Ja posats podrien haver entrevistat a este Jaume I
Ni la setmana passada ni esta he arribat a temps de veure sencera L'entrevista impossible, un programa de Televisió de Catalunya emés al Canal 33 els dilluns a les 22:00 hores, en què un periodista o un escriptor entrevisten un personatge històric català interpretat per algun actor conegut.
La setmana passada Vicenç Villatoro entrevistà al general Prim, interpretat per Jordi Dauder. Els deu minuts que vaig poder "gaudir" ja donaven pistes de per on anava la cosa. Nacionalisme decimonònic d'herois, grans fets, enaltiment patriòtic, banderes al vent i catalanisme triomfant. De la corda d'El favorit. Esta setmana Baltasar Porcel ha entrevistat un Jaume I interpretat per Pep Cruz. Només he vist els darrers quinze minuts -a vore si demà a les tantes veig sencera la repetició-, però la cosa era grossa. Mare meua! Quina interpretació de la història catalana! Podrien haver-la firmat Cánovas del Castillo i Franco per a Espanya o Poincaré i De Gaulle per a França.
Els catalans els millors; els castellans els pitjors (ja ho va dir Jaume I al Llibre dels feits que només feien les coses per orgull i que se sentia superior a ells per tenir un regne en la mar). Els catalans, democràtics al ple del segle XIII (quan vosté va crear el Consell de Cent i les Corts, institucions que avui en diríem democràtiques... li deia Porcel al nostre gran rei); i els castellans, absolutistes (qüestió d'espai, com França, deia en Jaumet). I este Jaume, quin gran rei que mai gosà atacar cap regne cristià i únicament atacà els musulmans, els nostres enemics. I quina emoció en conquerir Mallorca i València, com ens fan vibrar les victòries militars, i si són contra els musulmans encara més, que es note que som europeus civilitzats. I estos musulmans andalusins no es deien així, no, són moros o sarraïns; clar, anem a mantindre la tradició en la nomenclatura perquè com Jaume I feia l'entrevista en català del segle XIII...
I els retrets... què dir dels retrets? Baltasar Porcel no feia més que llançar-li retrets al comportament històric del bon rei Jaume. Que si va conquerir Múrcia i la va repoblar de catalans, pero finalment la va donar als castellans, uns pèrfids que no complien els seus pactes. Que si va repartir els seus regnes entre els seus fills provocant la dispersió temporal de la corona. O, encara més, que si va formar un imperi català de la Mediterrània, del qual va sortir l'Imperi espanyol (!) (i si fos veritat, quin gran orgull!), però en fer això va abandonar el seu espai natural (açò sona a lebensraum), varen créixer Espanya i França i Catalunya va quedar petita...
I quin gran final... Evocant a Sant Jordi amb la senyera catalana al galop contra els musulmans en santa protecció del nostre gloriós rei en Jaume I, el Conqueridor...
Però esta gent es pensa que els reis feudals actuaven amb algun tipus d'objectiu nacional com a unitat de destí en l'úniversal? O més bé actuaven amb la seua lògica dinasticopatrimonial que no atenia a cap raó nacional ni res per l'estil? Democràcia, quina democràcia? Però si això ho coneixem ací des de fa només 75 anys. L'imperi català? Quin orgull ens dóna l'imperi català? Els castellans -no els espanyols- foren uns bàrbars a Amèrica, però nosaltres a la península i a la Mediterrània? Què va, què va, quatre morets, quatre sards, quatre turcs i quatre grecs de res. Tot plegat uns infidels que no valien per a res. No vaig passar del segon capítol de Memoria de España -encara m'esperen els cedés-, pel que sembla un engendre paregut, però què diríem si li tiraren la culpa a Felip V per no haver matat tots els catalans? O a Don Pelayo per no haver unificat els regnes cristians del nord? La pena és que tant ells (veure este post i este) com nosaltres acabem fent el mateix. Però jo em pensava que nosaltres eren més democràtics i dinàmics i tot això...
Els que fan estos tipus de programes no en saben més, tenen el cervell llavat o tenen consciència real que només estan dient que favades sense trellat a major glòria i falsificació del nacionalime català? El mateix passa amb quasi tots els nacionalismes, començant per l'espanyol, però de vegades em pregunte si és possible un nacionalisme sense este tipus de fal·làcies que només serveixen per embrutar la ment de la gent. Jo crec que sí, no cal falsejar la història ni fomentar l'odi contra el veí. Cal estimar el país, tindre les idees clares i defensar-les, però unes idees assenyades i raonables, no este tipus de nacionalisme ranci de manual de principis del segle XX. En un d'ells, de 1899, el prevere Norbert Font i Sagué ho deia sense embuts en el pròleg a una Història de Catalunya:
Los factors més importants que han intervingut en la reivindicació de la Nacionalitat Catalana, los medis que més han contribuit a que lo Catalanisme, o millor, lo Nacionalisme català arribés al estat actual, sens dupte trobaríam que, més que'ls desacerts y vexacions del Centralisme, han sigut los estudis històrichs. Aquests són los fonament sobre que descansan los carrèus del nostre programa, que'ls demés factors no han fét més que solidificar, formant un tot harmònich y indestructible que en và procura abatre la ponentada [...]
Los estudis històrichs, al servir de basa al renaxement polítich de Catalunya, han fet també la propaganda més activa aumentant lo nombre dels campions nacionalistes [...]
Lo cor més fret no pot menys d'impresionarse al repassar les planes de nostra historia y veure en elles un passat de gloria per mólts ni sisquera somniat. Avesats des de petits a rebre una instrucció reglamentada per un criteri centralisador, sense cap idea sobre lo que fou Catalunya, un se troba devant de la veritat encisat y atrét per sa claror. [...]
En lo crexent progrés del Nacionalisme hi mancava un Compendi de la nostra historia, un llibret de propaganda que tant pogués servir pêl noy qui ha acabat les beceroles, com pêl jayo de noranta anys, que fós tan assequible al obrer que ab prou feynes si may toca un llibre, com al home de carrera que passa la vida entre ells.[...]
Dirèm que no havèm escrit una obra d'erudició, sinó de propaganda.
Si ara no tinguerem tants embuts, podríem dir el mateix de l'ús de la història fet a El favorit i L'entrevista impossible: propaganda nacionalista i gens d'història mitjanament seriosa. Com diu un dels meus mestres: la història com a bazuca per llançar canonades.
15 comentaris:
Val, tens raó. El teu plantejament és immaculat des del punt de vista de l'historiador professional. El que passa és que el nacionalisme o, millor encara, tots els nacionalismes, no busquen la divulgació històrica perquè si, amb l'objectiu de culturitzar al personal. Tampoc ningun estat nacional (i la CCRTV és un instrument públic d'allò que preten ser un "protoestat", amb perdó, català)divulga les ciències socials sense una motivació nacionalitzadora. Mitjans de comunicació i sistema escolar són els instruments més exitosos de nacionalització, i això ho hem patit des de fa molts anys els valencians i seguim patint-ho. Seria interessant la idea que vaig llegir no fa massa, d'anar cap a estats laïcs, però no en el que fa referència a l'estat confessional religiós, sinó a la no confessionalitat cultural o nacional. És a dir, seria maravellós trobar-nos estats que, fora del model estat-nació, no ens digueren quina religió hem de professar o de quina cultura i nació som, com a hores d'ara. En eixe tipus de construcció juridico-administrativa cabriem tots sense problemes identitaris. Mentrimentres això no és una realitat, sinó que la realitat és que vivim a un estat a on se'ns imposa una cultura i una nació determinades, els nacionalistes sense estat no tenen altra arma que la de donar una visió pròpia, i no per això menys real, de la història. Diu el refrany valencià que "fer com fan no és pecat", i en este cas ho trobe justificat. Tan de bo existira una altra possibilitat, i sembla que tu la busques amb sinceritat i professionalitat. Et desitge molta sort, i jo seré el primer en "abraçar" eixa nova manera de fer nació, sense ironies. D'altra banda, no crec tampoc que existisca la història contada de forma objectiva i asèptica. Per escomençar ja diuen que l'escriuen els vencedors, no?
Separem, doncs, el que és pura i simple divulgació històrica amb una finalitat concreta, contrarestar les armes del "contrari" i crear consciència pròpia, del que és la interpretació que fa el professional d'un fet històric en concret, que, de ben segur i amb els límits evidents, no serà la mateixa que la d'algun altre company. És la història de sempre.
http://www.diaridebalears.es/opinio.shtml?-1+6+166477
t'envii això perquè veges un article d'opinió sobre aqueix programa aparegut al diari Balears.
Oscar, tan difícil és entendre que el País Valencià i les Balears són un producte de la història? de la conquesta de terres andalusines i la seua colonització per part de catalans majoritàriament? Crec que fins ací arribem tots. Però, ara bé, tan difícil és entendre que eixa conquesta i colonització no responia a cap "objectiu nacional", ni estava escrita en el destí ni res d'això? Sembla que sí... Simplement va ser un procés d'expansió feudal encapçalat pels dominants i de colonització del territori sota uns paràmetres que podríem dir-ne colonials i que enllaça amb l'expansió d'Occident per tot el món.
Crec que seria molt més fructífer tractar d'explicar això que no glorificar qui era el dominant entre els dominants, el rei. I això també és fer país, és entendre què vam ser i com ho vam ser. Posats a fer una entrevista "retroactiva" -que ja és qüestionable, però bé-, en compte de fer-la a Jaume I podrien fer-la a un colon. Això seria un bon exercici, tant per als historiadors -tot i que molt arriscat- com per als espectadors. Sobretot tenint en compte que la TVC està en mans de gent suposadament d'esquerres... però no, visca el rei i la violència!... si són catalans, clar.
Antoni,
Gràcies per l'enllaç... Patètic! Quina capacitat de crítica!
Evidentment crec que s'hauria de veure TV3 a les terres de parla catalana, i preferisc un miler de vegades tindre una TV3 que un C9 o una IB3 (pel poc que he vist), però d'ací a haver d'acceptar estes fantotxades... El problema és que la majoria de la gent, "indefensa intel·lectualment" si només rep eixe missatge, no s'ho pren com una fantotxada. Supose que al cap i a la fi és normal mentre ni la pròpia historiografia canvie els seus plantejaments...
Vicent,
Com pots suposar, estic d'acord amb el teu "article" del post (o com es diga). No sé si ho saps, pèrò jo som nacionalista, no me n'amag de dir-ho. Ser nacionalista, indubtablement, influeix en la meva recerca --segurament, d'aquí el meu interès per l'expansió feudal, per la formació de la nova societat colonitzadora, per la destrucció de les societats indígenes--, però no vull participar (conscientment, almanco) en la construcció de mites nacionals, en la glorificació de gestes, en la condemna dels atacs a la nació defensant posicions maniquees o el que se suposa que són els interessos de la nació, o de segons quins nacionalismes i nacionalistes. Ja m'entens: el bon rei en Jaume, que només s'equivocà xapant els territoris; la conquesta catalana, aquella tolerant i respectuosa; les grans llibertats i franqueses; aquella societat tolerant i lliberal en què els indígenes, els jueus i --fins i tot-- els esclaus vivien millor i amb més llibertat que enlloc...
No és així com jo entenc el nacionalisme, sinó --i ara no voldria parèixer pedant-- com un vessant més de les ideologies que tenen com a objectiu l'assoliment de la igualtat humana, una igualtat que és impossible si no són iguals també, amb els mateixos drets i deures, tots els pobles del món.
(Sí, ja sé que no m'ha quedat gaire bé i que l'afirmació és excessivament simplificadora i simplista, però ara no tenc ni temps ni lleguda per mirar de redactar-ho millor; ja en xerrarem).
Per cert: gràcies per les teves lletres. Et respondré en poder. I enhorabona pel bloc.
Això del post, com el blog, anglès pur i dur (del mateix verb que pòster). La traducció literal supose que seria "anunci".
Quant al que dius m'alegren molt les teues paraules. Dóna gust, per fi, identificar-se amb el pensament d'algú. Entenc la teua idea de nacionalisme, com a "assoliment de la igualtat humana" i m'agrada molt. Tanmateix, els problemes que se'ns plantegen -cap endins i cap enfora- són molts però no ens queda una altra que continuar amb la nostra.
Gràcies per participar.
No, no és difícil entendre tot açò, Vicent. El que passa és que la construcció nacional no sorgix del no-res. Clar que la nació i el nacionalisme apareixen més tardanament, però sense un passat comú del tipus que siga i amb unes característiques concretes és molt més difícil crear consciència nacional. I ad això s'han dedicat els historiadors nacionalistes tant d'Espanya, com de Catalunya, com d'Euskal Herria, com de Galiza, com de... (no, de Valéncia no). S'han dedicat a interpretar la història en clau nacional pròpia, uns per a consolidar i altres per a defensar-se, perquè és una de les ferramentes més eficaces per a fer nació, tots ho sabem. Tampoc no vaig vore el programa que esmentes i segurament coincidiria amb tu en moltes de les teues crítiques, no t'enganyes, he vist i sentit coses molt divertides i, a voltes, ridícules i vergonyoses. La diferència és que, com que jo no sóc un professional de la història, em puc permetre el luxe de no donar-li la importància que tu li dones. Fa poc vaig acabar de llegir "L'Església del mar", novel·la històrica de la Catalunya del segle XIV, i vaig trobar inexactituds i interpretacions interessades dels fets històrics. Tanmateix, la novel·la em va agradar i crec que seria molt bo per als valencians comptar amb literatura (si, literatura) històrica com esta, semblant ad algunes novel·les de Vicent Boix. Tal volta este tipus d'us de la història s'hauria de limitar a la literatura. Això crea consciència de poble i també fa país, però sense caure en l'estupidea. D'altra banda, i malgrat que em mostre més comprensiu i menys sensible que tu en estos temes, ja he dit que m'agradaria que fora gent com tu, que té una visió més prosaica i menys romàntica de la història però que demostra una consciència nacional clarament valenciana, la que ens divulgara la història pròpia. Tots eixiriem guanyant.
Ai, Oscar, quan "Joan Lloris" cree una Fundació d'Estudis Valencianistes (FEV) amb 100 milions d'euros a fons perdut m'avises... En això estem però és tot mooolt complicat.
Per cert Oscar em sembla molt bé que hi haja un interés per la història al nivell del simple gust per conèixer aspectes del passat a través de revistes divulgatives, literatura (i si està tan ben feta com la de Josep Lozano millor que millor), museus o documentals ("Històries de Catalunya" a este nivell no estava malament del tot).
Però cal diferenciar això de la història utilitzada simplement com a excusa per bastir i reafirmar un nacionalisme acrític, que no és que divulgue el coneixement historiogràfic sinó que el manipula en el seu propi benefici. Es pot emprar la història per explicar un projecte nacionalista, però, de moment, el que he vist majoritàriament en el nacionalisme que ens envolta és pura i dura manipulació, conscient en uns casos i per repetició inconscient en altres.
Este tema cal prendre-se'l amb més humor ;)
http://www.youtube.com/watch?v=L92rOGcvPFE&mode=suggested_some&search=
Andarella, els reconec l'oportunitat que donen a la sàtira política (millor això que res) però "Polònia" continua sense fer-me gràcia. En canvi, "Minoria absoluta" com a programa de televisió (emitien fins l'any passat en un canal privat català) sí que em feia.
Bé, cert, en general no fa gràcia, però he posat este enllaç en concret, apart de perquè tenia relació amb el tema, perquè sempre he trobat curiós com burlant-se de la manipulació espanyola, també estan manipulant ells.
Les paraules del comte són la burla, i les paraules del perplex emperador són la realitat. L’humor del gag està basat en que l’espectador assumeix que Guifré el Pilós és el fundador de Catalunya, dit per ell mateix, i el pare de la pàtria. I atenció que eixa darrera frase la diu ni més ni menys que el presentador.
En fi, era per distendre ;)
Bona observació, sens dubte. El Toni "Sulé" ja el coneixem (deixant de banda que em caiga bé i que faça bon humor). Ja saps que els historiadors nacionalistes són molt perillosos. I nosaltres, on ens posem? Som historiadors? Som nacionalistes? Som perillosos?
M'agradaria que almenys alguna resposta fóra afirmativa XDDD.
Deixem-ho en protohistoriadors, sobiranistes, i una mica punxes :DDDD
Publica un comentari a l'entrada