diumenge, 13 d’agost de 2006

Miquel Barceló sobre Al Qaida

La RAF sobre Hamburg en 1943
En vista que la qüestió continua d'intensa actualitat i que la revista L'Espill ha publicat recentment -sense citar-ne la procedència (?)- una traducció de l'article que Miquel Barceló va escriure per a El País sobre Al-Qaida poc després de l'11-M, reproduisc també ací una traducció de l'article original:
"Al Qaeda, una criatura moderna"
Miquel Barceló és catedràtic d'Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona.

EL PAÍS Opinió - 29-03-2004

Després del recent atemptat de l'11 de març, a Madrid, potser resulte d'interès destacar breument alguns aspectes que puguen caracteritzar a l'organització Al Qaeda. Normalment, en els mitjans periodístics occidentals, es tradueix Al Qaeda (
al qā'idah) com "la base". És correcta la traducció sempre que es faça notar que esta base no és immòbil, ni un refugi al qual es puga esporàdicament tornar. De fet, "la base" no està en cap lloc. És un fonament, un traç contundent sobre el qual quelcom es construeix. Fa referència, doncs, a la provisió de fonament d'una arquitectura, però no dóna indicis ni del seu caràcter ni dels eixos precisos que ha de tenir el que construeix. L'arrel Q’D produeix, ocasionalment, termes d'estacionalitat, de maduració. També significa seure. L'onzè mes del calendari islàmic deriva, justament, el seu nom (Du al-qi'dah) d'esta arrel. Pot, doncs, dir-se que la percepció dels especialistes en intel·ligència del caràcter dissipat de l'organització i del seu funcionament excèntric es correspon amb el nom.

No hi ha manera, d'altra banda, i a pesar dels molts esforços d'anàlisi i exegesi sobre el text alcorànic fundacional, d'establir connexions clares entre el tipus de discurs sorgit d’Al Qaeda -en especial, el procedent d'Osama Bin Laden i Ayman al Zawahiri- amb cap dels variats cànons del discurs islàmic. Ben mirat, fins i tot, la noció mateixa de yihad resulta ser, en l'Alcorà, ambigua, episòdica i inconsistent. La seua formalització com a part d'un projecte religiós és lenta i certament gens unívoca de significat. És defensable que el llenguatge religiós d’Al Qaeda puga procedir del wahhabisme, un moviment reformador (fundat pel jurista 'Abd al Wahhab, mort en 1791) que pretén reestablir una estricta pràctica religiosa antiga i actualment deformada, compatible, no obstant, amb elements seleccionats crucials de la vida moderna. És el cas conegut de l'Estat dinàstic d'Aràbia Saudita. Fins i tot sent així, esta procedència o vinculació no dóna compte satisfactori ni del caràcter disseminat d’Al Qaeda ni de les seues accions o, més exactament, de l'elecció dels seus blancs.

És pertinent, crec, insistir en el fet que, a pesar de la probable relació formal del seu discurs religiós amb el wahhabisme, no sembla argüible que Al Qaeda pretenga la reactivació d'un ordre islàmic rigorós i primigeni, perdut en un passat anterior al segle XVIII. No es tracta d'un artifici resurrector. Ni hi ha res, d'altra banda, en els discursos musulmans més prominents que incite a una permanent regeneració. O almenys no de manera singularment diferent al discurs religiós més genèric. Tampoc la seua inclusió en els moviments "islamistes", de límits difusos, afig intel·ligibilitat. Lluny, doncs, al meu parer, de ser Al Qaeda quelcom que ve del passat o un monstre viu atrapat incomprensiblement en una falla del món actual, s'entén millor com, justament, una criatura moderna.

Per entendre-ho així s'ha de tindre present, d'una banda, que mai hi ha hagut una centralització jerarquitzada que regule un únic discurs islàmic i, d'una altra, que les variants religioses s'havien anat constituint de manera fortament local i regional, generant cultures pròpies. Per descomptat que existien principis i fonaments, sobretot els jurídics, recognoscibles com comuns. No obstant això, fins a, almenys la meitat del segle passat, era difícil d'imaginar el sorgiment d'un, per dir-ho així, "islam cosmopolita" portador d'una reivindicació històrica. Cert que la discussió sobre la maldat d'Occident apareix textualment a finals del segle XIX de la mà de Ğamal ad-Din al-Afgani (mort en 1897) i que representa, també, la fonamentació del panislamisme segons la qual el musulmà no té nació ni la comunitat religiosa pot ser dividida per raons de naixement, llengua o govern. Precisament, la diàspora de musulmans a Occident, inimaginable per a estos novells panislamistes, ha produït efectes també llavors impensats.

La descontextualització dels musulmans de la contínua diàspora de les seues cultures religioses regionals ha fet possible, per primera vegada, la codificació d'un discurs islàmic simplificat, alliberat de discrets referents locals. Succeeix també que la vida moderna a les ciutats i regions europees, on han acudit a residir els musulmans, permet una juxtaposició de grups i porcions humanes de diferent regulació que no sembla afectar, per ara, al funcionament ordinari de la societat. Deu també advertir-se que en estos llocs es produeix una concentració tecnològica extraordinàriament densa i a l'abast de molts, que facilita la generació i creixement de comunicacions.

El contrast entre la imatge dels caps o portantveus d’Al Qaeda -Bin Laden i al Zawahiri- caminant amb anciana dificultat per una muntanya de pedres i matolls amb la dels jóvens agents de destrucció, dominadors d'una complicada logística, pot ser pertorbador i opaca per a un europeu, però resulta un missatge comprensible per a un musulmà precisament perquè no estableix cap connexió funcional operativa entre els dos grups de personatges. Se sap que els que produeixen la mort no estan a la muntanya, sinó entre els europeus.

La fixació de blancs d’Al Qaeda produeix enorme perplexitat entre els qui mesuren la capacitat de destrucció només en termes d'una organització de decisions i preparació jerarquitzada. Si no hi ha blancs distingibles per una caracterització tradicional militar és, segurament, perquè Al Qaeda s'ha atrevit a formular una pregunta terrible, i el que és encara més terrible, a contestar-la. Esta: es poden discernir diferències entre la malignitat política, l'Estat injust i les societats d'on emergeixen? La resposta, diu, és no. Altres, en un altre temps no molt llunyà, també la van formular i van trobar, encara que breument, la mateixa resposta. Els bombardejos massius sobre ciutats alemanyes, decretats per l'alt comandament de la Royal Air Force, a l'estiu de 1943 i que van causar uns 600.000 morts, donaven per suposat que la malignitat de l'Estat nazi era compartida per la societat alemanya. Naturalment, la majoria dels lectors i el que açò escriu considerem la pregunta improcedent, però, potser, hi haja lectors més audaços. En tot cas, els entorns de la maldat política són difícils de retallar amb precisió. El cas d’Al Qaeda és un exemple descoratjador. Quin és el seu entorn? I on està? La resposta a estes preguntes determinarà l'estratègia militar a seguir per europeus i americans.

El discurs religiós d’Al Qaeda encobreix clarament un discurs històric de major relleu al tacte intel·lectual. És un discurs simple organitzat entorn de la metàfora de "les Croades", la intervenció militar europea permanent, incomprensible, ultratjant. La vella qüestió del retard "material" de les societats musulmanes, la deformació colonial, Israel, tot, de colp, exposat, sintetitzat, simplíssim, transmissible en un llenguatge religiós convencional, comprovable en l'Alcorà, la recitació de Déu. A la falta d'objectius immediatament polítics dels atemptats que cerquen la mort, la mutilació i la minva pot anomenar-se-li, vanament, nihilisme o qualsevol altra cosa. Els que els duen a terme, que viuen entre europeus -que "estimen tant la vida com ells estimen la mort"- segurament descriurien els seus actes com de "retribució" que ha de ser forçosament personalitzada.

Els actes resulten tant més aborronadors quant són inexorablement descrits en un llenguatge antic i esquerp i com formant part d'un conte d'horror una vegada, fa ja molt de temps, dictat. Tot, per consegüent, és objecte de percepcions viciosament contràries que entorpeixen l'anàlisi. Bons exemples d'això són el descobriment d'un "terrorisme de rics" en Al Qaeda o una "demència històrica", la de l'islam, que, finalment, ha deixat sobre les platges d'Europa unes criatures feroces i fredes capaces d'ordir lentament i en silenci complexes trames de mort.
L'escenari de la guerra dibuixat geogràficament per un contendent recognoscible i convencionalment fix -l’Exèrcit dels Estats Units i els seus aliats- i l'altre dissipat i invisible i de blancs infinits és colossal. Convé dir-ho i no parlar precipitadament de derrotes o victòries. Entre altres raons, perquè encara no ha sigut possible concebre en què hauria de consistir la derrota d’Al Qaeda.

Cap comentari: