dilluns, 18 de gener del 2010

La memòria del patrimoni

Incendi del Cabanyal-Canyamelar en 1796

Sería un baldón para Valencia, un agravio para las artes, un insulto a la academia de San Carlos y un borrón para la gloria de nuestros mayores, si, por una disposición del gobierno supremo, se levantara la mano de un especulador para derribar, por un puñado de oro, uno de los recuerdos más grandes de la antigua Corona de Aragón. Són les paraules de l’historiador Vicent Boix en 1845 davant el projecte d’enderrocament del palau de la Generalitat, que les autoritats estatals i municipals observaven llavors com una antiga recialla foral que calia llevar del mig per alçar nous i moderns edificis que higienitzaren la vella ciutat de València. 

S’imaginen ara una València sense el palau de la Generalitat? Va valer la pena conservar-lo finalment? No és un magnífic símbol de la història del poble valencià? I és que els edificis, els paisatges, els llibres, els documents, el patrimoni, en definitiva, forneixen les societats de referents simbòlics cabdals. Els monuments forgen memòria individual i col•lectiva, estableixen punts de connexió amb el passat i projecten cap al futur les arrels de les persones i dels pobles. Per això els que al llarg del temps han estimat profundament la societat valenciana, han advocat per conservar els elements patrimonials llegats pels avantpassats.
 

Boix, un liberal progressista, rescatà el passat històric valencià i defengué tant com pogué el nostre patrimoni. Dècades abans Francesc Xavier Borrull, un conservador antiliberal, compilà informació preciosa sobre el Tribunal de les Aigües i bastí una gran col•lecció artística que donà al Museu de Belles Arts. Més tard un altre conservador, Teodor Llorente, s’encarregà de recuperar i valorar la llengua valenciana. Finalment, ja en el segle XX, Nicolau-Primitiu Gómez Serrano, protegí nombrosos pergamins de la destrucció bèl•lica i formà una col•lecció bibliòfila que constitueix la base de l’enorme fons de la Biblioteca Valenciana.
 

El darrer era també un home moderat i és que en la defensa i la conservació del patrimoni només hi ha hagut un denominador comú: l’estima pel territori i la història dels valencians. Boix, Borrull, Llorente o Gómez Serrano els estimaven, coneixien la importància dels fets històrics, les obres artístiques, els escenaris urbans, els paisatges rurals i els documents antics referents als valencians. Per això mateix se n’erigien com els seus defensors, independentment de la seua opció política, progressista o conservadora, perquè sabien que els escrits, les pintures i les pedres guardaven la nostra memòria com a societat.
 

I per això mateix és important conservar el Cabanyal, les cases amb importància patrimonial, els seus edificis històrics, la seua trama urbana, la seua essència... Els arguments que s’utilitzaven fa un segle i mig eren els mateixos que s’empren ara per a prolongar Blasco Ibáñez: cal tirar allò vell per a fer una cosa nova. Però el patrimoni té memòria i fer-lo desaparéixer és tant com destruir les nostres referències col•lectives, una forma barroera de despersonalitzar-nos, com si els nostres avantpassats hagueren enderrocat el palau de la Generalitat. Ara els agraïm que no ho feren i de ben segur que els nostres descendents també ens ho agrairan si som capaços de rehabilitar el Cabanyal sense desvirtuar-lo, sense fer-li perdre el valor patrimonial que atresora part de la memòria dels valencians.
 

1 comentari:

Jesús ha dit...

«O problema da pésima clase política de Galicia, é, sinxelamente, un problema de sinceridade; está gobernada por conservadores que non conservan nada», Manuel Rivas, Galicia, Galicia, 2001.