Festes a la València de 1657

Hui entraré a fons en la Relación de las festivas demostraciones realitzades a la València de l'any 1657 que esmentava ahir, ja que la descripció de Llorenç Mateu i Sanç inclou diversos passatges ben interessants pel que fa a qüestions iconològiques i identitàries. En primer lloc, mostra la convivència entre les armes de la casa reial d'Aragó (les quatre barres) i les armes de la ciutat de València (les quatre barres coronades), clarament com a símbol dinàstic el primer i municipal el segon, alhora que és un dels primers testimonis cronístics de la treta de les banderoles portades pels reis d'armes simbolitzant l'escut de la ciutat, la primera representació gràfica de les quals és molt més tardana, de principis del Huit-cens:

Rotllo del Corpus, de començaments del segle XIX

En segon lloc, la retòrica de Mateu és una bona mostra del patriotisme regnícola valencià que es desenvolupà des del segle XV, bo i sent també un dels primers -que jo conega- que fa ús del terme "país" per a referir-se al territori (tot i que, evidentment, no és equivalent al "País Valencià", amb consciència nacionalista, que irrompé amb força a partir de la dècada de 1930). En qualsevol cas, em pareix que és una dada si més no desconeguda i emprada dos vegades en el text, ja que a banda de la que transcriuré hi ha una altra en què explica que els trinitaris descalços són una Orden modernamente avecindada en este País [referint-se al regne].

Així les coses, uns dies després de la "mascletà", el Te Deum i l'indult al convent de Sant Francesc que ja vaig comentar, se celebrà una nova missa, ara al lloc habitual de retir espiritual del virrei Lluís de Montcada, el convent de caputxins, on es col·locaren en el suelo, a los lados, seis braseros de plata, y en cada uno dellos una gran pirámide de flores naturales [...] las dos más cercanas al Altar tenían dibujadas las REALES ARMAS DE ARAGÓN; las segundas, vistosíssimas labores; y las terceras, las ARMAS DE LOS MONCADAS. [Les majúscules són pròpies del text]. I al vespre començaren quatre nits seguides de lluminàries amb l'encesa de fogueres als carrers i de fanals, atxes i llums en les finestres, balcons i portes de les cases de tota la ciutat.

Així mateix, es dispararen focs artificials des del Micalet, però alguns dels coets es desviaren cap a l'interior del capitell gòtic de fusta que rematava la torre, provocant un incendi que el cremà per complet (per això fou substituït més tard per l'espadanya que hi ha actualment). Tanmateix, Mateu i Sanç interpreta el senyal com un bon auguri, especialment per als valencians:

Valencia, resuelta a festejar este nacimiento con el último esfuerço de celebridad quando el proceloso uracán le apagava las luzes, quiso que toda su muralla sirviesse de faro y de antorcha la mayor torre que se conoce en su reyno, alumbrando con ella muchas leguas de distancia [...] O, qué lúcido se ostentava nuestro Micalete quando coronado de rayos predicava el verdadero amor con que los Valencianos veneramos los príncipes! [...] Aunque el incendio aya consumido el remate de la torre podemos esperar que se lograrán estos auspicios, y más los Valencianos, por aver sucedido el señal en nuestro País.

I eixa mateix nit isqué el virrei del palau del Real per tal de passejar-se amb una carrossa d'or per l'interior de la ciutat, acompanyada de la seua dona, Caterina de Montcada, filla del marqués d'Aitona, al qual Mateu lloava com el valencià que més havia il·lustrat la seua pàtria:

MI SEÑORA LA DUQUESA, con un vestido de tela blanca bordado de plata, con joyas y adereço de diamantes riquíssimos en el tocado, cuya AUTORIDAD, ESPLENDOR y GRANDEZA fueron lustre de nuestra nación, como HIJA ESCLARECIDA del VALENCIANO que más ha ilustrado su patria, del GENERAL con más blasones que ha ensalçado las ARMAS CATÓLICAS en Flandes, del CAPITÁN que ha dado más vitorias A SU REY [Francesc de Montcada, marqués d'AItona].

Els dies posteriors -divendres i dissabte- continuaren les celebracions amb corregudes de jònecs, distribució de pa entre els pobres, danses, màscares, moixigangues i més lluminàries. Finalment, el diumenge hi hagué missa a la Seu pel matí i processó general per la vesprada, partint de la mateixa catedral:

Dándole principio los atavales de la Ciudad y dos Estandartes de dorado y rojo con coronas bordadas, que en suman forman su divisa, [les banderoles que comentava adés] llevados de dos ancianos con coronas también vestidos de la misma librea [...] Siguiéronse las Cofadrías de los oficios mecánicos, que son treinta y cinco, con sus Pendones y Vanderas de damasco de diversos colores, fajas de oro y muchos con escudos bordados, y cada uno con su instrumento diferente... Siguióse la compañía de arcabuzes y ballestas que llaman del Centenar de la ploma, marchando al son de pisanos y caxas. Los cabos y soldados con vistosas galas, y más con la insignia de nuestro Patrón San Jorge.

Hi anaven, a més a més, els gegants i els nanos, les nombrosíssimes comunitats eclesiàstiques, els oficials reials, els jurats de la ciutat, els càrrecs municipals i un gran nombre de cavallers, ciutadans i gent d'altres estaments. I en el seu camí la processó féu diverses parades, entre les quals hi havia la de la plaça del Mercat, on s'havia plantat la reproducció d'una ciutadella, amb una fortalesa, huit baluards, una torrassa quadrada i una torre eminent que tenia un capitell coronado de las Armas de la Ciudad (aliño que también contenían los lienços del edificio, llenos de estandartes y banderas). Igualment, es feren llançar focs artificials des de la ciutadella -ens ve de lluny- i la processó continuà fins a tornar a la plaça de la Seu, on el consell municipal havia posat dos fonts efímeres davant la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, llavors en construcció:

En los nichos que han de servir de puertas se dispusieron dos fábricas [les fonts] conformes de arrayán con curiosos marcos de flores [...] cuyo centro era en la una un escudo con las ARMAS REALES y en la otra las de la Ciudad.

Per últim, com que la Generalitat no volia quedar arrere en la celebració del naixement de l'hereu de la Corona, organitzà dos jornades festives la setmana següent, amb castells de focs, llançament de salves i encesa de lluminàries, així com una missa per a la noblesa del regne i la representació pública d'una comèdia a la plaça de la Diputació (l'actual de Manises). Tot plegat, supose que és una versió foral del gatxull mediàtic que s'armà quan fa poc va nàixer Elionor...