dimarts, 5 de juliol de 2011

Digueu-me demagog

Continue traslladant coses d'un lloc a un altre. Sembla que hui faré el viatge pràcticament definitiu. La setmana vinent ja estaré ben establit i en 10 dies començarà una vida nova. Mentrestant, a banda d'estos missatges telegràfics, vos torne a enllaçar la meua intervenció a l'Informatiu, en esta ocasió insistint sobre la política fiscal que ens afecta:

Calculen com volen...

Quan fa un parell de setmanes vaig citar un cas de 1346 per tal d'il·lustrar la progressivitat dels impostos directes i la regressivitat dels indirectes va haver qui m'acusà de "demagog". En desconec la causa exacta, però tal vegada siga per recórrer a un exemple històric tan llunyà de nosaltres. En relació amb això, no sóc precisament dels que pensa que cal conéixer la història per no repetir-la -ja que la història mai no es repeteix-, sinó que cal conéixer-la, simplement i planerament, per aprendre a pensar críticament i, alhora, tindre molt clar que tots els actes col·lectius (encertats o erronis) tenen conseqüències (beneficioses o perjudicials) per als diversos grups socials. Per tant, l'exemple de 1346 no era més que una crossa per desenvolupar una reflexió subjacent: com fer front a la bombolla del deute públic que està a punt d'esclatar-nos a la cara, com ja ho ha fet la de la bombolla immobiliària.

I, en eixe sentit, un altre lector, en canvi, m’ha demanat que explique com va acabar la crisi del deute públic d’època medieval. Doncs, com vaig indicar, els interessos dels més poderosos prevalgueren: els impostos directes proporcionals a la riquesa pràcticament desaparegueren mentre augmentaren els tributs indirectes, de manera que les capes populars hagueren de fer un esforç econòmic més gran per tal de superar el forat financer de les institucions (que, en general, absorbia més del 50% dels ingressos fiscals). D'una altra banda, alguns consells municipals hagueren de suspendre pagaments durant diversos anys i renegociar a la baixa els interessos deguts als creditors. En altres casos, com eixa era la pitjor solució per als inversors, que tenien una forta influència sobre els governs, s'articularen mecanismes per evitar les fallides públiques, com ara les "Taules de canvis" de Barcelona (1401) o de València (1407). [Continua a la columna de l'Informatiu]

2 comentaris:

Lucrècia de Borja i Bairén ha dit...

Anem al que ens interessa, per a quan la gran festa d'inauguració de la teua nova llar?? :)

Vent d Cabylia ha dit...

Ui, deixa que m'establisca i n'informaré com toca. Fins al dia 15 aproximadament encara estaré prou embolicat...