diumenge, 9 d’agost del 2015

Sobre els orígens del terme "Principat de Catalunya"

"Cataloniae Principatus novissima et accurata descriptio". Mapa publicat pel flamenc Jan Baptista Vrients en l'any 1608
Hui m'ha cridat molt l'atenció l'article Per què de Catalunya en diem Principat, publicat pel director de Vilaweb Vicent Partal, que, evidentment tindrà molta difusió, ja que és un tema que interessa a moltíssim gent, però que, tot i anunciar-se en la secció d'Història, sembla no haver disposat de l'assessoria d'historiadors professionals o almenys -si n'ha tingut- no pareixen experts en la matèria concreta que s'hi explica. En este sentit, considere que els que tenim alguna cosa a dir sobre la qüestió, perquè treballem l'època històrica de la qual es parla amb documents d'aquella mateixa època i tenim una certa comprensió dels fenòmens abordats, tenim l'obligació d'explicar la nostra visió, crec que prou més acurada i ajustada a la realitat històrica que la que s'explica en l'article al qual em referisc, en el qual crec que, potser, es barregen simples suposicions amb interessos presentistes. Em referisc, en concret, a les parts inicial i central del text, les que parlen dels orígens del terme "Principat de Catalunya", sobre la qual cosa tinc coneixements específics com a medievalista que investiga els segles XIII i XIV.

Respecte d'això, Vicent Partal afirma que: "El nom no fa referència a cap príncep sinó al caràcter particular del vell estat català. [...] El debat és constant i retorna de manera cíclica: per quin motiu es diu ‘el Principat’ en fer referència a l’actual comunitat autònoma de Catalunya? Entre els ignorants o els bromistes apareix de seguida la pregunta sobre qui és el príncep o qui n’era en el passat però la realitat és que això no té res a veure. L’expressió ‘Principat’ no ve de ‘príncep’ i de fet el Principat mai no va tenir cap príncep. Tot té una altra explicació. [...] L’expressió ‘Principat’ té el seu orígen en el sentit llatí de ‘principatus’, ‘sobirania’. Un ‘principatus’ era qualsevol territori on el sobirà no tenia un títol específic o ho era en funció d’un altre títol. En el cas català els reis no tenien cap títol per governar-lo de manera conjunta sinó que ho feien en tant que reis de la corona catalano-aragonesa. I per això es deien ‘Principat’ els territoris disseminats que es trobaven sota el domini jurisdiccional, sota ‘la sobirania’ dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona. El mot ‘principatus’ era per tant la definició estatal que acompanyava el mot Catalunya. Com a estat Catalunya era un ‘Principat’ perquè cap rei hi governava com a monarca propi del país fent ús d’un títol que s’hi referís. Es feia servir ‘Principat de Catalunya’, doncs, de la mateixa manera que es podria haver fet servir ‘Regne de Catalunya’ o ‘República de Catalunya’ si la forma jurídica n’hagués estat una altra".

Quant a tota esta qüestió, cal indicar en primer lloc que, com ja va explicar l'historiador Ramon d'Abadal, el terme "Principat de Catalunya" començà a emprar-se a partir de 1343 (primera volta en què està documentat, en el procés judicial que Pere el Cerimoniós incoà contra el rei Jaume III de Mallorca, per a justificar la seua conquesta del Regne de Mallorca i els Comtats de Rosselló i Cerdanya). I la qüestió és que, en efecte, com apunta en Partal, no hi hagué mai un títol nobiliari o dinàstic de "príncep de Catalunya" i els reis de la Corona sempre continuaren intitulant-se oficialment com a "rei d'Aragó, València, Mallorques i Sardenya, i comte de Barcelona, etc.", però sí que a partir d'aquella data, en el context d'afirmació de l'autoritat de Pere el Cerimoniós, imbuïda de termes i conceptes reinterpretats del Dret Romà, el rei va fer que l'anomenaren "príncep e senyor" (o "rey, príncep e senyor", "princeps et dominus", "rex, princeps et dominus", etc.), com es pot comprovar en tots estos esments  procedents d'una cerca en Google (comencen en Pere el Cerimoniós i s’estenen als següents monarques de la Corona d’Aragó fins al segle XV). En relació amb això, cal indicar que el de “princeps” era un dels títols que rebien els emperadors romans a partir d’August i que volia dir “el primer”, “la primera persona”, “la persona més important”, “el cap”, una consideració en la qual es basava la seua auctoritas, el seu poder jurisdiccional per a decidir sobre els altres. És per això que Pere el Cerimoniós estigué interessat a autoassignar-se el concepte, ja que això refermava el seu paper polític com a màxima autoritat.

Igualment, de manera paral·lela i totalment vinculada a eixa denominació de Pere el Cerimoniós com a “príncep e senyor”, la seua cancelleria també començà a difondre el terme "Principat de Catalunya". Així, la conjunció de comtats catalans que estaven sota la seua autoritat, que ja eren identificats com una unitat geogràfica amb el nom de Catalunya des d'un parell de segles abans, començaren a rebre també una denominació de caràcter polític, cosa que, d'una banda, servia per a realçar la dignitat del domini de Pere el Cerimoniós sobre el territori (però no li podia dir "Regne" perquè per a això hauria necessitat d'una concessió i una coronació fetes directament pel papa o per l’emperador), i, d'una altra banda, s'equiparava amb la denominació de molts altres territoris que hi havia arreu d'Europa,  com els Principats de Bretanya, Flandes o Saxònia, que no tenien la condició de regnes però on hi havia un senyor (“overlord” en diuen els anglesos) que governava el conjunt del territori i sota la dominació del qual estaven la resta de senyories feudals d’eixe territori concret. 

Per tant, en primer lloc, el terme "Principat" ve, en efecte, de "Principatus", però això no vol dir en origen simplement i planerament "sobirania", sinó el territori regit per un “princeps”, és a dir, pel cap, per la persona més important, més poderosa i amb més autoritat d’eixe territori. Açò, a més a més, ens duu a un segon punt: el “Principat de Catalunya” començà a dir-se així perquè Pere el Cerimoniós s’atribuí la dignitat de “príncep e senyor”, això és, que no hi havia cap “príncep de Catalunya” com a títol, però com que els reis de la Corona d’Aragó passaren a considerar-se “prínceps” –no en el significat nobiliari, sinó en el significat polític, de les persones amb la màxima autoritat dels seus territoris- també es trobaren legitimats per a considerar un “principat” l’únic territori que governaven que no era un regne ni rebia encara cap denominació política conjunta. En definitiva, doncs, no és que el nom de “Principat de Catalunya” s’estenguera per generació espontània, o com una “definició estatal”, o simplement perquè no hi haguera un títol de “rei de Catalunya” i l’alternativa natural fóra la d’un “principat”, sinó que el fet respon a una decisió concreta de Pere el Cerimoniós, que es pot datar amb bastant exactitud i en un context i amb uns objectius ben determinats: reforçar la seua dignitat i la seua autoritat com a figura política en general i com a governant del territori català en particular. 

Abans de la decisió de Pere el Cerimoniós, Catalunya era Catalunya i no era el "Principat de Catalunya", malgrat que el seu governant no tinguera cap títol específic per a governar el conjunt del territori. Després de la decisió del Cerimoniós, en canvi, passà a denominar-se "Principat de Catalunya" i, en este sentit, el nom sí que derivava d'un "príncep" en concret, que era ni més ni menys que el mateix rei de la Corona d'Aragó. No era “príncep de Catalunya” en el sentit dinàstic, sinó que era “príncep” en sentit polític; és a dir, era el “príncep”, la persona amb la màxima autoritat, ja fóra a Catalunya, València o Aragó i així es referien a ell els seus súbdits de qualsevol territori quan se li adreçaven, però eixa consideració, al mateix temps, també li valgué la denominació de “principat” a Catalunya (i evidentment no a València o Aragó, perquè ja eren “regnes”). Esta és, si més no, l'explicació que ens proporcionen els fets històrics i la que crec que s'hauria d'oferir a tots aquells interessats a conéixer els orígens del terme "Principat de Catalunya" (als quals, de ben segur, també els interessarà este altre post que vaig publicar fa un any sobre La Catalunya independent dels mapes dels Blaeu (c. 1640-1652)).

[Post scriptum: Vicent Partal ha tingut l'amabilitat d'atendre a les meues observacions, de manera que el seu text original ha estat modificat en part per a incloure un paràgraf en què es fa referència al present post]

18 comentaris:

Anònim ha dit...

He fet una simple recerca i l'entrada a la Viquipèdia del Principat de Catalunya indica que ja abans de Pere III es van anomenar 'princeps' Borrell II, Ramon Borrell, Berenguer Ramon I, Ramon Berenguer I (Em confonen aquests dos noms) i Ramon Berenguer IV. I considera la fundació del Principat el 1162. M'agradaria saber la teva opinió sobre això.

Gràcies per endavant.

Vent d Cabylia ha dit...

Ho trobaràs explicat en diversos passatges de l'obra d'Stefano Cingolani sobre "La formació nacional de Catalunya i el fet identitari dels catalans (785-1410)". En efecte, ja en els segles X i XI es troba l'ús esporàdic (o atribuït, per part d'altres) de la denominació de "princeps" per als comtes de Barcelona ("príncep de Barcelona", "príncep de la terra", "príncep de la pàtria"), en el significat que explicava, de "màxima autoritat" o "qui fa les lleis". Però era un ús esporàdic -no sistemàtic- que no va afectar a la denominació de Catalunya -la concepció territorial de la qual, de fet, estava formant-se aleshores i encara no incloïa Lleida o Tortosa, per exemple. Quant a 1162, el que succeí és que Ramon Berenguer IV, en casar-se amb Peronella d'Aragó per a formar el que seria la Corona d'Aragó, amb la unió del regne d'Aragó i els dominis dependents del comte de Barcelona, passà a denominar-se "príncep", però "príncep d'Aragó" (en tant que no era el rei, sinó el dominador d'Aragó), un títol, en tot cas, que no tingué continuïtat, ja que el fill d'ambdós, Alfons el Cast, fou directament rei d'Aragó i comte de Barcelona. Així les coses, la importància de la designació "princeps" i la seua influència sobre la denominació política de Catalunya no es féu palesa fins a vora dos segles més tard, en època de Pere el Cerimoniós.

Cingolani ho explica així: "Com s'ha vist, ja en el segle XI els comtes de Barcelona havien utilitzat de manera ocasional el títol de 'princeps' per marcar la seva preeminència damunt els altres comtes de la Marca. Tot i així, en una d’aquelles contradiccions tan característiques de la història institucional de Catalunya, Ramon Berenguer [IV] utilitza el títol de príncep a Aragó però no pas a Catalunya, on continua rebent el títol de comte de Barcelona. Tot i que el rei, doncs, en la titulació oficial pel que fa a Catalunya encara és el comte de Barcelona, i el seu domini directe tan sols s’estén a una part del territori, el representat pel braç reial a les Corts, tanmateix ja s’ha vist com el monarca ha reivindicat la seva superior jurisdicció damunt tota Catalunya. Possiblement per això, en la reivindicació de la seva autoritat damunt el rei de Mallorca, que acabarà amb la recuperació de les seves terres per part del rei d’Aragó, el rei Pere, en un document del 9 de març de 1343, introdueix un llenguatge diferent. En les acusacions dirigides a Jaume III, el rei Pere diu que està subjecte a les mateixes lleis «de qualsevol altre poblat dins nostre imperi o Principat», i
que ell, Jaume, ha actuat «contra nós príncep et senyor vostre»
"...

Anònim ha dit...

¿És exacte o legítim, com es fa a aquesta entrada, parlar de la "corona catalano-aragonesa? ¿Quan es va començar a fer-ho?

Vent d Cabylia ha dit...

Bé, el meu text ahí ja ni entrava ni eixia. Com a historiador, jo intente restringir eixa denominació al període 1162-1230 (o 1276), quan en realitat va ser una "Corona catalanoaragonesa", perquè es componia bàsicament d'Aragó i Catalunya. Posteriorment, es van afegir Mallorca, València, Sicília, Sardenya o Nàpols i, evidentment, la composició del gentilici per a la Corona hauria de ser molt més amplia (o simplement emprar "Corona d'Aragó", que era el títol principal de l'època, o, fins i tot, encara que sone estrany, crear el gentilici "coronaaragonés"). És evident -i ben documentat- que el terme "Corona catalano-aragonesa" no es va emprar mai en època medieval o moderna i va ser un "neologisme" de la segona meitat del segle XIX, impulsat per autors com Antoni de Bofarull, Antoni Rubió, etc. A mi no em pareix un terme encertat, en tant que bandeja i falseja en certa manera la pluralitat de la Corona d'Aragó, però, vaja, en este post em limite a parlar sobre els orígens del terme "Principat de Catalunya", ja que la qüestió de la utilització o la procedència dels termes historiogràfics, i el seu enfoc nacionalista, siga del caràcter que siga, és tot un altre debat...

Anònim ha dit...

Aleshores, si el terme 'corona catalanoaragonesa' "falseja en certa manera la pluralitat de la Corona d'Aragó" (io diría, clar i català, "la FALSEJA"), cal que especialment els historiadors l'eviteu. Gràcies. L'anònim d'abans i d'ara: Julio Alonso Asenjo).

Wedmath ha dit...

Dins l’ historiografia del regne franc i en el context de pèrdua de poder dels monarques, on l'aristocràcia territorial s’apropià de les funcions administratives, i que aprofità en el seu propi benefici, transmeten-le’s als seus descendents, despullant així de poder efectiu al monarca, es va donar lloc a la concentració de poder en «Principauté territoriale» (http://www.larousse.fr/archives/histoire_de_france/page/995) es a dir "Principats feudals". Per un altre costat aquesta noblesa havia arrelat en regions geogràfiques on havien adquirit diversos territoris o comtats, agrupant-los en Ducats, i estableixent relacions familiars. Així tenim els ducats d'Aquitània, Borgonya, i Bretanya, els comtats d'Anjou, Xampanya, Blois, Flandes, Barcelona i Tolousse. Tots aquests principats reconeixien al rei com el seu sobirà, però es sostreien a la intervenció el mateix.

El terme " Principauté territoriale " distingia a una entitat política de primer ordre dins d'un estat sobirà i compost per entitats secundàries. Podia ser un comtat, marquesat (comtat que feia frontera “marchia”) o un ducat (diversos comtats sota l’autoritat d’un mateix comte). També pot ser un senyoriu de la terra o petit estat unit al títol de príncep, o on el cap té el rang de príncep (ciutadà principal) i exerceix funcions reials, tot i esser Duc, Marquès, Comte, etc...

Al 1058 s'acceptà a Ramon Berenguer I com a "Primus Inter Pares". A l'assemblea de 1064, per ell presidida, es van establir els Usatici Barchinone o Usatges de Barcelona, A l'usatge 65 apareix amb el nom de Principat la demarcació del territori al que llavors s'aplicava, és a dir als comtats de Barcelona, Ausona i Girona, que regien com prínceps sobirans Ramón Berenguer I i la seva dona Almodis:

«Quoniam per iniquum principem et sine veritate et sine iustitia periit omni tempore terra et habitatores eius; propterea ens, sepedicti prínceps Raimundus et Almodis, consilio et auxili nostrorum nobilium virorum decernimus atque mandamus ut omnes prínceps qui in hoc principatu nobis sunt successuri habeant onini tempore siuceram et perfectam fidem et veram loquutionem. (...)»

A diversos usatges el Principat es designa amb el dictat de pàtria, terra et mare, terra illorum Principum.

Importa senyalar especialment l'usatge 61 que determina l'extensió marítima del Principat, és a dir, des de Cap de Creus fins a Salou: «Totes les naus vinents a Barcelona, o partint de Barcelona, per tots dies e totes nits sien en pau, e en treva, sots defensió del Princep de Barcelona, de Cap de Creus fins a Salou». En aquesta demarcació es comprèn la costa dels comtats de Girona i Empúries, els quals pertanyien al Principat inherent al comtat de Barcelona, però no al comtat estrictament considerat. L’usatge 62 estableix la pau i treva perpètua dins dels termes de la capital, per tots el homes, nobles i no nobles, i no oblida d’assenyalar-la fins dotze llegües dins del mar.

L'utilització de la veu "Princep" per a denominar al noble amb una autoritat superior a la nominal de Comte o Duc, i "Principatus" per indicar el seu domini format per diversos comtats, típics del regne franc, ja havien estat utilitzats anteriorment, i ho seguiren sent, com es pot comprovar veien les signatures de diversos comtes:

Gifre el Pilos: «Guiffredus primus comes Barchinone».
Borrell II: «Per consensum Principis Borrelli Ducis Gothiæ».
Ramon Borrell: «Inclitus princeps Raimundus».
Berenguer Ramon I: «Principis Barchinonensis et comitis Gerundensis et Marchionis Ausonensis».
Ramon Berenguer III: «Principis nostri Berengarii».
Ramon Berenguer IV: Recordem que al regne d’Aragó va ostentar el títol de Princep.

Wedmath ha dit...

Una acurada definició de Príncep i Principat ens la feia des de Viena al 1725 el jurista Domingo de Aguirre al seu “Tratadohistorico-legal del real palacio antiguo y su quarto nuevo dela Excelentisima Ciudad de Barcelona”:

"También a este fin debe notarse que la voz príncipe (…) tomada en significación de potestad, comprende todo supremo Señor; aunque haya pasado a tomar otro nombre especifico, como Emperador, Rey, Duque o Conde (…) Y los antiguos, a sus príncipes supremos, también los llamaban con diferentes apellidos; que regularmente consistían en el nombre primero, que habían tenido, pasándole de propio, a apelativo de de la Dignidad principal o Real, y así los Asirios a su Principe lo llamaron Nabucho. Los egipcios, Faraón. Los persas, Xerxes. Los parthos, Arfacides. Los tártaros, Caan. Los albanos, Syluio, y los romanos, Cesar. (…)

Así mismo la voz Principado, tomada materialmente por el territorio, significa toda Corona y Dominio del Supremo Príncipe, aunque haya pasado a denominarse del nombre especifico de este; porque según la costumbre, el principado cuyo Príncipe se intitula Rey, se intitula Reino. El Principado, cuyo Príncipe se intitula Conde, se intitula Condado, y así de los demás (…)

Con esto queda bien entendida la unión æqué principal de Aragón, y Cathaluña, por su origen, presencia, y causa: pues habiendo instituido el Señor Emperador Ludovico Pio este Principado de Barcelona, con titulo de Condado, que después se extendió a toda Cathaluña, y casado su Serenísimo Príncipe, intitulado Conde, con la Serenísima Señora Reyna de Aragón, y nacido de este feliz matrimonio el Señor Rey Don Alfonso sucesor de sus ínclitos padres; quedaron por consiguiente unidos los dos principados d Aragón y Cathaluña, con sus nombres específicos de Reyno y Condado respectivamente, sin hecho de armas, y por solo los pactos, con que de principio se convino la unión, con independencia entre si; æqué principalmente, gobernándose con sus propias leyes, y con su propio Príncipe: porque cuando un Príncipe tiene muchas Coronas æqué principaliter, tiene tantas representaciones, cuantas son aquellas; y cada una le tiene por su propio, y nativo Señor; sin que pueda decirse que un Principado este sujeto al Príncipe del otro; sino al suyo propio: (…)"

En definitiva, un Príncep es un Sobirà, independentment del títol que ostenti, i el Principat es la seva Sobirania.

http://amnesiahistoricainduida.blogspot.com/2015/02/el-principat-de.html

Wedmath ha dit...

Per cert El terme «la corona d'Aragó i Catalunya» Apareix a El Privilegi d'annexió de Mallorca a la Corona del 16 setembre 1286, i encara es pot trobar el termes com "Regnum Cathaloniæ & Arragoniæ" al 1550.

Vent d Cabylia ha dit...

Gràcies per l'aportació, Wedmath. Cal deixar clar, en tot cas, que anteriorment a 1343 es troben esments puntuals als comtes de Barcelona com a "princeps", però no a Catalunya com a "principat", un fenomen que es deu a la decisió de Pere el Cerimoniós. La qüestió, en tot cas, no és trobar esments puntuals a una o altra cosa, sinó comprovar l'ús sistemàtic de l'època en el conjunt documental.

Wedmath ha dit...

Comento l'origen de la denominació "Principat". Sembla que es parla com si aquesta aparegués de sobte sobre el 1300 dins de la historia de Catalunya, quan de fet els Principats son un tipus d'ordenació política utilitzada ja segles ensà dins de l'imperi Carolingi degut a la pèrdua de poder dels monarques a favor dels senyors feudals. Encara que podem suposar l'existència de "Catalunya" com a denominació geogràfica (Com deia Gabriel Turell al 1271 “Catalunya és nom de terreny, Barcelona lo títol de senyoriu”) el terme polític era Barcelona, i es aquesta unitat política la que s'independitza de facto del regne franc amb les dignitats que ja poseia, que eren Comtat, Marquesat i Ducat, i en esser regits pels comtes de Barcelona, apropiant-se de les funcions reials primer i com a sobirans mes tard , també Principat. Lògicament no es pot parlar del Principat de Catalunya fins que no s'oficialitza aquest terme, peró el Principat i els seus Prínceps (els comtes de Barcelona) ja existien amb molta antelació.

Vent d Cabylia ha dit...

Catalunya podia existir políticament com a principat abans de 1340 des d'una visió actual, de la mateixa manera que també podríem dir que els Estats Pontificis eren una mena de Principat Pontifici o que el Marcgraviat de Brandenburg era en la pràctica el Principat de Brandenburg (feien la mateixa funció que un principat), però la raó concreta per la qual Catalunya i els dominis dependents del comtat de Barcelona van passar a la història com el Principat de Catalunya rau en la decisió personal de Pere el Cerimoniós, en el moment en què, imbuït de cesarisme romanista, es va autoassignar la dignitat de "princeps" i va començar a emprar sistemàticament la denominació de "Principat de Catalunya", inèdita fins llavors. No n'hi ha una altra. Qualsevol que estiga familiaritzat amb els milers de documents emanats de la cancelleria reial durant els segles XIII i XIV ho pot confirmar. Si no fóra per això, per molt que el comtat de Barcelona funcionara teòricament com un principat, mai hauríem conegut Catalunya com a tal...

Joan ha dit...

Vicent, en el teu raonament dius que "[...] però no li podia dir "Regne" perquè per a això hauria necessitat d'una concessió i una coronació fetes directament pel papa o per l’emperador." Llavors, ¿com s'explica que Jaume I d'Aragó creara un "Regne" de València, que no hi havia existit mai abans? ¿Hagué de demanar permís al papa o a algun emperador? De fet, Rodrigo Díaz de Vivar, en conquerir València al segle XI, s'havia intitulat "Príncep Rodrigo el Campeador".

D'altra banda, si tan senzill era crear una nova entitat territorial amb la denominació de regne, com en el cas del de València, ¿per què no feu el mateix el seu successor Pere el Cerimoniós amb Catalunya? No sóc historiador, però tinc la teoria personal que els monarques de la Corona d'Aragó no volien canviar l'estatus oficial de Catalunya per tal de no perdre els lligams històrics amb el Regne de França, del qual els comtats catalans n'havien format part. Si això tenia algun tipus d'interés estratègic, ho ignore.

Joan ha dit...

Per cert, al segle XII hi hagué un "Principat de Tarragona". Un principat dins del Principat de Catalunya.

Wedmath ha dit...

D’igual manera no podem parlar de la segona república fins que no es va proclamar el 14 d’abril de 1931. Però això no vol dir que no existís un regim anterior, una voluntat de canvi, unes eleccions, partits a favor y en contra, una abdicació... etc..

Al mateix lloc geogràfic on es crea el Principat de Catalunya en trobem una entitat política amb el nom de Barcelona, regit pels Comtes de Barcelona com a Prínceps, o sigui sobirans, superposat al nom geogràfic de Catalunya, com podem veure al 1117 al “Liber Maiolichinus de gestis pisanorum illustribus”. Mes endavant podem trobar una dualitat política Barcelona-Catalunya, per exemple quan al 12 febrer 1243 Jaume I delimità el regne d'Aragó i el principat amb les següents paraules " I seguint també les passes dels nostres predecessors, limitem el comtat de Barcelona i tot Catalunya des de Salses fins al Cinca...". Es tot un procés que lo que porta finalment a que Pere el Cerimoniós, comences a emprar sistemàticament la denominació de "Principat de Catalunya", la historia son sempre processos, no fets puntuals.

Vent d Cabylia ha dit...

Joan, sí, els títols de reis i regnes que hi havia a la península Ibèrica eren concedits pel papa o a voltes "reconeguts" a una situació "de facto"; el "regne d'Astúries" o el "regne de Pamplona" eren denominats així des dels segles altomedievals i els seus governants dinàstics crearen el "regne de Lleó" i el "regne d'Aragó" amb comtats sota el seu domini entre els segles X i XI, o el "regne de Castella" a partir del "comtat de Castella" en el segle XI, i per a fer efectiva eixa elevació a condició de "regne" es posaren sota vassallatge del papa, que els reconeixia eixe títol a canvi d'una teòrica obediència i poder de deposició, així com d'un tribut anual. Quan es produïxen les importants conquestes del segle XIII passarà el mateix amb els nous territoris conquerits: els denominaran regnes de Jaén, Sevilla, Múrcia, Mallorca, València (amb la important diferència que el de València va ser l'únic que desenvolupà unes Corts i un potent sistema legislatiu propi). En eixe sentit, és probable que, com indiques, fins a mitjan segle XIII els comtes de Barcelona no pogueren ni plantejar-se elevar la dignitat del territori català que dominaven perquè estaven sota vassallatge del rei de França i quan Pere el Cerimoniós ho féu ja en la dècada de 1340 era "un poc tard" per a intentar ser "regne" (hi hagué principats europeus que intentaren ser "regnes" en els segles XIV i XV, però les exigències papals o imperials eren massa fortes i tampoc els governants que ho demanaven, ara molt més independents, estaven ja tan disposats a acceptar les condicions del vassallatge). De tot açò en parla, per al que he explicat de la península Ibèrica, Amancio Isla en obres com Realezas hispánicas del año mil o, per al conjunt europeu baixmedieval, John Watts en The Making of Polities. Europe, 1300-1500.

Joan ha dit...

Vicent, moltes gràcies per l'explicació. Segons la Viquipèdia, "el rei Pere el Cerimoniós va crear els títols de duc de Girona (1351) i de comte de Cervera (1353) per enaltir la figura del seu primer fill mascle, l'infant Joan, com a hereu de la Corona. [...] Pere va optar pel rang de duc i no pel de príncep pels escrúpols protocol·laris que, en el segle XIV, encara comportava aquest últim a Catalunya, que era oficialment un principat, però en el qual el "príncep" o sobirà ostentava el rang de comte (de Barcelona), rang que també ostentaven altres nobles catalans vassalls d'aquest últim." Trobe interessant que el sobirà de Catalunya, amb el títol de "comte" de Barcelona, tinguera com a hereu un "duc" de Girona, amb un rang per tant superior si no fóra pel fet que el Cerimoniós havia adoptat el títol de "príncep" de Catalunya.

Anònim ha dit...

La figura del Princep prové originàriament i paradoxal de la República romana. Feia referència al senador amb més projecció política a qui se li augurava un futur exitós. La reforma de l'autoproclamat emperador August comportarà l'atribució d'aquesta figura al propi emperador que l'utilitzarà per qüestions de prestigi. Interessa saber que és un títol d'autoritat, de saber socialment reconegut i no de potestat o poder socialment reconegut. Així, per exemple, August atorga, com a Príncep, a un petit grup de juristes el dret de resposta pública ("ius publicae respondendi ex auctoritate principis") tot fent valer aquest títol.
La rica tradició jurídica medieval catalana el va recuperar des de molt prest, com ja s'ha dit en qualcun dels comentaris, a l'hora de legitimar el poder emergent del Comtat de Barcelona. I aquest fet hauria de ser considerat com a mostra d'un poder polític més progressiu i menys jeràrquic, com una fita positiva en l'evolució d'aquell poder polític.
Només amb l'expansió catalana cap a Mallorca i València es començarà a parlar de "rex", i exclusivament per l'intent de consolidar el poder sobre els nous territoris.
M'interessaria conèixer qualque historiador català no hipotecat ni acomplexat per l'esclafant historiografia espanyola que aprofundís en allò que a mi em sembla palés: històricament els catalans han maldat per un poder més "entranyable",si se'm permet l'expressió, ja des dels Sagraments de Pau i Treva de l'abat Oliva, els Usatges, el Llibre de Consulat de Mar, les Constitucions catalanes, etc.
Sempre a la recerca d'àmbits de l'espai i el temps on la pau fos factible. No en va, per l'exemple que ens donen les fonts romanes, dintre de la ciutat la presència de les legions era prohibida i el recinte mural separava la zona de plena influència del poder militar (imperium proconsulare maius et infinitum) d'aquella altra interior el caràcter sagrat de la qual atenuava el rigor del comandament militar(imperium domi).
"Imperium domi", doncs, poder de i per als de casa, una llarga, justa i sentida aspiració catalana, i de rabiosa i esperançada actualitat.

Anònim ha dit...

Quins comentaris tant interessants! De debò, gràcies a tothom. Joan Q.