dimecres, 15 d’octubre de 2008

Pàgina26 (VIII)

No som valencians ni valencianistes perquè ho diga Espanya. Publicat a Pàgina26 [amb un altre titular].

Arran de la publicació del darrer llibre de Pau Viciano sobre la història de la senyera de la ciutat de València hi ha hagut al meu propi bloc un intens debat sobre la bandera i els projectes nacionalistes dels valencians. Les idees que hi propugne, fruit d’un estudi de la història dels nacionalismes aplicat al cas valencià que és encara en procés, vénen de fa algun any, des de l’inici dels meus cursos de doctorat. Hi podeu trobar algunes d’aquestes argumentacions a diversos escrits, com ara «País Valencià, de regió històrica a nació de futur?», «Enraonant» o «La nació que som», i també a l’article acadèmic «Què som i per què som com som», que eixirà publicat aquest mateix mes d’octubre al llibre col·lectiu «Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització».

Per això mateix no cal que hi insistisca. En un futur espere poder aprofundir en l’estudi de l’evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana, tot seguint el guant llançat per Joan Fuster en el pròleg de la segona edició de «Nosaltres, els valencians», en què demanava «col·laboradors-contradictors» que li contestaren «argument contra argument, dada contra dada, constatació contra constatació». De moment, però, podreu trobar les idees que es desprenen d’aquesta interpretació historiogràfica alternativa en els enllaços esmentats. Amb tot, m’agradaria ara incidir en dos aspectes que m’han sobtat en els criteris creuats al bloc durant aquests últims dies. D’una banda, el fet que es considere la identitat territorial valenciana com un «invent» o una «imposició» espanyola i, d’altra banda, les reticències a dir-nos «valencianistes» a nosaltres mateixos, els nacionalistes valencians.

En primer lloc, hi ha entre molts dels nacionalistes una espècie de rebuig a la identitat valenciana i a tot regionalisme valencià, entés com una forma d’imposició creada per l’Estat espanyol amb la intenció de dividir la vertadera nació, els Països Catalans, i el vertader sentiment identitari, el català, com si aquests foren els «naturals» en tant que si tenim una llengua i una cultura pròpies és perquè som majoritàriament descendents de catalans dels segles XIII i XIV. És, tal qual, la visió de Joan Fuster: «som “vers catalans”, que diria Muntaner». D’ací que la interiorització de la interpretació fusteriana entre una bona part dels nacionalistes militants s’expresse sovint en la negació de molts dels elements que conformen «de facto» la identitat majoritària valenciana –com ara el nom de la llengua o la bandera– considerada una forma d’integració regionalista en el discurs nacionalista espanyol.

Tanmateix, els valencians no ens considerem valencians, ni li diem a la llengua «valencià» perquè ho haja dit o ho diga Espanya. Emprem el gentilici de valencià per a identificar-nos i per a definir la nostra llengua perquè fa un mínim de sis segles que ho fem, ja que primer la defensa bèl·lica dels Furs valencians contra els aragonesos a finals del segle XIII, després la pràctica parlamentària de les Corts del regne durant el segle XIV i, finalment, el ple desenvolupament institucional i administratiu regnícola del segle XV van fer impulsar i consolidar una forta identitat valenciana, plenament deslligada de la d’Aragó (de la qual provenia una bona part de la noblesa), de Catalunya i, evidentment, de Castella. Hi hagué un procés històric que adscrigué la identitat col·lectiva al territori, de forma similar al que va passar un poc abans en els casos aragonés i català, entre els segles XIII i XIV.

Per tant, no som valencians per cap tàctica espanyolista sinó perquè des de temps immemorials per a la gran majoria de la nostra societat ho som, de forma que a començaments del segle XVI un canonge de la catedral oriolana d’El Salvador deia: «los de Múrcia parlen castellà e los de Oriola valencià, los uns se nomenen castellans, los altres valencians». Tampoc Espanya ha fragmentat els imaginats Països Catalans, sinó que els territoris històrics catalans, valencians i balears tenen centenars d’anys d’existència. La veritable actuació històrica de l’Estat espanyol que afebleix la cohesió valenciana i les possibilitats de fer reeixir un nacionalisme alternatiu a l’espanyol és –a banda de la castellanització– la provincialització, que esquartera progressivament el sentiment valencià dels valencians del nord i del sud. Si a això hi afegim una proposta nacionalista, com és la fusteriana, que prima la identitat catalana per damunt de la valenciana els resultats dificulten la marxa de qualsevol projecte valencianista.

I aquest és l’altre aspecte en el qual volia incidir i que és segurament conseqüència del que acabe d’apuntar: el rebuig a considerar-nos «valencianistes». Segurament és també fruit de la nostra recent història política i molta gent prefereix dir-se «catalanista» o simplement «nacionalista» perquè entén per «valencianista» una altra cosa ben diferent, lligada a l’anticatalanisme o fins i tot al futbol. Tanmateix, si la realitat és que tots treballem per construir el País Valencià, un país en què no es perda sinó que s’estime allò que considerem valencià –la llengua, el territori, la cultura– la conseqüència lògica és que ens diguem valencianistes. Jo m’ho considere i pense que trauríem molt més rèdit per a la nostra proposta si férem veure a tota la societat que aquest és el vertader valencianisme, el que treballa pel país dels valencians. Podem començar pel nostre propi nom.


12 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bo! Felicitats!

Toni ha dit...

Té collons que encara mos tingam de qüestionar 'ixes perogrullães a hores d'ara: està clar qu'ací som valencians i, qui més qui menos, tammé valencianistes; «nacionalistes» i «catalanistes» són els âtres, espanyols i catalans. I, je dirais plus même, ês valencians ho som, històricament, per oposició a Catalunya... la qual cosa no és ni bona ni roïn, sinó «diferent».

Corpi ha dit...

Vaja, ja tenia jo ganes de llegir una cosa així. Pensava que això no existia. Estic cent per cent d'acord amb tu, sobre tot en el darrer paràgraf. En davant.

Anònim ha dit...

Havia llegit l'article a Pàgina26 i em vaig dir: molt bé, este és el discurs que necessita el valencianisme.

Ara, mirant el títol de l'article original, encara ho trobe més encertat.

Atenció, amics, ací n'hi ha un jove investigador que pensa i escriu en un camí difícil i tortuós, políticament parlant, escolteu-lo.

Gràcies.

Toni.

Nomdedéu ha dit...

Fantàstic. Enhorabona

Vent d Cabylia ha dit...

Gràcies a tots. El problema és si este discurs valencianista, que potser a nosaltres ens resulta evident, es pot traslladar a la resta de la societat, tant als nacionalistes militants que estan a favor dels Països Catalans, com a la gent que no es qüestiona a fons estes coses i viu sobre els plantejaments "establerts" (per l'Estat)...

Jordi ha dit...

El problema és la dissonància entre aquest argument i la crítica a l'essencialisme dels fusterians: d'una banda dius que buscar la legitimitat dels projectes nacionals en el túnel del temps és ranci i de l'altra et poses tu mateixa a escarvar en el passat (i no precisament el recent: segles XIII, XIV, XV, XVI...) per justificar un projecte nacional. És allò de la biga en l'ull propi i la palla en l'alié. Començant pel títol 'des de temps immemorials' (que em pensava que era irònic).

De tota manera: ningú amb dos dits de front diu la tonteria que ens fas dir, que "som valencians per imposició espanyola". Perquè tal com presentes tu el nacionalisme d'arrel fusteriana, esdevé una caricatura doctrinària i simplista, poc menys que carregada d'autoodi envers tot allò valencià, o "que prima la identitat catalana per damunt de la valenciana" (res més lluny de la realitat). La visió de Fuster és molt més complexa, matisada i rica del que tu presentes, com ho és tot el que ha vingut darrere (tret d'"És molt senzill: digueu-li Catalunya"). No et negaré que puga ser efectiu com a estratègia dialèctica això de caricaturitzar la posició de l'altre, sobretot de cara als que estan d'acord amb tu, però no és la millor manera de debatre.

Per ací no es deia que la "identitat territorial valenciana" siga una «imposició» espanyola, ni molt menys. Es deien dues coses molt diferents:

-Una, que els elements precontemporanis són molt elàstics i que no determinen els projectes nacionalistes contemporanis, més que molt vagament. En els segles que tu parles, poques de les nacions d'avui tenien consciència d'unitat, per no dir cap. els elements etnoculturals i identitaris que hi pogueren haver en tot cas són tant flexibles i mal·leables que en cap cas determinen el futur nacional dels territoris més que com a justificacions en els discursos dels nacionalismes.

-I dos, que la identitat regional valenciana contemporània ha sigut des del XIX el mecanisme fonamental de nacionalització espanyola del nostre país: la base etnocultural prèvia es reinterpreta en termes regionalistes per apuntalar la nació espanyola. Que el paper històric del regionalisme contemporani ha sigut nacionalitzador espanyol és innegable. En els anys 30 hi va haver un intent de repolitizar-ho en un altre sentit.

Vent d Cabylia ha dit...

I pega-li: que no escarbe en el passat per a justificar el projecte nacionalista, sinó per a entendre per què els valencians "som" valencians, per què la identitat col·lectiva de la gent que viu sobre el territori valencià està (encara majoritàriament) lligada a allò valencià (gentilici, nom del territori, llengua, tradicions, imaginari, gastronomia, llocs comuns...)

I, una vegada entés a grans trets això, es tracta de fer la proposta nacionalista a partir d'eixa identitat col·lectiva, però no la del segle XIV sinó l'actual (que té un passat que explica per què ha arribat fins a nosaltres). Són dos coses diferents: estudiar l'evolució històrica de la identitat col·lectiva dels valencians i proposar un projecte nacional basat en una identitat col·lectiva contemporània (amb arrels històriques, evidentment).

El que va fer Fuster no va ser estudiar la història de la identitat col·lectiva valenciana, sinó compadir-se de la nostra "desviació nacional" perquè ens havíem allunyat del tronc comú ja en el segle XVI. I no el caricaturitze, ans al contrari, l'estudie a fons; precisament una de les virtuts que tenia era la seua manera tan clara -i rotunda- de parlar. Només cal llegir els seus escrits sobre nacionalisme.

I pel que fa a la teua última observació, no penses que caldria aprofitar el regionalisme per a valencianitzar? Torne a repetir una cosa que ja et vaig preguntar, quina és la teua alternativa?

miquel ha dit...

Crec que és molt complicat estudiar la nostra identitat. T'anime a continuar fent-ho.

No crec que els teus arguments estiguen en contra de Fuster, ni es contradiguen en el concepte de Països Catalans, com ell dia, "corregir i augmentar", el procès de construcció de la nostra identitat s'ho mereix, i mereix de persones que intenten fer un discurs propi i millorat, que ens definisca com som, tal i com som, sense ser en contraposició a res ni a ningú.

molta sort, tropeçaràs amb molta gent que no t'entenga o no entenga el que vols dir, perquè pensaran que està en contra de les seues creences.

Jordi ha dit...

L'alternativa? mmm... sobretot, molt de trellat, supose. És una qüestió molt complexa, i no tinc cap resposta tancada. Només algunes intuicions, necessàriament parcials. Ojo, no és el meu ideal (que, no me n'amague, són els Països Catalans -federals i plurals- lliures) sinó el que pense que s'ha de fer ara, atesa la situació actual. I tampoc és res de nou, no descobriré l'aigua amb sal.

Seriosament, crec que l'opció més raonable ara com ara, i ateses les circumstàncies, passa en primer lloc per no dividir la pròpia base: Per créixer la primera norma és no començar perdent efectius. Per tant, ha de ser un projecte inclusiu i respectuós amb les diverses sensibilitats dins del valencianisme. No s'ha de fer contra ningú (tampoc contra Fuster) sinó amb tots. Perquè, com que no estem precisament en la fase de redactar una constitució de cap república independent, hi ha moltes qüestions que no cal que ens dividesquen. Podem remar en la mateixa direcció sense escupir-nos els uns als altres. I sense demanar a ningú que renuncie a res: ni a voler els PPCC, ni a la quatribarrada, ni a la quatribarrada que porta una miqueta de blau, ni a posar costella de porc a la paella, ni res de res. Estant com estem, què importa tot això?

Com es tradueix això? Per exemple, en l'àmbit simbòlic, coexistència pacífica i intel·ligent (personalment, seria partidari de menys simbologia, però això és un altre debat).

Però bueno, en definitiva, anar junts per fer què? Un projecte de País Valencià, amb dos eixos fonamentals:

-Un projecte modernitzador, que passa per plantejar alternatives serioses i consistents en política territorial i mediambiental, en millora de la qualitat democràtica, en desenvolupament econòmic, en qualitat i en cohesió social. Davant de la mediocritat estesa tant al PP com al PSPV, hem de ser els millors. Tindre el millor projecte, amb les persones més preparades, que el nacionalisme equivalga a progrés i que la gent ho veja. El camí del progrés material, moral i intel·lectual del País el sabem tots, i va en direcció contrària al del PP. Per això haurà de ser un projecte nítidament distanciat de la dreta cavernícola que ens governa. Sense bromes amb això. No cal ser d'extrema esquerra, només cal ser clars: estic convençut, per exemple, que si el 2003 P. Mayor haguera dit clarament que els vots al BNV mai no farien president Camps, haguera sigut diputat. Aquella ambigüïtat ha fet molt de mal.

-Prioritat per a la defensa de la llengua. Si desapareix la llengua ja no hi haurà res a parlar, i si només ens queden cartutxos per a una batalla, hauria de ser aquesta. En el tema de la llengua hi ha dues línies bàsiques: 1)Els drets lingüístics dels valencianoparlants. Encara que siguem una minoria, hem d'exigir una sèrie de drets que són independents de la mida de la comunitat lingüística. i 2) Fer que la llengua siga algo més que d'ús privat i/o folkòric. I això passa indefectiblement per la defensa de la unitat i de l'àmbit cultural de la llengua catalana. És, si més no, una qüestió d'economia d'escala: tal i com estem, si anem dividits desapareixerà el valencià: ni edició de llibres, ni discos, ni doblatge de pel·lícules, ni diaris, ni presència a les empreses o l'etiquetatge, ni res de res. I defensar la unitat de la llengua, i la cohesió del mercat cultural, s'ha de fer amb el cap ben alt i sense complexos, perquè és lo millor per al valencià, i a més, això, si molesta a algú és als enemics del valencià.

Vent d Cabylia ha dit...

Però és quan parle i dic el que dic, tot i que em dirigisc fonamentalment als valencianistes, no ho faig pensant només en ells sinó en tota la societat valenciana, siga del BLOC, del PSOE o del PP. Sembla que tu parles des de la reserva: som els que som, d'esquerres, catalanoparlants... La qüestió és que els projectes nacionalistes no poden ser només d'esquerres o de dretes, sinó que han d'incloure a tots, també als que no són "tan demòcrates" com nosaltres, als regionalistes, o als que impulsen altres propostes econòmiques.

I per a fer això amb les línies que tu apuntes ho tenim ben fotut. Cal integrar eixa gent, que trau el 90% dels vots (!), en un discurs valencianista comú d'impuls de l'autogovern i la sobirania, de la llengua i la cultura pròpies i de la nostra identitat col·lectiva. I, personalment, pense que això només pot tindre més suports socials dels que tenim si és amb allò valencià per davant: denunciant una i una altra vegada la castellanització (però no en detriment del "català" sinó del "valencià"), denunciant les balances fiscal, els plans d'infraestructures i tot allò que ens escanyen amb el centralisme estatal, i impulsant propostes valencianitzadores. Un discurs en què tothom, des dels seus punts de vista, puga reivindicar i cohesionar la societat valenciana.

PS: Jo també aposte per la coexistència simbòlica, però és que, de fet, ja existeix. Hi ha quatribarrades i coronades arreu del país, amb més o menys acceptació o indiferència en funció de la història i de l'orientació nacionalista de cada lloc. D'altra banda, el que no hi ha és l'acceptació de la bandera oficial dels valencians per part del valencianisme. Jo en cap moment he dit que la quatribarrada no siga valenciana o hagem de llevar-la de cap lloc, sinó que s'ha d'incorporar la coronada, perquè si darrere del fet de propugnar únicament la quatribarrada hi ha un discurs catalanista això no quadra amb cap missatge nacionalista de construcció del País Valencià en el qual puguem estar còmodes la majoria dels valencians. Molts nacionalistes semblen identificar la "blavera" directament amb l'espanyolisme, però a eixe el representa la bandera espanyola; la bandera valenciana representa als valencians...

Jordi ha dit...

Jo és que com deia parle des del realisme, ja m'agradaria un nacionalisme hegemònic a esquerres i dretes, però sabent el que hi ha, crec que cal començar per consolidar i estructurar al voltant d'un projecte unitari la pròpia base, i fer-ho amb un discurs prou atractiu per a que tinga les fronteres poroses, anar atreient la gent que està a prop i generar una dinàmica de creixement des del que som, que és com creix qualsevol projecte polític.

Eixe sector social que anomenes 'la reserva' i que he sentit sovint menysprear a alguna gent, per cert, és el que s'ha mantingut fidel a la llengua i al país i si hi ha escola en valencià, per exemple, és gràcies a 'la reserva'.

Però en tot cas, això és tot un altre debat.