Planisferi publicat al Theatrum orbis terrarum d'Abraham Ortelius (1570)
El 1570 el cartògraf flamenc Abraham Ortelius publicava el primer atles modern, el Theatrum orbis terrarum, que incloïa fins a 70 mapes, especialment d'Europa, però també d'Àsia i Àfrica. L'obra fou un èxit i fins a la seua mort, el 1598, se'n feren ampliacions amb moltes més representacions i fins a 25 edicions en nombroses llengües (llatí, neerlandés, alemany, francés, anglés, castellà i italià). Coetàniament, el seu col·lega Gerard Mercator publicà també diversos volums de l'Atlas sive cosmographicae meditationes de fabrica mundi et fabricati figura (1578-1595), amb 102 mapes. En aquella època, a finals del segle XVI, qui estava cridat a ser el successor d'ambdós, el també flamenc Willem Blaeu, acabava els estudis de matemàtiques i astronomia amb Tycho Brahe i, com a resultat del seu interés per la cartografia, feia un globus terrestre com els que ja s'havien elaborat en la primera meitat de la centúria i encara es fan en l'actualitat. Poc després Blaeu començaria la seua tasca cartogràfica amb una primera obra de cartes portolanes destinades a la navegació, Het Licht der Zeevaert (1608-1621), que comptà amb el patrocini del parlament dels Països Baixos, protagonistes aleshores de l'expansió naval europea per mig món.
Globus terrestre de Willem Blaeu (1599)
Mentrimentres, a banda de la cartografia marítima, Blaeu també es dedicà a publicar mapes terrestres solts fins que decidí compilar-los en un atles que millorava els anteriors d'Ortelius i Mercator. En conseqüència, l'obra, editada el 1631, dugué com a títol, simplement, Appendix Theatri A. Ortelii et Atlantis G. Mercatoris. Seria, però, el primer pas cap a la publicació d'un atles propi de Willem Blaeu el 1635, compost per 2 volums i 160 mapes, que fou titulat com el d'Ortelius, Theatrum orbis terrarum, però per a distingir-se'n també es digué Atlas Novus. Les reedicions, ampliacions i traduccions a altres llengües no tardaren a arribar, ja de manera pòstuma, puix Blaeu morí el 1638. Aquell mateix any isqué l'edició en francés, el 1640 una ampliació en llatí, neerlandés, alemany i francés, el 1642 una reedició en neerlandés, el 1646 una altra ampliació en els quatre idiomes esmentats i encara una altra entre 1649 i 1655. En aquella època el taller cartogràfic estava en mans del seu fill, Jan Blaeu, que continuà les millores fins a confeccionar una nova obra que per la seua grandària, 11 volums i 594 mapes, fou anomenada Atlas Maior, començada el 1662 i finalitzada el 1672.
Doncs bé, en estos Atlas Novus i Atlas Maior que s'estenen entre 1635 i 1672 apareixen uns mapes d'Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica que són una versió dels que ja havia publicat per separat el mateix Willem Blaeu el 1608. En concret, el del continent europeu apareix en els atles sota el títol "Europa recens descripta à Guilielmo Blaeuw", envoltat per vinyetes amb vistes de 9 ciutats europees (Amsterdam, Praga, Constantinoble, Venècia, Roma, París, Londres, Toledo i Lisboa) i una representació d'una parella de nobles de diverses nacionalitats (anglesos, gals, belgues, castellans, venecians, germans, hongaresos, bohemis, polonesos i grecs). Però, com que ambdues obres es publicaren i reeditaren durant un període tan llarg de temps, de més de 35 anys, si bé les indicacions geogràfiques i topogràfiques es mantingueren, les fronteres polítiques, en canvi, foren canviant en cada edició, si era el cas. En este sentit, és interessant observar que, bé en els Atlas bé en mapes solts publicats pels Blaeu, quedaren reflectides les modificacions produïdes en la península Ibèrica durant aquella època, ja que la dècada de 1640 fou la de les revoltes de secessió de la Monarquia Hispànica dutes a terme a Portugal i Catalunya, la primera exitosa i la segona fracassada.
Així, en els mapes d'abans de 1640 la península Ibèrica apareix com un bloc sense fronteres interiors, com en els tres primers mostrats avall. Per contra, en d'altres que segurament foren publicats en la dècada de 1640 apareixen Catalunya i Portugal com a territoris independents d'Espanya, segons es pot veure en els mapes 4, 5 i 6. Fins i tot hi ha un altre mapa, el 7, que mostra Catalunya com a part de França, el que en efecte es produí durant la major part de la guerra dels Segadors, ja que només en 1641 es proclamà efímerament una República Catalana, mentre que des de 1641 a 1652 les autoritats catalanes reconegueren els reis francesos Lluís XIII i Lluís XIV com a comtes de Barcelona i, per tant, sobirans de Catalunya. La datació dels mapes és, tanmateix, problemàtica sense una recerca directa en arxius i biblioteques, comptant únicament amb les pocs fiables fonts d'internet, que es basen en estimacions fetes per antiquaris. L'única que sembla un poc més fiable és la de l'edició francesa de l'Atlas Novus que l'Altea Gallery data el 1645 (potser és la del 1646). Es correspon amb el mapa 4, en què Portugal i Catalunya apareixen independents. En el mapa 5 i 6 també ho fan, amb la particularitat que també hi ha les fronteres pròpies de l'Algarve en el primer (un regne nominal que mai no tingué institucions pròpies) i de Galícia en el segon (ací es veu més clarament la separació entre Galícia, Portugal i Espanya). Potser els mapes recollien la situació de 1641, amb una Catalunya i un Portugal apartats de l'obediència espanyola, però en desconec les raons per a les senyalitzacions d'Algarve i Galícia.
El mapa 7, d'una altra banda, recull la situació que es produí formalment entre 1641 i 1652, amb una Catalunya que reconeixia com a sobirà el monarca de França i, per tant, estava integrada dins dels seus dominis. El resultat final, però, és ben conegut i acabà amb la mateixa configuració territorial que s'ha mantingut fins a l'actualitat: Portugal independent i Catalunya dins d'Espanya, segons es pot observar en el mapa 8, datat ja en 1660. No obstant aixo, com també sabem tots, el mapa polític de la península podria tornar a canviar en un futur immediat si el procés independentista impulsat per bona part de la societat catalana acaba reeixint. Catalunya tornaria a aparéixer com a Estat independent 370 anys després de fer-ho en els mapes que els Blaeu distribuïren per tot Europa des del seu taller cartogràfic d'Amsterdam.
1. Mapa mural del continent europeu de Willem Blaeu de 1608 (reimpressió veneciana de c. 1646)
2. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1635?). Font: Antiquari que el data c. 1630
3. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1635?). Font: Antiquari que el data en 1647-50
4. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1640-1652?). Font: Antiquari que el data en 1645
5. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1640-1652?). Font: Postal comercialitzada per la British Library, que fa procedir la imatge de l'Atlas Maior (1662-1672)
6. "Europa recens descripta" de Willem Blaeu (c. 1640-1652?). Font: Antiquari que el data c. 1630
4 comentaris:
Cojonudo artículo, gracias, me ha venido de perlas.
Un saludo
Molt be l'article.
Aixi i tot m'agradaria insistir en que el problema no es tan si uns dibuixos marquen fronteres entre Catalunya i Espanya o no els marquen.
El fet capdal de l'encaix de Catalunya a Espanya o d'Espanya dins de Catalunya es el que significa el concepte d'Espanya.
Si entenem Espanya com un tot geografic on diferents regnes i nacions sobirans i independents entre si, comparteixen una mateixa Familia Reial i la seva Cort, com fou l'Espanya catalana dels Reis Catolics, doncs una Catalunya sobirana pot trobar un cert encaix.
Ara be, quan el concepte d'Espanya es castellanitzat i centralitzat pels Habsburg i aixo comporta retallades en la sobrirania dels regnes o nacions que conformaven aquella Espanya de matriu catalana que construiren Joan II i Ferran II, doncs es aqui on Catalunya i altres regnes peninsulars comencen a no trobar-se comodes.
Si a mes, a tota aquesta castellanitzacio forçada d'aquella nova Espanya plurinacional pero d'incipient matriu castellana, li afegim l'absolutisme dels Borbons amb la supressio de les llibertats i drets de Catalunya com a nacio sobirana i, a mes, amb la seva anexio de Catalunya per les armes a les lleis de Castella amb la repressio violenta i militar per part de l'exercit castella del poble catala ...
Doncs en aquesta Espanya de matriu francesa (el model estatal que ens ha arribat fins avui en dia), Catalunya mai no trobara cap tipus d'encaix que no sigui forçat sota el sotmetiment militar de la seva poblacio.
Mapes? Que dibuixin el que vulguin, com vulguin i quan vulguin.
La nacio catalana sempre sera fidel a les seves llibertats, drets i costums.
I en la Historia d'aquesta Espanya militaritzada i borbonica, que diguin el que vulguin, pero quan un raig de democracia i justicia miraculosament hi apareix, sempre passa el mateix: Catalunya vol la seva independencia perduda i fuig de la seva gabia com un ocell.
Els catalans poden ser espanyols, el que mai no serem es castellans!!
Que dibuixin el que vulguin, mai no serem com ens volen dibuixar.
R
No em sembla gaire apropiat parlar d'acte d'independència el fet de canviar de monarca. Trobo que s'hauria d'explicar bé què representen exactament els mapes, estats independents, corones o ambdues coses alhora. Trobaria molt desencertat pretendre que la sobirania era quelcom reservat al monarca (Sense tenir en compte el paper de les institucions que s'ocupaven de la 'res publica'. ) o establir una connexió directa entre els espais de jurisdicció de les corones amb els estats actuals. El Principat de Catalunya ha sigut independent mentre només ha compartit la monarquia i el tribunal de la Santa Inquisició amb la resta d'estat que compartien la monarquia aragonesa i més tard la Monarquia Hispànica, si ho comparem amb l'actualitat probablement hagi tingut més competències particulars que el Regne d'Espanya dins la Unió Europea.
Tot el contrari: el concepte d'independència s'ha d'emprar amb moltíssima prevenció per als estats anteriors a les revolucions liberals del segle XIX. De fet, seria millor emprar el d'autonomia institucional... Quina independència real hi havia en els estats d'Antic Règim si no hi havia democràcia, ni drets de ciutadania? Hi havia estructures institucionals i administratives que donaven cos a un aparell estatal -amb moltíssimes deficiències i carències si el comparem amb un estat-nació liberal- i la seua existència "independent" d'un monarca normalment era impensable fins a les revolucions liberals dels EUA i França a finals del segle XVIII (abans, en el segle XVII, hi hagué algunes poquíssimes repúbliques, com la dels Països Baixos o la de Catalunya, però no duraren molt). Per tot això hem de tindre un compte que el concepte d'independència per als estats d'Antic Règim és mooooolt diferent a l'actual (i si parlem de "competències" la diferència es fa ja gegantina...)
Publica un comentari a l'entrada