La doble vergonya del convent de Sant Domingo de València

Feia temps que volia parlar sobre la doble vergonya del convent de Sant Domingo de València. Ara que els grans mitjans de comunicació parlen d'una d'elles és una bona oportunitat per fer-ho.

Abans, però, hi ha dos "semivergonyes": el mateix nom del convent i de la plaça. En tots els fotllets turístics i fins i tot en les publicacions científiques actuals escrites en valencià s'anomena al conjunt com a "convent de Sant Domènec", un nom totalment alié a la seua història. Sempre, des dels seus inicis, rebé el nom de "convent de Sant Domingo". Sant Domingo de Guzmán, fundador de l'orde de frares menors, predicadors o dominics, era natural d'una vila propera a Burgos, i va viure entre 1173 i 1221; l'orde va ser instituïda en 1216, i probablement per la proximitat en el temps i pel prestigi del propi Domingo de Guzman, el nom mai va ser traduït al català medieval, almenys que jo sàpia amb total certesa al País Valencià i les Illes Balears. Els valencians de la Renaixença, com Llorente o Llombart, l'anomenaven encara "convent de Sant Domingo", però no sé en quin moment del segle XX algú donà peu a la versió traduïda de "Domènec". Caldria mirar a veure què diu Sanchis Guarner a "La ciutat de València"; el seu prestigi seria molt capaç d'haver introduït la traducció però estranyaria que un erudit tan meticulós haguera comés eixa errada, si ell continuava emprant el nom tradicional, la innovació ha de ser dels '80 en avant. A les Illes Balears ho tenen clar i tant el convent de Palma, fins que va ser enderrocat en 1823, o els actuals de Pollença, Inca o Eivissa, han rebut i reben el nom històric de "convent de Sant Domingo".

Quant al nom de la plaça que hi ha al davant -on està el Centre Cultural Bancaixa- històricament s'ha anomenat "plaça dels predicadors", però actualment es diu "plaça de Tetuà". No és cap pecat gros, les ciutats espanyoles hi van plenes, però és un nom que commemora la batalla i presa de Tetuà en 1860 per part d'Espanya. Des del meu humil punt de vista, cap gesta gloriosa que meresca recordar-se amb un carrer.

Pel que fa a les vergonyes indiscutibles hi ha també dos: l'estàtua de Franco que hi ha dins, a un dels patis, i la titularitat del propi conjunt arquitectònic, de l'Estat i cedida a l'exèrcit des de fa vora dos segles.

Estàtua de Franco a un dels patis del convent de Sant Domingo

L'estàtua de Franco és estos dies notícia arran de la retirada d'una molt semblant instal·lada a l'Acadèmia Militar de Saragossa des de 1948 i la seua substitució per un monument a les forces armades. La reacció de la dreta i de l'exèrcit ha estat nefasta, com acostuma a ser-ho. El PP considera que s'està "reescrivint la història" i que ha estat una concessió del PSOE "als electors radicals d'esquerra", mentre que l'Associació de Militars Espanyols opina que la retirada de l'estàtua és una "errada nacional" i que ha d'ocupar un "lloc d'honor" a Saragossa, ja que Franco fou el "creador de l'Acadèmia Militar, ferit en combat, amb mèrits de guerra i general invicte de l'exèrcit espanyol". Tots plegats s'obliden, però, que Franco va encapçalar el colp d'estat que acabà amb la democràcia, que va desencadenar una repressió que significà l'assassinat, mort i exili de centenars de milers de persones i que va governar Espanya 40 anys sota una fosca dictadura personalista.

Ningú està reescrivint la història. Dels llibres d'història no ha desaparegut Franco -tant de bo poguérem escriure una història en què no apareguera-, desgraciadament l'analitzem i el recordem perquè és la nostra història, però una cosa és el record històric i historiogràfic i una altra ben diferent és l'exaltació i la glorificació. I una estàtua o un símbol públic recorda i exalta, les dos coses alhora -per això considere que plaça de Tetuà no és un bon nom-. A Alemanya o a Itàlia no trobarem estàtues ni plaques en honor a Hitler o Mussolini ni al nazisme o al feixisme, van desaparèixer fa 50 anys. Ací, 30 anys després de la mort del dictador, encara la dreta s'atreveix a fer broma amb el franquisme i això és molt greu, perquè, clarament o subreptícia, el justifica. Per altra banda, la retirada de l'estàtua obeeix a una proposició no de llei aprovada en el Congrés en 2005 amb el vot favorable de tots els partits polítics, també del PP. A qui fan concessions ells amb les seues declaracions, doncs? Al seus electors d'extrema dreta i nostàlgics del franquisme? O és que els mateixos polítics del PP creuen fermament que cal recordar i exaltar Franco i el franquisme? Espere que no.

Pel que fa a l'Associació de Militars Espanyols, eixes són les forces armades compromeses amb la democràcia i les missions humanitàries que ens volen vendre? O és que els militars se senten més lligats a aquella part de l'exèrcit que secundà Franco i els altres generals colpistes, la que acabà amb la democràcia? Absolutament tots els dies els militars destinats a la capital aragonesa passaven sota els peus d'un majestàtic Franco, però en això no es diferenciaven gens ni miqueta dels militars destinats a la capital valenciana, que encara continuaran fent-ho mentre no es retire l'estàtua eqüestre del dictador que hi ha a l'antic convent de Sant Domingo, actualment Quarter general de la força de maniobra de l'exèrcit espanyol.

En açò consisteix la doble vergonya del convent de Sant Domingo de València: per una banda, en què el convent siga de l'exèrcit, i, per l'altra, en què tinga dins una estàtua de Franco. El convent ocupa el mateix lloc des de l'endemà de la conquesta cristiana de Balansiya, des de l'inici de la seua construcció en 1239, i és un dels edificis històrics més emblemàtics de la ciutat de València, diria que el més important després de la Llotja, la Seu i la Generalitat. És un edifici desconegut per als propis valencians a causa de la dificultat de visitar-lo pels usos militars i pel desgraciat i inhumà trànsit de cotxes que envaeix la plaça de Tetuan. Tanmateix, el seu interior alberga vertaderes joies arquitectòniques, com el claustre, l'aula capitular o l'espectacular capella dels reis, precedent de les voltes de la Llotja. És a més, l'edifici més representatiu de la història política del regne de València i dels reis de la corona d'Aragó -ja que el palau reial va ser enderrocat en 1810 durant la guerra contra Napoleó-. Com he dit, el convent té la "Capella dels reis" i, a més a més, va ser seu de les Corts del regne de València en nombroses ocasions ja des de principis del segle XIV.

Convent de Sant Domingo. Plànol de Mancelli (1608)

En 1835, en el context de la desamortització eclesiàstica, es decretà l'exclaustració dels ordes religiosos i l'edifici passà a ser propietat de l'Estat, que hi instal·là la Capitania General de València. Els usos militars s'han mantingut fins l'actualitat i és una vergonya ignominiosa que tots els partits polítics no s'hi posen d'acord per exigir a l'Estat la cessió de la titularitat del conjunt monumental a l'Ajuntament de València. No es tracta de res que vaja contra l'Estat ni contra Espanya ni res paregut, es tracta de tornar a la ciutat un patrimoni històric de valor incalculable. Així ha passat amb el castell de Montjuïc, cedit a pel Ministeri de Defensa a l'Ajuntament de Barcelona, que hi farà un Museu de la Pau. A València, el conjunt de la plaça mal anomenada de Tetuà conformaria un triangle perfecte: en un vèrtex, el Centre Cultural Bancaixa; en altre vèrtex, l'acabat d'estrenar Palau de Cervelló, que inclou la vergonyosa "galeria borbònica" decorada al gust balafiador de l'alcaldessa Rita Barberà, però també el molt més que digne i interessant Museu de l'Arxiu de València -i l'Arxiu Municipal a l'edifici del darrere-; i, finalment, el tercer vèrtex seria el convent de Sant Domingo. Si es fes una plaça peatonal, sobre un solar que històricament ha albergat motins urbans, desfilades, processons i sermons de Sant Vicent, la ciutat guanyaria en habitabilitat, potencial turístic i respecte pel patrimoni i els ciutadans.

Però, no. El convent continua en mans de l'exèrcit i l'estàtua de Franco continua dins. I els partits polítics valencians majoritaris sense donar senyals de vida. El Bloc ha exigit tant la retirada de l'estàtua, ja en 2004, i, més recentment, la cessió de la titularitat del convent a la ciutat, i supose que els regidors d'EUPV hi estaran d'acord, però açò no es tracta d'una reivindicació per fer oposició política, sinó que hauria de ser una petició conjunta i prioritària de tots els partits valencians, a nivell municipal i autonòmic, siguen del color polític que siguen. Desgraciadament, em pareix que amb l'exèrcit hem topat...

Quant a l'estàtua ja sabem quina és la postura del PP, però ara la decisió està en mans del Ministeri de Defensa, que haurà de negociar amb l'Ajuntament què fer amb l'estàtua si realment vol acabar amb una de les vergonyes del convent de Sant Domingo. L'estàtua és municipal, però va ser traslladada al convent quan en 1983 uns encaputxats van tallar "el burro i l'haca" de la plaça de l'Ajuntament. Ara el més normal és que Defensa retire l'estàtua i siga dipositada en un magatzem municipal. Ja vorem què passa.

I pel que fa a a cessió de la titularitat del conjunt, no sé quina és la manera de fer que el PSOE i el PP ho comprenguen, supose que la submissió provinciana els pot, però, des del meu punt de vista, la situació és tremenda i indignant. És com si la Llotja albergara usos militars, semblaria escandalós, no? Cal fer que els partits majoritaris assumisquen la reivindicació no com un fet sotmés al joc polític sinó com el que és, un objectiu totalment beneficiós per a la ciutat i la ciutadania, sense crispacions però amb fermesa política.

Apèndix

Document en què Jaume I, rei d'Aragó, concedeix als Frares Menors (dominics) un solar a València per construir el seu convent, en ple repartiment de la ciutat de València, a penes tres mesos i mig de la capitulació de la Balansiya andalusina.

1239, gener, 11. València

Noverint universi quod nos Iacobus, rex [...], per nos et omnes successores nostros, ob remedium anime nostre et parentum nostrorum, damus et concedimus perpetuo et libere atque franche vobis fratribus ordinis minorum in Valencia commorantibus et universis aliis permansuris octuaginta quinque brachiatas terre in longitudinem, contiguas vie publice, que vadit ad Roçafam ex una parte et totidem ex altera et quinquaginta quinque in latitudine, ex omni parte, in loco illo qui est ante portam de Boatella prope cimiterium; quem locum habeatis ad opus edificande domus vestre, teneatis, possideatis et expletetis cum introitibus et exitibus, affrontacionibus et suis pertinenciis universos a celo in abyssum. Damus, inquam, vobis partem omnium illarum aquarum sive cequiarum, de quibus consueverat irrigari vel competencius de cetero poteri irrigari locu supra memoratus, in quibus cequiis mudandis ive faciendis non teneamini aliquid solvere sive dare, sed usum omnium illarum aquarum libere et absque contradiccione aliqua gratis perpetuo habeatis.

Datum Valencie, III idus ianuarii, era MCCLXXX septima. Signum + Iacobi, rex [...]. Huius rei testes sunt: Petrus Ferrandi de Açagra, Artaldu de Luna, Assalitus de Gudal. Sig+num Guillemoni, scribe qui [...] hoc scribi fecit.

Traducció pròpia (i que em perdonen els llatinistes)

Sàpien tots que nós, Jaume, rei [...], per nós i tots els successors nostres, per a remei de la nostra ànima i dels nostres parents, donem i concedim de forma perpètua, lliure i franca a vós, germans de l’orde dels menors en València, els que hi són i tot els altres qui seran, 85 braçades de terra en longitud, contigües a la via pública que va a Russafa d’una part i altres tantes de l’altra part, i 55 en amplària, de tota part, en aquell lloc que està davant de la porta de la Boatella, prop del cementeri; el qual lloc el tingueu per tal d’edificar vostra casa, el tingueu, posseïu i aprofiteu amb les entrades i eixides, afrontacions i totes les seues pertinences del cel a l’abisme. Us donem –diem– la part de totes aquelles aigües o sèquies, de les quals s’acostumava a regar o de la resta que podran regar el lloc damunt esmentat, en la neteja o construcció de les quals no hagueu de pagar ni donar res, sinó que tingueu l’ús de totes aquelles aigües lliurement i sense cap contradicció, graciosament i perpètua.
Donat a València, 3 dels idus de gener, any de l’Era 1277 [11 de gener de 1239]. Signe + de Jaume, rei [...]. Testimonis d’esta cosa són: Pedro Fernández de Azagra, Artal de Luna, Assalit de Gudal. Sig+ne de Guillemò, escrivà que... açò féu escriure.