L'arxiduc Carles d'Àustria, Carles III des de 1705 a 1714
Ho vaig explicar recentment al Lletraferit #04 en l'article "Després d'Almansa (1707-1747)" (ací el podeu comprar, si el voleu llegir sencer): l'exili de dècades per mitja Europa dels austriacistes valencians com a conseqüència de l'aixafament borbònic esdevingué una epopeia que a penes coneixem. El seu primer gran pas, en caure la ciutat de València després de la batalla d'Almansa, va ser Barcelona, on estava instal·lada la cort de Carles III i milers de valencians trobaren refugi. El meu admirat Albert Garcia Espuche, que ha dedicat bona part de la seua vida a estudiar l'època, n'acaba d'aportar informacions abundantíssimes en el seu darrer llibre, Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714, una veritable joia que aniré desgranant ací pel que respecta a aquell exili valencià. Hi destaca, primerament, l'anàlisi d'una sèrie de memorials de súpliques que un nombrós grup de valencians exiliats elevà a Carles III en 1708 per tal de rebre alguna ajuda, ja que ho havien perdut tot en abandonar el regne de València. Es conserven a l'Arxiu d'Estat de Viena i, com assenyala el mateix Garcia Espuche, "els drames personals que contenien són molt angoixants i mereixen ser recordats". En repassarem alguns, de nord a sud del país.
Pere Pla, de Morella, havia lluitat contra els borbònics amb cavall i armes, però ho havia perdut tot a Huete, quan els enemics li prengueren la caravana que conduïa. Josep Buixeda, servint al castell de Peníscola, s'uní com a artiller a les tropes austriacistes i quan València fou ocupada pels borbònics passà a Dénia i després marxà cap a Barcelona, amb la dona i quatre fills. Dionís Albert, de Borbotó, va posar al servici de l'exèrcit de Carles III dos caravanes i dotze mules, juntament amb els seus germans, un dels quals va morir en la guerra i a l'altre li van tallar les dos mans. Hipòlit de Samper, capità de les milícies de la ciutat de València, hi havia deixat la família i es mantenia a Barcelona de la caritat de Josep Folch, comte de Cardona, un important noble valencià que acollia exiliats en la seua casa de Barcelona. Cristòfol Darder, de València, havia romàs al regne tractant de mantindre la resistència austriacista fent-se càrrec de les cartes que arribaven Barcelona, fins que sospitaren d'ell i assaltaren sa casa. Miquel Alegre, de València, havia estat empresonat pels borbònics després de l'alçament de Basset a Dénia i posteriorment, en declarar-se austriacista la capital, havia participat en la seua defensa; després d'Almansa havia marxat amb la dona embarassada i cinc fills a Barcelona, on no era capaç de mantindre'ls, ja que no podia treballar per les greus malalties que patia.
Jacint Benlloch, de Mislata, havia participat en la defensa inicial de València i en les eixides contra els borbònics a Burjassot i Xiva; en caure la ciutat havia hagut d'abandonar la família i marxar a Catalunya, on assistí al setge de Lleida i residia a Barcelona. Josepa Náchez, donzella de Russafa, havia marxat a Barcelona amb son pare, qui havia tornat al regne de València a través de Dénia i s'havia tornat a instal·lar a Russafa, on, des de l'alqueria on residia, prop de la mar, ajudava a mantindre la correspondència secreta amb els austriacistes i oferia recer als que volien eixir de València mentre esperaven una nau; als quatre mesos intentaren detindre'l, però fugí novament a Dénia, mentre la dona i una filla foren capturades i restaven empresonades a les torres dels Serrans. Vicent Carrillo, del Grau de València, havia estat empresonat per austriacista fins i tot abans de començar la guerra, primer a les torres dels Serrans i després en un calabós del castell de Xàtiva durant huit mesos, on havia passat molta misèria, com també l'estava passant ara la seua família, que s'havia quedat a València. José Sanón, de Bunyol, havia estat desterrat a Sicília abans de començar la guerra per austriacista i després havia participat com a capità de fusellers en les batalles de Requena, Xàtiva, Alacant i Múrcia; totes les seues possessions a Bunyol havien estat cremades i la seua família havia hagut de desplaçar-se a Dénia.
Gaspar Moreno, Vicent Grau, Tomàs Martín, Gaspar Just i set veïns més d'Alzira, així com Vicent Albelda, Ignasi Martín, Felip Pons, Nadal Borràs i cinc veïns més de Carcaixent, que havien servit l'exèrcit austriacista per tot el regne i havien deixat arrere casa i família, o residien amb alguns familiars a Barcelona en pobres circumstàncies, demanaven pensions per a poder mantindre's. Vicent Fluvià, de Carcaixent, havia hagut d'abandonar els seus pares i quatre germanes menudes, que no havien pogut fugir amb ell i havien estat expulsats de sa casa pels seguidors de Felip V. Andreu Aguilar, de Xàtiva, havia pagat tropes per a servir l'exèrcit austriacista a Dénia, la frontera de l'Aragó i altres llocs, però havia perdut la hisenda i les cases a Xàtiva i la Llosa, "las quales abrasaron los enemigos". Jeroni Eixea, Antoni Olomar i Basili Bru, jurats de Xàtiva, tots ells a Barcelona, demanaren ajudes col·lectives després del paorós incendi de la ciutat. José de Sepúlveda, d'Énguera, havia fugit de la població abans que els borbònics la saquejaren i havia anat a Barcelona per a defensar la ciutat; després havia tornat a València i havia participat en el setge de Montesa amb el seu germà, amb qui es trobava de nou a la capital comtal després de la derrota d'Almansa. Juan Ermoso, també d'Énguera, es trobava a Barcelona a càrrec dels germans Sepúlveda, després d'haver participat en els setges de la Font de la Figuera i de Xàtiva, on havia perdut la mare, un germà i tot el que tenia. Josep Pastor, jurat de Benigànim, havia defensat la vila fins la derrota d'Almansa, quan havia passat a Dénia i després a Alacant. Miquel Jeroni Garcia, justícia de l'Olleria, havia participat en les batalles de Xixona, Alacant, Xàtiva, Cabdet i Montesa, però finalment havia perdut tot el que tenia.
Salvador Albiñana havia servit en l'exèrcit de Carles III com a voluntari tant a València com a Barcelona i després d'Almansa encara havia anat a la Dénia resistent, on demanava una barraca i un tros de terra per a poder continuar la seua vida en finalitzar la guerra. Fèlix Fort, veí de Xaló, veié com sa casa era saquejada quan els borbònics cremaren el poble, de manera que se n'anà a València, on participà en la seua defensa, i després a Barcelona, on es trobava summament pobre. Josep Navarro va ser el primer austriacista declarat de Novelda juntament amb els seus tres germans, dos dels quals ja havien mort per la repressió borbònica; ell havia intercedit pels austriacistes alliberant uns quants empresonats a Vélez Blanco, que havia dut a Alacant i després a Barcelona, on es trobava amb la seua família i els seus nebots òrfens. Andreu Sevillano, clergue d'Alacant, havia estat empresonat i desterrat en diversos presidis pels borbònics, a Orà, Tarascó i Montpeller, d'on pogué fugir fins a arribar a terres austriacistes de Gènova; demanava ajuda per a sa mare i les germanes, que continuaven a Alacant. Ginés Pomares, d'Elx, es traslladà a Alacant quan la seua vila natal caigué en mans dels borbònics, en la qual, com a "aventurer", tractava d'introduir d'amagat queviures per als resistents.
I encara n'hi havia més, de memorials i d'afectats per la derrota d'Almansa i el decantament cap als borbònics de la guerra al regne de València, on encara resistien alguns llocs com Dénia i Alacant. La flama, tanmateix, s'acabaria apagant i el gruix de valencians que aleshores suplicaven ajuda a Carles III es concentrà a defendre els darrers dominis austriacistes de la península, és a dir, els de Catalunya, que, com és ben sabut, caigueren finalment en 1714. S'iniciava així, per a aquells que es mantenien vius, una nova etapa de l'exili, esta volta en terra italiana, austríaca, hongaresa, flamenca, anglesa, etc.
2 comentaris:
N'hi ha documentats oriolans? Ho dic perque Oriola fou austracista
Sí que n'hi havien. Es documenten tant en l'exili d'austriacistes valencians com en estes súpliques (recorde que hi havia almenys un, però no l'he posat perquè la seua història no era tan significativa com les que he resumit). En eixe sentit, els oriolans eren uns valencians més, com els de la resta del regne, fortament units i amb una consciència clara de comunitat historicopolítica.
Publica un comentari a l'entrada