dijous, 3 d’agost de 2006

Història certa, però no tràgica



En vista que CapTallat penjà en els blogs de Toni Cucarella i Gabriel Bibiloni un text que vaig publicar al fòrum de valencianisme.com com a rèplica a la Història certa i tràgica escrita pel segon, ara el transcric ací. Com ja va comentar Òscar:
l'exercici demagògic de Bibiloni es podria fer, amb temps i poca faena, amb el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, per exemple. Jo no he tingut ningú a qui prendre-li els castellanismes del DIEC i la qüestió ha estat més dificultosa, però pensant una miqueta he pogut escriute quelcom semblant:
Josep s’alçà amb ressaca de la sesta i pensà: “hui és millor que no em desperte”.
Sempre havia sigut una miqueta gamberro. La nit anterior se n’havia anat de festa, s’havia posat ben guapo amb una bona camiseta i havia anat a sopar amb els amics: una cerveseta amb cacauets i pistatxos, una ensalada, una ració de corder, les postres i un trago de licor de mançana per a rematar. Cap a les dos de la nit anaren a una discoteca; durant el camí Josep va tindre mals auguris: s’encontrà amb una nòvia que acabava de deixar el dia anterior i xafà una bonyiga de gos prop d’un cementeri que estava de pas. En arribar a la discoteca –tot de neons sobre la fatxada i al costat de l’arena de la platja– hagueren de passar per taquilla i pagar ni més ni manco que 15 euros; eren carnavals i havien apujat els preus, així li anava a Josep, que no alforrava un duro. Dins feia molta calor i a Josep li xorrava la suor. Va intentar lligar-se a una xica arrimant-se molt, però no va elegir bé i li va eixir el tir per la culata; el seu físic de gorrió poc desenrotllat tampoc l’ajudava molt. Desenganyat i com que no era molt testarrut, se’n anà a fer el burro amb els amics. Abreviant, va acabar al servici, on va vomitar tot el que havia sopat.
En arribar a casa estava tant borratxo que entropessà amb l’escaló de l’entrada. A l’ascensor no se’n recordava del pis en què vivia i va prémer el botó del huit; en eixir hagué de baixar el sèptim, el sext i el quint fins trobar la porta que reconeixia com a seua. Buscà les claus, obrí, entrà i es gità a dormir la mona.
És a dir, cal llevar-li el to apocalíptic a l'assumpte. És preocupant que l'AVL particularitze, però en el cas concret del lèxic sembla d'allò més irrellevant i legítim perquè l'IEC en qüestió de lèxic fa una mica el que li dóna la gana. Només uns pocs exemples:
1. Per què gamberro és normatiu? No apareix al DCVB, però sí al DIEC. I el GDLC (que empraré per a etimologies ja que les dóna) diu: del cast. gamberro.
2. Si existeix llavar per què no llavadora i únicament rentadora?
3 Ajonjolí es un caprici si ja tenim sèsam? Com es pronuncia? El DCVB diu: porten el nom d'ajonjolí els Diccionaris Saura, Bulbena, Aladem, Martí Gadea i Vogel, però tal nom no existeix en català, els diccionaris el prengueren dels lèxics castellans. Llavors per què apareix ara normalitzada com si res?
4 El cas de metxer. Apareix al DCVB amb el mateix significat que el mechero castellà. Malgrat que no és un castellanisme ja que prové de metxa i esta del francés meche, supose que finalment es tragué de la norma per diferenciar del castellà i reforçar encenedor o mistera. No em pareix malament. Simplement és un cas de les "aventures" semàntiques dels mots. Però, en canvi, per què s'acceptà el castellanisme tarda tenint alternatives?
5 Per què accepten bonyiga o trago i no xorro o rabo com ha fet ara l'AVL? El DCVB diu de bonyiga: pres del castellà, la forma llegítima en la nostra llengua és buina. I de trago diu el mateix que de rabo: castellanisme inadmissible. Per què uns sí i altres no? Per caprici històric?
6. I arran dels acabats en -o i dels capricis... Ara hi ha qui es tira les mans al cap per xorro, rabo, capritxo, trago, cego, puto, enterro o nòvio, que no estan al DIEC. En canvi, ningú diu res de dojo? L'etimologia del DCVB va ser rectificada i sembla que prové del genovés a doggio, de la mateixa manera que ara l'AVL ha normativitzat capritxo perquè prové de capriccio. I guapo? Segons el GDLC ve del castellà guapo, per què la normalitzem si tenim alternatives? I el cas flagrant de maco? Del castellà majo... Però bonico o cego, no?
Així doncs, estes qüestions són peccata minuta. En primer lloc, el DIEC està ple de castellanismes o paraules com desenrotllar, taquilla, tir, trago, mançana o quint, que ens semblen inadmissibles. En segon lloc, l'IEC té una forma d'actuar segons la qual el seu diccionari arreplega totes les variants d'una paraula emprades a les terres catalanes, però només inclou alguna valenciana o balear, a mena de quota i sense un criteri definit, com intentaré explicar en el següent post. I, en tercer lloc, la normativització de nou lèxic i altres formes lèxiques correspon a un determinat moment històric i ara és el temps de l'AVL, és a dir, si aproven ara 200 castellanismes no aprovaran altres 200 tots els anys. I, per altra banda, s'estan aprovant coses que ho han de ser amb tota legitimitat perquè l'IEC "s'oblida" de fer-ho.
En tot cas, el que sí que sembla preocupant no és el léxic sinó la variació en les característiques morfològiques i sintàctiques, com ara els incoatius en -ix (intuïx) o l'exclusivitat dels infinitius en -re (tindre), dels participis en -it (establit) i dels imperfets de subjuntiu en -ara, -era, -ira (portara). La duplicació d'incoatius seria fàcilment evitable amb la norma: s'escriu intueix però es pronuncia intuïx; tan senzill com realitzar es pronuncia realisar (i que em perdonen els filòlegs per la simplicitat). L'exclusivitat de les altres formes verbals empobreix enormement la llengua, amaga la unitat del català/valencià i dificulta la consciència unitària.
Siga com siga, el que està clar és que allò important és la voluntat política i social. Sense això no fem res. No obstant això, sembla que un dels pocs camins que ens queden, amb la força social i política amb què comptem actualment i la dreta al poder, és establir un marc institucional mínimament "acceptable" que puga ser desenvolupat amb força i intel·ligència en cas que puguem dirigir-lo. No podem aspirar a que la dreta política assumisca cap plantejament valencianista ara per ara, però sí a que les institucions que ella mateixa sustenta deslegitimen el seu possible joc brut (el secessionisme en este cas) quan deixen de governar.

Acabaré, no obstant, copiant el que el propi Toni Cucarella li ha dit a CapTallat en els seus comentaris creuats:

L'acord de les Normes de Castelló oficialitzava allò que ja era un acord entre la majoria de valencians que escrivien en la llengua del país, o siga en català, i eran que seguien la normativa de Pompeu Fabra, és a dir de l'IEC. Però amb unes mínimes adaptacions "valencianes". O siga que l'IEC sí que va tenir a veure, i molt, en les Normes de Castelló. I de fet, en la represa dels anys setanta era aquest model estàndard i literari el que va servir de base per a la normalització del nostre català, i bé caldria que t'interessares una mica en les delcaracions d'Enric Valor.

Ara bé: no seré jo qui li posarà mèrits a la tasca de l'IEC. Certament, ha tingut una visió poc "nacional" -i ja entenc que a tu i a mi ens separa precisament la concepció nacional-. L'IEC ha funcionat sempre des d'una posició -còmoda- profundament regional. Hauries de conèixer, per exemple, Pep Coll, escriptor del Pallars, i les seues opinions sobre el desinterès de l'IEC pel lèxic pirinenc. No és una queixa únicament valenciana. La seua actuació en defensa de la pluralitat i la unitat del català ha estat, al meu entendre, tan nefasta, que des de la política -quan m'hi dedicava- vaig proposar la transformació profunda de l'IEC o la creació d'una nova entitat normativitzadora en la qual hi haguera una representació més paritària dels diferents territoris catalanoparlants.

Tot i amb això, crec que no podem repetir propostes fetes fa 75 anys. Ha passat el temps i els perills que assetgen la llengua catalana són uns altres que els d'aleshores. Precisament el perill d'ara és la fragmentació, la creació de tres o quatre o vint acadèmies, una per cada territori "autonòmic", més el departament francès, l'estat andorrà i la ciutat de l'Alguer. Recorda-te'n que el govern del PP volia fer una AVL illenca, que el govern d'Aragó ha manifestat en diverses ocasions una idea semblant. Trobes raonable per al futur del català que hi ha tantes acadèmies, tantes normatives? Pensa en el ridícul que hen fet a Europa amb el tractat traduït. Pensa que a tot arreu es presenta el valencià i el català com a llengües distintes, i això no és bo per al noste futur.

D'acord que l'IEC ha de canviar d'actitud. Però discrepe profundament de la idea de crear milanta acadèmies. Més i tot quan ja havíem consolidat un model estàndard prou acceptable -el que usen El Temps i Vilaweb- que permet la particularitat en la unitat. Ara voleu agranar-ho tot i començar pel mateix cap de fa 75 anys. Em sembla que és un suïcidi. Si cal posar el braç dins la mànega a l'IEC s'ha de fer d'una altra manera. De més a més, el descrèdit de l'AVL no permet situar-la, malgrat tot, al mateix nivell que l'IEC. Ja dic: proposeu una altre secessionisme. A la gallega.

Em sembla una resposta argumentada, coherent i que proposa solucions als problemes que patim. Sobre estes bases es pot debatre, exposar idees i convèncer la gent. No entenc, doncs, els atacs de l'altre dia, juntant-me amb giners i sentandreus...
Només una darrera qüestió: crec que la millor manera d'acabar amb el centralisme de l'IEC és l'horitzontalitat. Pretendre el contrari és com desitjar que l'estat espanyol promocione el català; la única manera de garantir-ho mínimament és tindre institucions pròpies sobiranes. Les institucions, més encara les anquilosades com l'IEC, només reaccionen davant els fets consumats. I la creació de l'AVL n'és un. Esperem que siga per a bé de tots.

Cap comentari: