Un trencaclosques per formar una figura
La nostra interpretació pública no va ser -en termes de Viciano- massa voluntariosa perquè "necessitàrem" d'ella per a justificar la nostra elecció, sinó que la vam donar a conéixer, en primer lloc, perquè es basava en documents que Pere Maria Orts va obviar tot coneixent-ne alguns, i, en segon lloc, perquè així la vam pensar i la vam redactar, excedint-nos en la taxativitat de les conclusions, però fent-ho honestament, de forma oberta i explicant en tot moment el nostre procés. El que deixàvem claríssim, en tot cas, és que fóra com fóra la historicitat de la senyera de la ciutat de València no era el que importava a l'hora d'escollir bandera contemporània del País Valencià i del valencianisme.
que encara no coneixem amb total certesa
Com bé diu Pau Viciano, la qüestió de la història de la bandera de València esdevé un veritable trencaclosques en el qual, de vegades, cada registre documental suggereix informacions diferents i fins i tot contradictòries sobre el moment en què es va introduir l'augment blau amb la corona brodada (p. 73).
Així, si bé el registre iconogràfic -concretament les cartes portolanes- mostra en unes ocasions la bandera com la simple senyera reial, en moltes d'altres, sempre a partir de la concessió de la corona a l'escut de la ciutat en la segona meitat del segle XIV, ho fa amb una representació de la bandera coronada, sovint sobre una franja blava. El registre arxivístic, per la seua part, indica que la bandera era la simple oriflama fins al segle XV, però conté igualment un parell de documents del segle XVI, de difícil interpretació, que parlen de tela blava i d'una important quantitat de tela groga per a la corona de la dita bandera. Finalment, pel que fa al registre cronístic i literari, els autors no parlen mai en les seues descripcions de la franja blava com a part integrant de la senyera fins el segle XX, però el fet que tampoc ho feren homes com Vives i Liern en 1900 o Eduard Martínez Ferrando en 1919, quan sabem a ciència certa que ja en duia (almenys des de 1876, moment en què tenim la primera representació indubtable de la senyera de València), ens obliga a no prendre esta manca històrica de referències com una prova irrefutable de l'absència de la franja blava a la bandera.
Pau Viciano ha muntat el trencaclosques d'una manera lògica i coherent i li ix una bandera històrica en què la corona sobre blau no es va incorporar a la tela segurament fins a 1876, tot coincidint amb una exposició en homenatge a Jaume I, i amb un poema de Lluís Cebrian que parla llavors d'un novell fer. Res a dir, sobretot perquè en tot moment Viciano no acaba de pronunciar-se amb rotunditat, sinó que empra adverbis de probabilitat, verbs condicionals o altres fórmules similars, tant al principi (sobre les cartes portolanes això fa pensar..., sobre els documents del XVI una consideració pausada de les dades no permet afirmar que..., la intervenció de 1876 probablement incloïa el teixit blau amb els brodats... (p. 15)), com al final (la representació de la corona en les cartes portolanes no significa, necessàriament, que..., els documents del XVI, que no són sempre fàcils d'interpretar, indiquen que..., seria la restauració de 1876 la que hauria donat lloc a la franja brodada amb pedreria... (p. 74, 76 i 77)).
Tanmateix, no tots els trencaclosques són de solució única, sobretot quan ningú no sap quina forma exacta té la figura que es vol construir amb les peces disponibles. Hi ha, per exemple, el tangram, en el qual amb les mateixes peces es poden construir figures diferents, totes vàlides en el joc si no hi ha una figura coneguda a formar. Valga la metàfora per a explicar que amb les mateixes peces del trencaclosques nosaltres vam formar una història de la bandera de la ciutat de València diferent, dins la qual hi havia corona teixida sobre blau des dels segles forals. I, imprudentment, però comptant amb la provisionalitat d'internet i amb la tranquil·litat d'explicar clarament tot el procés, vam deixar per escrit que sembla clar que la Senyera Coronada existia almenys des del segle XVI, puix una sèrie de documents ho semblaven confirmar a ciència certa.
Com he explicat en este altre post, no calia la publicació d'un llibre sencer perquè haguérem canviat això, ja que la nostra proposta politicoideològica associada a la tria de la senyera coronada com a símbol privatiu dels valencians no es basa en apel·lacions historicistes sinó en un projecte valencianista no catalanista. Fet i fet, pareix que l'únic que no ho ha entés així ha degut ser el mateix autor del llibre, ja que crec recordar que no cap dels valencianistes estrictes amb els quals he parlat posteriorment -o s'han expressat a Valencianisme.com- han emprat eixe argument per a reivindicar la senyera tricolor com a bandera del País Valencià; afortunadament, s'han quedat amb els altres arguments -els de la tria contemporània d'una bandera privativa per a un projecte valencianista basat en la identitat col·lectiva valenciana- com, de fet, era la nostra intenció amb la sèrie d'escrits que han circulat via internet.
La nostra interpretació pública no va ser -en termes de Viciano- massa voluntariosa perquè "necessitàrem" d'ella per a justificar la nostra elecció, sinó que la vam donar a conéixer, en primer lloc, perquè es basava en documents que Pere Maria Orts va obviar tot coneixent-ne alguns, i, en segon lloc, perquè així la vam pensar i la vam redactar, excedint-nos en la taxativitat de les conclusions, però fent-ho honestament, de forma oberta i explicant en tot moment el nostre procés. El que deixàvem claríssim, en tot cas, és que fóra com fóra la historicitat de la senyera de la ciutat de València no era el que importava a l'hora d'escollir bandera contemporània del País Valencià i del valencianisme.
En qualsevol cas, Pau Viciano s'ha centrat només en la qüestió erudita i ha procedit a revaluar les informacions disponibles, ja que considera cert que en l'obra d'Orts no es presta suficient atenció a les informacions iconogràfiques i documentals en què basàrem la nostra proposta (p. 14). És per això que després de llegir les seues interpretacions sobre les cartes portolanes i els documents del segle XVI no puc més que tornar a dir que:
Les dues hipòtesis queden encara obertes, ja que ningú ha pogut trobar de moment un document o una sèrie de documents concloents i definitius.
De fet, com ja he exposat, el mateix Viciano es decanta raonablement per la hipòtesi de la senyera tricolor a partir de 1876 però sense poder donar-la com a plenament definitiva. I, tot i resultar certament pesat i farragós, hauré d'entrar -a banda del que ja vaig dir ací- en la qüestió dels documents que indueixen a pensar en la presència de la corona sobre blau des del segle XV, els quals són incorporats a la interpretació general de Viciano, tot tractant-los d'explicar en la seua construcció del trencaclosques.
En primer lloc, pel que fa a les representacions que apareixen en les cartes portolanes, en què des del segle XV, figura la senyera amb blau i corona, el mateix Viciano afirma que és, certament, una dada que no pot menystenir-se (p. 19). La seua explicació per a qüestionar que les banderes de les cartes portolanes siguen una reproducció de la que realment tenia València (p. 22) és, si més no, voluntariosa, sostinguda per diverses suposicions que no arriben a tindre un fonament ferm. Així, l'explicació a eixes representacions de la senyera amb corona i blau es basa en la suposició que podrien ser una convenció gràfica (p. 22), en l'hipotètic fet que el caràcter més informal de les representacions de les cartes portolanes [...] afavoria [!] les innovacions gràfiques (p. 27) i sobretot en què la cronologia de les senyeres coronades que apareixen en la cartografia portolana no coincideix amb la informació que aporten els documents arxivístics (p. 24).
Tanmateix, de la mateixa manera que les il·lustracions de les cartes portolanes, per més corones i franges blaves que tinguen, no proven que la senyera coronada fos la bandera de la ciutat de València (p. 25), el fet que els documents del segle XV no esmenten una franja blava en parlar genèricament de la senyera tampoc prova que aquella no hi estiguera present, ja que els mateixos autors del segle XX que hem esmentat no la citaven en descriure la bandera municipal. I pel que fa als documents arxivístics del segle XVI, l'explicació de Viciano tampoc és definitiva -no pot ser-ho sense més elements de judici-, tot i que posa en dubte ben raonable alguns dels comentaris que vaig plantejar ací (dels quals ja vaig dir en el seu moment que estaven fets de forma orientativa calculant mides i proporcions per veure si el document donava una informació "lògica", i que, tot plegat, era molt agosarat fer càlculs).
En primer lloc, pel que fa al document de 1545, Viciano considera inversemblant que amb un teixit de 0,2 metres d'ample, que inclouria una vora roja, es puga cosir una franja de 0,5 metres d'amplària, conservant la mateixa disposició de la faixa vermella, tal i com jo proposava (p. 40, nota 14). Però jo no vaig dir que el teixit estiguera disposat en una franja blava amb una vora roja, sinó que amb una tela -sense saber com estava disposada- de 9,1 x 0,2 metres -que és el que mesurava- es podien teixir 3,6 x 0,5 metres, tot donant lloc a una franja blava de 40 cm. -on podia encabir-se una esmentada tela per a la corona- i una roja de 10 cm per a la pedreria.
En el que sí que té raó Viciano és en el fet que amb eixa mesura aquesta hipotètica franja blava resultaria massa estreta i allargassada, ja que una sola barra [de 40 cm.] seria pràcticament igual d'ampla que el conjunt format per la suposada franja blava i la faixa vermella amb la pedreria (p. 41, nota 14). En eixe sentit, però també vaig dir que per a poder calcular la lògica d'eixes proporcions caldria fer-ho a partir de les de la senyera conservada a l'Ajuntament de València. Si la franja blava té 40 cm. i la roja 10 cm. és probable que eixes foren les mesures originals, tot i el seu allargassament (que només podem jutjar per suposicions); en cas contrari, en efecte, la seua minsa mesura induiria a pensar que no formaven part de la senyera, i tal vegada -com planteja Viciano- recobririen la part de la beina, en forma d'una estreta -en proporció al gruix de les barres- faixa ornamental que uniria l'oriflama a l'asta (p. 41).
Senyera conservada a l'Ajuntament de València
D'altra banda, en el mateix document s'esmenten les quatre alnes de tela d'or ample per a la corona de la dita bandera, una considerable quantitat de teixit, que segons el mateix Viciano presenta una major dificultat interpretativa (p. 41). Jo la vaig interpretar com que era per a brodar una corona sobre la franja blava; Viciano, en canvi, pensa que sembla que no s'hi parla de dues corones diferents [una de metall a la cimera i una brodada a la tela] (p. 41) i que, per tant, cal pensar que la cimera d'argent incloïa elements ornamentals de tela, principalment els fullatges dels llambrequins però també potser d'altres, que podrien estar brodats, trepats i amb incrustracions de perleria i pedreria simulades amb setí i tafetà de plata i de diversos colors (p. 42). "Cal pensar" això... Potser sí o potser no. Qualsevol de les dues interpretacions és una mera suposició.
En segon lloc, respecte al document de 1596, en efecte, amb les quantitats de tela esmentades la hipotètica franja blava feta amb sis alnes un palm y mig de tafatà de mantós blau per a la asta y corona de dita bandera ix encara més menuda, de 30 centímetres. El fet és que, en conjunt, la comparació de les mesures dels documents de 1545 i de 1596 ofereix diferències, però, com també vaig apuntar, en desconec la causa. Per una altra banda, no podem saber amb total seguretat si els torçals o la pedreria eren, com proposa Viciano, per a una corona metàl·lica i no de tela. És raonable el que diu, però el conjunt de les representacions de les cartes portolanes i les dades d'estos documents continuen donant indicis que poden induir a suposar l'existència de la corona i la franja blava des dels segles XV-XVI.
Finalment, entrant en les consideracions que majoritàriament ja havia fet Pere Maria Orts, Viciano aporta els esments cronístics dels segles XVII al XIX que mai no descriuen la senyera de València amb una corona de tela sobre una franja blava, bo i plantejant que tal vegada en 1876 es procedí a la seua incorporació com uns brodats sobre un fons de blau celeste, tal com es feia en aquella época segons costums neogòtics (si fóra així, però, caldria suposar que no es va voler posar una corona sinó uns simples ramatges brodats, cosa difícil d'entendre i d'acceptar, si més no, a simple vista). A més a més, com he explicat en el segon paràgraf, continuà havent-hi autors que encara a les primeries del segle XX descrivien la senyera de València com una simple oriflama, malgrat que la franja blava amb la corona o els brodats grocs hi eren ben presents, per la qual cosa tampoc el registre literari és una prova definitiva de la seua inexistència.
Tot plegat, doncs, el trencaclosques es pot muntar, si més no, de dues maneres diverses que componen dues figures diferents. D'un costat, els documents del XVI parlen de tela blava, de tela groga per a la corona i de pedreria, mentre que les senyeres que apareixen en moltes cartes portolanes des del segle XV són realment paregudes a la senyera històrica conservada a l'Ajuntament... D'altre costat, no sabem si les dades dels mateixos documents del segle XVI es refereixen en concret a una franja blava i una corona brodada, mentre que els nombrosos esments cronístics parlen sempre d'una oriflama com la senyera reial... Cap de les dues formes de muntar el trencaclosques acaba de semblar perfecta, ja que sempre hi ha algunes peces que sobren o que grinyolen per tal de formar una figura plenament harmònica.
Personalment, el document que sempre m'ha fet dubtar més de l'existència foral de la corona sobre blau és el poema de Lluís Cebrian escrit entorn de 1880, que sembla parlar -tot i que de forma un tant críptica- d'una restauració de la senyera ab empedrats, i fonts, i llums sense fi (p. 65). Però és igualment estrany que no hi haja cap altra font escrita que no parle obertament de la qüestió. El problema és que potser sí que hi ha referències, però ningú no les ha cercades encara. Per tant, em torne a repetir:
En un debat no tancat com este, només ens queda exposar raonadament, larament i amb criteri historiogràfic el que sabem fins el moment, a l'espera de noves recerques documentals.
De moment, el llibre de Pau Viciano no ha aportat noves dades substancials, sinó que, com ell mateix afirma al començament, ha realitzat una sistematització de les dades conegudes més rellevants sobre la història de la senyera de València (p. 14). La seua conclusió, que la franja blava amb brodats grocs és de la segona meitat del segle XIX, és raonable, però continua sense tancar una qüestió en què nosaltres vam ser massa taxatius a l'hora de pronunciar-nos a internet. Eixa qüestió, però, és simplement una qüestió erudita sobre la història de la bandera de la ciutat de València. L'altra qüestió, la politicoideològica, la referent a la bandera dels valencians, del País Valencià i del valencianisme, és una altra ben diferent, molt més important, i en la qual ens hem pronunciat sense apel·lacions a l'historicisme. Que quede ben clar.
3 comentaris:
Vicent,
sóc un "neoludita" en això de la Internet (de fet envie el comentari signat i com a anònim perquè no estic registrat en cap lloc), però voldria fer alguna observació sobre els comentaris que has anat fent al voltant del meu llibre. No entre a debatre ara els aspectes erudits i ideològics, que ja trobarem altres canals, més formals i assossegats, per a fer-ho. Em fa l'efecte que estàs un poc dolgut a nivell personal, i no m'agaradaria que et quedassen amb aquesta sensació. No cal buscar cap motivació "conspirativa" (no dic que tu ho faces, però hi ha gent que ho fa) a la publicació de "Barres i corones": senzillament vaig trobar per casualitat els vostres textos sobre la bandera del País Valencià, i em van fer dubtar del que pensava que era una evidència ben demostrada per P. M. Orts. Em vaig passar uns quants mesos buscant més informació i sobretot pegant-li voltes al "trencaclosques" i al final pensava escriure un article en una revista. Casualment també, l'editor acabava de traure una sèrie de llibrets per a textos breus, i em va animar a publicar-lo en aquest format, que li dóna més difusió, clar. He hagut de fer referència explícita als vostres textos perquè em van semblar ben escrits, de gent solvent i amb voluntat de rigor erudit. D'alguna manera, quan els vau penjar tots renunits en format PDF era com si estiguessen definitivament publicats. Crec que no hauria estat bé negar-vos el mèrit i la responsabilitat com a autors, així que havia de referir-me a la vostra proposta.
Allò de "malestar generacional" no té una intenció paternalista, sinó que crec que reflecteix la realitat: sou una nova generació valencianista els qui esteu movent tot això en Internet, amb una voluntat de rigor que no tenien els pares fundadors de la "tercera via" (amb la qual no us identifique: ells són de dretes i vosaltres està clar que no). També voldria dir que quan em referesc a l´únic projecte de país alternatiu a l'espanyol no vull dir que siga només el "catalanista", sinó el que defensaven (amb les seues contradiccions i ambigüitats) els qui s'identificaven amb les quatre barres, que no eren ni molt menys tots catalanistes doctrinaris. Aquest projecte "únic" és el de tots els qui estem a favor del País Valencià, sense necessitat, ara mateix, de definir-nos i dividir-nos dogmàticament com a partidaris de la nació valenciana, catalana o espanyola (democràtica i plural, clar). El que jo defense és que no s'ha de renunciar a una bandera tan valenciana com és la de les quatre barres, encara que ha d'haver un coexistència simbòlica i també ha d'acceptar-se que des de certes sensibilitats valencianistes es reivindique la de la franja blava com a ensenya del país, però sense exclusions.
No considere que vosaltres i jo estiguem en vaixells (o barcos!) diferents. En la situació d'emergència que viu el País Valencià aquestes diferències "nacionals" són només matisos que no ens haurien de fer perdre la dimensió real de les coses. Estic convençut que en un moment o altre ens trobarem col·laborant en l'estudi del nostre passat i en iniciatives pràctiques i assenyades per a la construcció d'aquest país tan petit i amb tantes banderes.
Pau Viciano
Hola Pau, gràcies per aclarir la “història” del llibre. Diguem-ne que el nostre pdf va sorgir també per casualitat, per a reunir els escrits que vam fer aquells dies, incloent els de Pere Fuset i Montxo Vicente, però no amb intenció de ser un llibre. Si m’hagueren dit de publicar allò el resultat, tot i que haguera estat bàsicament el mateix pel que fa a les conclusions, hauria canviat d’estil i de matisos. En tot cas, si ha servit per a incloure en la història de la bandera de València els documents que Orts no va tindre en compte, doncs benvingut siga.
D’altra banda, com he dit, el que més m’ha dolgut no ha estat el format llibre, sinó sobretot el fet que se’ns cite com a gent que tracta d’avalar l’antiguitat històrica de la senyera de forma voluntarista per tal de coadjuvar al nostre projecte nacional estrictament valencià. Si vam dir el que vam dir sobre els documents del XV i el XVI no era per això, massa clar estava. La raó per a apostar per la senyera coronada com a bandera dels valencians no era la historicitat sinó que era conseqüència ideologicopolítica del nostre projecte valencianista, independentment de l'antiguitat medieval o contemporània del blau.
Respecte d’això dels que estan a favor del país són els que defensen un projecte nacionalista que s’identifica amb les quatre barres, discrepe. Hi ha molta gent que s’identifica amb les quatre barres coronades sobre blau i estan a favor del país (a la seua manera, que segurament serà diferent de la nostra, però no la podem excloure). El que jo no vull és no poder sumar eixa gent al nostre projecte valencianista, de defensa i promoció dels interessos dels valencians i de la cultura valenciana. I, com sempre, arribe al mateix, crec que hem d’apostar per la bandera dels valencians, no per la bandera dels catalans. Les quatre barres són valencianes (per alguna cosa estan també a la mateixa senyera coronada) però com a bandera col•lectiva són, de fet, la bandera de Catalunya. Tampoc anem a dir ara que el nacionalisme fusterià les va triar per historicisme, les va triar perquè apostava per construir un mateix país amb Catalunya i les Balears: els Països Catalans (i, evidentment, el blaverisme de la Transició no va triar la bandera amb blau per construir nacionalment el País Valencià sinó bàsicament per anticatalanisme).
Jo tampoc considere que anem en vaixells diferents, però la qüestió que són simplement “matisos” també és discutible. Tinc por –i no voldria en cap dels casos- que amb estos debats els valencianistes ens puguem perdre en divisions que ens envien al desastre, però per altra banda també crec que la simple resistència des del catalanisme teòric no ens servirà de res, perquè impossibilita que el missatge valencianista puga créixer (políticament i identitàriament) en la nostra societat. Sense canvis evidents no veig que puguem reeixir (i potser amb canvis tampoc, però no puc restar callat sense dir públicament el que pense que ens ajudaria a créixer –ho considere part del meu treball d’investigador-).
Hola Vicent:
A banda dels portolans (no hi ha més cego que qui no vol vore, i hi ha alguns, com el de Benincasa de 1473, que representen talment la senyera guardada en el Museu Històric Municipal, en corona, franja blava i coa d'oroneta; si això no és una representació indubtable de la senyera, ya no sé qué pot ser indubtable), hi ha alguns detalls més que no esmenteu, i apareixen, per eixemple, en el llibre "Senyera valenciana. Bandera de tots", de l'editorial Oronella. Són:
a) el quadro "El Compromís de Casp" de Vicent Salvador, datat en 1668 i que es troba en Sant Doménec (Valéncia ciutat). S'aprecia clarament en primer pla una senyera replegada sobre el pal, en les barres y una corona tancada (com la de les banderoles del Corpus) sobre una franja en blau clar.
b) el quadro "Provessó del Gremi dels Sastres" de Bernat Ferrandis, datat en 1867. Apareixen dos senyeres (una en la celada i el rat penat) en franja blava.
c) El quadro "Desembarc de Francesc I de França en el Grau de Valéncia" de Pinazo, datat el mateix any 1876, que es troba en el Palau de la Generalitat.
d) les pròpies banderoles del Corpus (barres en vertical i franja blava horisontal en corona tancada i dos L als costats) apareixen representades durant tot el segle XIX, i evidentment prou abans de 1876.
e)És de tindre en consideració la bandera de Cabdet, vila separada del Regne de Valéncia després de la Guerra de Successió, que té una tradició de "ballar" el Real Estandarte (com se'l nomena ya en 1746); el més antic que es conserva en l'actualitat (ya que al final es trencava al ballar-lo en les festes) data de 1880 (ara es balla una reproducció més moderna), i mostra les quatre barres, junt en una franja de blau molt clar i prou estreta vora el pal, en una corona i l'escut de la vila; en mig de les quatre barres apareixen dos claus i una corona, en lo que es volia representar, segons pareix, que Cabdet tenia les claus del Regne, ya que era la "porta" d'entrada des de Castella.
En qualsevol cas, independentment de l'evident antiguitat de la nostra senyera, no puc estar més d'acort en tu en les teues reflexions sobre el significat i tradició de la Senyera coronada com a símbol de la nacionalitat valenciana, de Vinaròs a Oriola, mes que siga per pur pragmatisme, i més encara quan les banderes d'atres "nacionalitats històriques" com Andalusia o Euskadi foren creació directa d'una persona determinada (Blas Infante i Sabino Arana, respectivament), la de Galícia no és més que la de la província marítima de la Corunya, que veen onejar els emigrants gallecs del segle XIX en els barcos que els portaven a Amèrica, i atres banderes "autonòmiques" es triaren sobre la marcha en els anys 70, com la de La Rioja, inventada per un grup d'estudiants universitaris.
La diferència està, més aïna, entre els que creem que el poble o nació dels valencians existix com a entitat diferenciada, i necessita una bandera netament valenciana, i els que no creuen que existixca, o com a molt l'entenen com a apèndix o matís regional d'una cosa més gran (els Països Catalans) i per tant, no creuen que necessite de cap bandera perillosament diferenciadora; o, encara creent en una nacionalitat valenciana en diferents matisos, estan encara contaminats per la lamentable propaganda dels anys 70 del segle passat respecte a la Senyera (que si se la inventà Franco, que si el blau és de faches, etc.) i l'odi anti-capital que alguns sectors catalanistes varen agitar i continuen fomentant a hores d'ara, crec que irresponsablement (en major o menor justificació, que això és una atra qüestió) per vore si d'esta forma guanyaven en les comarques i en les atres dos capitals lo que no podien conseguir en la ciutat de Valéncia ni a la de tres.
Yo crec que quasi ningú nega a estes altures que les quatre barres pelades siguen patrimoni dels valencians (com dels aragonesos, catalans, balears, etc.); de fet, vàries ensenyes quatribarrades (una en representació de la Casa real d'Aragó, i una atra com a reproducció del Penó de la Conquesta) varen desfilar en la Cavalcada històrica d'este 9 d'octubre per la ciutat de Valéncia, sense que es produïren avalots ni suïcidis en massa de blaveros en la plaça de l'Ajuntament.
Lo que està clar, és que com a símbol estricte i privatiu dels valencians, presenta com a mínim, i per no fer sanc, greus deficiències, precisament perque no és únicament patrimoni dels valencians, i perque causa perspicàcies entre aquells que no volen saber absolutament res de Catalunya (un sector important dels valencians, i no sé si arriscar-me a dir que majoritari), i per a haver d'inventar una bandera com han fet la majoria d'autonomies, és perfecte usar la senyera coronada (com se féu en l'época de la Segona República en molt d'orgull per valencianistes de dreta i esquerra, de Castelló, Valéncia o Alacant), que a més és l'oficial des de fa 30 anys. Els treballs de qualsevol valencianiste conscient, haurien de dirigir-se a llevar dubtes a aquells que encara estan afectes per la lluita sense quarter dels anys 70 del segle passat, i recuperar l'us de la senyera coronada entre tots els valencianismes. Com a hereua del privilegi del rei Pere el Gran, premiant la resistència de Valéncia front a l'invasió de les tropes castellanes, en aquella Guerra dels dos Peres de finals del segle XIV.
Publica un comentari a l'entrada