divendres, 29 de gener de 2010

"Fià la sua casa que ha en València"

Ací el furt és a l'inrevés (Hans Sebald Beham, 1545-1600)

El darrer document en què ixen valencians entre els que he consultat per a la recerca que ara estic finalitzant és una ordre dels consellers de Barcelona donada en maig de 1435 al batle de Tàrrega, vila catalana que llavors era una possessió feudal de la ciutat comtal, per tal que empresone el sabater targarí Berenguer Joan, ja que havia robada la dona Na Paschala Ivanyes, valenciana, després de guanyar-se el seu favor -qui sap si seduint-la-:


Simuladament e posant la dita dona en gran confiança de amistat, induhí aquella que li comenà e fià la sua casa que ha en València ab certes robes e béns que dins aquella eren, e a hora de nit captada as portà ab si mateix, absent la dita dona de sa casa, tots los béns los quals eren en aquella a ell comenada e fiada, cometent furt sabent trahició.



Després del robatori, en anar la valenciana a Tàrrega per a reclamar justícia contra el lladre, rebé amanasses e terrors d'ell i dels seus germans, que l'obligaren a firmar un compromís pel qual li restituirien una part dels béns però l'altra se la quedarien procedint a la seua venda. Finalment, Pascuala pogué escapar de forma secreta de la dita vila i es presentà davant els consellers barcelonins per tal d'exposar ses justes clamors i demanar la restitució de tot allò que havia hagut de cedir:

I cortinatge negre, I mantell de vernoy, uns paternostres de coral de pes de tres onçes e tres dotzenes de grans d’argent daurats, dues agulles de argent grosses, I anell d’or ab encast de una justina, I çinyell de frare de seda e dos capells, I treschol ab sa corda, dues capces de indiana e tres panerets, una capça gran e I senyal de frare Matheu de argent daurat ab una treneta de seda blava, una trena d’or e una philosa e àspia de Xàtiva, tres fusos de lane e unes sabates noves vermelles ab agulletes daurades e uns tapins de cànem, unes tesores de barber e I espiyll de foch, tres capells de home, XI candeles blanques, dues teles de lensols e tres cordes de cortinatge de cànem, e una caxa.



Desconec la resolució final del conflicte, però en este cas sí que podem dir que el lladre s'emportà fins les cortines de la casa...

6 comentaris:

Marina ha dit...

Vicent, me imagino que esta carta también sea del siglo XV, no? Curioso lo de las cortinas y del mantel, pero es que gran parte de los bienes mencionados son textiles, lo que no sorprende por el valor que tenían. También en los inventarios y testamentos las ropas y telas eran una presencia constante; sólo por poner un ejemplo, recuerdo el de un canónigo sevillano del s. XIII con el que he trabajado que dejó a un hospital "mío lecho con su coçedra, e su colcha cárdena, e sus sáuanas, e mi trauessero". :)

Vent d Cabylia ha dit...

Perdona, amb les presses -estic més marejat que un allioli- he oblidat posar la data de 1435 (ara ho faré).

A València precisament hi ha una doctoranda que va fer la tesina sobre els nivells de consum dels llauradors de l'Horta de València a finals del XV -a través dels inventaris postmortem- i crec que deia que els tèxtils formaven una part gens menyspreable de la riquesa familiar. No debades els aixovars en robes han estat sempre tan importants fins fa quatre dies...

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

¿La valenciana se'n va a Tàrrega a reclamar alguna promesa de maridatge que hauria estat trencada perquè sinó d'on anava a haver-li donat tot això al sabater?
El sabater la conegué a València però va fugir a Tàrrega amb els béns però sense la dona? Tampoc es que diga res de València tan sols diu valenciana per la qual cosa podria ser morellana o fitera amb Catalunya.

Parlarien el mateix dialecte occidental, és clar.

D'aquí la Pasqualona fuig i se'n va a Barcelona a reclamar perquè Tàrrega pertanyia a Barcelona. No és fàcil que una valenciana o una dona qualsevol viatgés sola en aquella època. ¿Potser era valenciana però feia temps que vivia a Tàrrega, viuda d'algú i aquest sabateret es dediqués a aconohortar-la?

Fins aquí ho puc entendre i les variables són encara més nombrosos.

¿Ara, no hi havia cap ambaixada valenciana a Barcelona per defendre els interessos de valencians maltractats per catalans?

¿O potser això no tenia cap importància i no calia perquè la dona va actuar com una tarreguina qualsevol? Ja em faràs clarícia.

Ja saps que ser historiador és fer-se preguntats i més preguntats i més preguntats.

Des de casa que avui repose en el meu repòs.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Gràcies per la lliçó sobre els enllaços. La cosa funciona i t'he de reconéixer una funció pedagògica excelsa! Moltes gràcies.

Vent d Cabylia ha dit...

Joan-Carles, este matí tenia massa pressa i no he pogut esplaiar-me com calia (hauria d'haver-ho deixat per a un altre moment en què tinguera més temps).

No he pogut posar tota la informació que donava la carta, segons la qual més o menys la cosa va així: El sabater targarí es guanya l'amistat de la valenciana, que no es diu d'on és però, si més no, té casa a València. Es fan tan amics -no sabem de quin tipus però molt- que la dona li deixa a càrrec la casa i aquell aprofita per furtar-li-ho absolutament tot i se'n torna a Tàrrega. La dona, en comprovar el desaguisat -per cert, esta paraula per què no ix als diccionaris si me la trobe al segle XIV?-, se'n va cap a Tàrrega a demanar-li la devolució dels béns. Allà, el sabater i els seus germans la forcen mitjançant amenaces a signar un compromís en el qual deia que algunes de les coses pertanyien al targarí i, per tant, eren seues. Com pot, de forma "secreta", se'n va de Tàrrega a demanar justícia als consellers de Barcelona. El document no proporciona informació més detallada i les preguntes que queden en l'aire són moltes. Per què la dona li deixa el càrrec de la casa de València? A on anava? Tenia una altra casa en un altre lloc del regne, que era el seu d'origen? O es desplaçava per altres raons? Vés a saber...

D'altra banda, és possible que la dona no anara a soles, sinó amb algú més (que potser tampoc tenia res a fer davant les amenaces del sabater i família en camp local). No ho sabem. D'altra banda, si el prec de justícia al Consell de Barcelona no funcionava (tot i que en principi hi feren cas) la dona tenia la possibilitat de demanar als jurats de València que intercediren per ella (això, no obstant, se solia fer a distància per tal d'evitar el desplaçament, però com que esta ja estava a Catalunya, doncs segurament va aprofitar per adreçar-se directament als barcelonins).

M'alegre que funcione això dels enllaços!

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Moltes gràcies Vicent. La veritat és que si t'adones una simple carta com aquesta es converteix en tot un guió per fer una novel·la magnífica que passa entre el Regne de València i Catalunya al segle XV. En un país normal en farien sèries televisives i tot. La televisió espanyola es plena de sèries que comencen a Sevilla i acaben a Madrid passant per Toledo. Aquest triangle València-Tàrrega-Barcelona és força suggerent i el podríem fer més suggerent encara: Oriola-València-Barcelona, passant per Elx que això sempre!

Salut i moltes gràcies. Envia'm una adreça postal al meu correu privat per favor.No són dàtils que som a final de temporada i es poden fer malbé pel camí.

Gràcies!