de la humanitat està en un paradís i el final està en un altre paradís –en això almenys estan d’acord jueus, cristians i moros–, les delícies terrenals o eternes es troben sempre en un jardí, i l’arbre de la vida també, i les tres taronges i la poma del bé i del mal, sabreu tant com Déu, l’alfa i l’omega, el jardí de les Hespèrides i les paradis artificiels, i si aspireu a la perfecció dels savis també ha estat escrit cultivez vôtre jardin, parcel·la o biblioteca”. 

Eixe paradís, com dic, el té i el tindrà ben merescut. I volem que el puga fruir ja mateix. I per això hui ací li retem homenatge, intentant que esta nit puga sentir-se en el paradís dels valencians. I demà, quan esta vetlada quasi de Sant Joan haja passat, recordeu les glorioses i metafòriques paraules que donaven inici a Els treballs perduts: “El sol, hem de suposar, ja es devia poder veure tot sencer damunt la mar des de la platja de la Malva-rosa, quan a la plaça del Correu Vell Jesús començava a pujar l’escala de la torre”. Amb tots vosaltres, Joan Francesc Mira, Premi Lletraferit de Cultura Valenciana 2019.

Discurs llegit en la Gala de Sant Joan dels Premis Lletraferit, celebrada en el Veles e Vents de la Marina de València la nit del 21 de juny de 2019.

Llegint el discurs en la Gala de Sant Joan dels Premis Lletraferit. Foto: Eva Máñez

Cap comentari: