Estellés -no cal dir el nom ni el primer cognom- ha surat darrerament en les pàgines públiques arran de dos fets commemoratius: la primera Festa Estellés que se celebrarà el proper 4 de setembre, dia del seu naixement, a imitació de la Burns supper escocesa, i el trentenari de la publicació del seu llibre Xàtiva, del que s'han fet ressò Ximo Corts, Xavi Aliaga i Toni Cucarella. Així, m'agradaria sumar-me a la flama que reviurà en molts pobles valencians d'ací a unes poques setmanes amb la còpia d'uns fragments del llibret que, com vaig comentar, trobí (m'estaré fent de l'Horta?) estranyament a La Central del Raval, on no solen tindre edicions antigues. Es tracta del Quadern de Bonaire (1985), el seu primer llibre publicat en prosa, que aplega una sèrie de pensaments autobiogràfics: "Pa amb oli i sal", "Una imatge de la tardor" i "Amb un enyor salvatge".
En el segon text, en què parla del Palmar, l'Albufera de València, les anguiles, l'arròs i la paella (es nota que es va criar a l'Horta: ens horroritzem en veure aquestes paelles mixtes), diu també algunes coses sobre el pa, amb coneixement de causa i que, amb comptades excepcions, continuen plenament vigents en els forns que ens envolten:
Sobre el lamentable estat de decadència actual que ha sofert el pa, la seua elaboració, la seua cuita, la seua presentació al respectable espectador i consumidor, recorde haver escrit alguna pàgina (...) Basta agafar un tros de pa i treure-li la molla: no té cap solta. Abans, la molla era una delícia, com d'aigua, a les dents, al paladar. No estic fent l'elogi de la molla. És que el pa era un tot, saborós, nutritiu. Ara el pa té una missió irrisòriament auxiliar: hom agafa un tros d'aquest pa miserable i l'utilitza només, aproximadament, per a ajudar, amb la forquilla, a la captura d'un tros de lluç, posem per cas. Aquesta missió auxiliar és humiliant per a un producte tan digne i tan essencial com és o era el pa.
També a l'estranger es menja molt poc de pa; però molt sovint es menja un pa excel·lent, d'unes varietats insignes, d'unes molt amenes i distretes varietat, com per exemple a Àustria, a Alemanya, a França mateix, i no diguem a Gran Bretanya. Són països amb imaginació, amb autèntica fantasia creadora. A Hamburg, una panera a taula és un esperonament al festí, encara que només et menges un pessic d'aquest pa o d'aquell altre.
He vist, a casa meua, en vida del meu pare, autèntics drames. Com que la meua mare procedeix d'una de les més il·lustres famílies de forners de l'horta, de vegades, en arribar el meu pare amb el sac del pa, el palpava, sense necessitat de tastar-lo, i li feia tímidament, però amb seguretat, un retret: "Aquest pa t'ha sortit avui corretjós...". Aquest terme, corretjós, inspirava terror. Aleshores hom parlava d'una farina massa fluixa o d'una farina massa forta, i aquesta terminologia concreta de la farina determinava ja un món de possibilitats, d'aptituds creadores.
4 comentaris:
quanta raó, érem una terra que sabia fer pa i que en feia de molt bo, i ara per trobar un pa en condicions te veus obligat a demanar una ciapatta en un forn de poble. Fins a on hem arribat!
Un gran article sobre el pa.
Jo treballe amb alemanys des de fa molts anys i mengen molt de pa, els encisa el pa. En Alemanya tenen molts tipos de pa diferents, molt bons. Als Francesos també els agrada molt el pa, els anglesos jo diria que no tenen tanta passió pel pa (al menys els que jo he conegut).
En qualsevol cas, els únics que mengen el pa com els habitants de la "Confederació Ibérica de Nacions", amb un tros a la mà, acompanyat el plat a l'hora de dinar o de sopar, són els alemanys.
(Per cert, em sona estrany que digues "el meu pare" en compte de "mon pare", és esta una forma típica del parlar del Sud del País?)
David, això no ho he escrit jo, sinó Estellés! (ho pose ara en cursiva per tal que es note més). En tot cas, supose que això de "el meu pare" és simplement un recurs literari. Sobre els pans europeus, per a la meua sorpresa, en vaig tastar de boníssims a Lisboa...
Dani, particularment he tingut la sort que obriren el forn dels pans que hi ha a la foto al costat de ma casa. Fan un pa que no menjaries una altra cosa... Però a la resta de forns del barri fan un pa que no val molt. No sé com està la cosa al Llenguadoïl...
a França en general el pa, la baguette, és molt bo, serà per que és un símbol nacional. Especialment és bona una que fan, que val sobre l'euro (l'altra val 60 o 70 cèntims) que li'n diuen tradition i que rarament arriba sencera a casa.
Publica un comentari a l'entrada