dilluns, 10 de març del 2008

Preludi premonitori previsible

Antoni Puigverd, "En Catalunya está la explicación", La Vanguardia

El PSOE no ha arribat a la majoria absoluta. Fernández de la Vega no ha complit amb allò que s'esperava. EUPV i BLOC-IDPV s'enfonsen en la misèria. ERPV manté la seua "evolució imparable". Ja tinc respostes a unes preguntes que tampoc em treien la son. Per això no faré cap tipus de comentaris. Simplement em limitaré a penjar una traducció rapida d'una de les anàlisis més encertades i interessants que he pogut llegir hui, la d'Antoni Puigverd a La Vanguardia:

A Catalunya està l'explicació

Si Zapatero avança i es consolida, no és menys veritat que el PP també ho ha fet. És el partit que millor encarna a Espanya el que Margaret Thatcher va definir com capitalisme popular. El capitalisme d'unes impacients classes mitjanes que, sota el lideratge de Madrid i València, han emergit a l'Espanya antany pobra. Dites classes mitjanes destil·len un liberalisme una mica brutot i intemperant (contra els impostos i contra els nassos de l'Estat en els negocis, especialment en els immobiliaris) que s'adapta com un guant al discurs de brotxa grossa del duo Acebes-Zaplana. Ni al llarg de la legislatura ni durant la campanya Rajoy va saber alliberar-se de la màscara de duresa. Va aparèixer com ostatge dels durs. I els durs són molt importants per a mantenir la moral combativa, grollera, infatigable de la dreta. I per a sintonitzar amb les impacientis classes mitjanes. Esta nova burgesia li té certes ganes a Catalunya. Potser menys per raons identitàries que per unes raons de psicologia col·lectiva que podrien resumir-se amb la metàfora del parent pobre enriquit. Pizarro, en visitar els empresaris de Girona, exemplificà la metàfora: en lloc d'escoltar-los, els blasmà. El PP està pres d'esta paradoxa: dóna ales a unes noves classes mitjanes, però no pot empatitzar amb estes mateixes classes a Catalunya. Sembrar discòrdia lingüística i convertir Catalunya en el pol més negatiu del debat amb Zapatero és lliurar Catalunya a Zapatero.

Zapatero guanya acollint en la seua barca de nàufrags a tots els perjudicats i espantats. Són sectors contradictoris entre si, units solament per la seua repel·lència al PP. Les decepcions no tardaran a arribar. Catalunya necessita unes coses, i unes altres l'Espanya subvencionada. El progressisme cultural hispà és indiferent, quan no hostil, a la sort de la cultura catalana. La barca de ZP és ampla i està molt plena. Algú sap cap a on va?

El veritable triomfador de les eleccions no és ZP, sinó el PSC. Per la seua capacitat de convertir-se en refugi. És el partit que recull el noucentisme d'Obiols i l'acatalanisme d'Estopa o la Juani. És el vot útil catalanista i el vot espanyol de concòrdia, el vot liberal i l'obrerista. El problema és què fer amb tants vots. El PSOE ha guanyat, però seguirà tenint el PP la iniciativa, en respondre a uns sectors socials més homogenis i agressius? O entrarà el PP en una crisi interna, que permetrà als nàufrags seguir navegant cap a alguna part? Qui resisteix guanya, a Espanya. S'ha lliurat el segon assalt. Però no ha acabat el combat. La victòria és clara, però el PP segueix ací, tocant el bescoll de ZP amb el seu alè: "Mentider!".


3 comentaris:

Caterina Cortès ha dit...

És evident que el vot de Catalunya és clau, tot i que no acabo d'entendre que, després del que ha passat amb l'AVE i altres coses però imagino que triar l'altre opció era molt menys atractiva...
A Balears, just però han guanyat els socialistes. A la fi el PP ja no és invencible :P

FONTER ha dit...

Bona anàlisi per explicar la realitat catalana i inclús l'espanyola, felicitats. per introduir més debat adjunte la anàlisi qua apareix hui al Levante, em sembla molt encertat.
JESÚS CIVERA La rotunda solidez demostrada por el PP valenciano ha de determinar cambios profundos en el PSPV para lograr una aproximación hacia esa mayoría electoral que se eleva hasta el infinito en cada cita con las urnas. Digo un leve acercamiento, que ya es, pues un vuelco del mapa sociológico sólo lo contemplan aquellos políticos socialistas abducidos por la fantasía, la candidez o la ingenuidad. La distancia electoral es tan profunda y radical que sólo el enorme desastre de las autonómicas pasadas salva al PSPV de aceptar la calamidad del 9-M. Visto lo visto, y con los porcentajes sobre la mesa, en la provincia de Valencia el PP está a once puntos del PSOE cuando en 2004 la diferencia era de tres. En Alicante, el abismo se abre ante los 12 puntos cuando en 2004 estaba a seis. Y en Castelló, el PSOE se ha quedado en cinco cuando en las anteriores generales residía plácidamente en uno. Ese desenlace -pese a que su traducción en escaños es análoga a la de 2004- exilia otro producto de la ilusión, muy extendido entre propios -analistas- y extraños -políticos huecos-: que las estrellas que figuran como cabeza de cartel convulsionan las tendencias subterráneas del voto. Estrella era De la Vega, estrella era Bernat Soria, estrella era Jordi Sevilla. De nuevo, este tipo de constelaciones celestiales ha expandido la certidumbre sobre simpatizantes y militantes sin mayor recorrido sociológico. El socialismo valenciano, como sostenía ayer J. A. Blay, pide una revolución a gritos, pero esa mutación consiste en la metamorfosis de idearios y de estrategias y ahí existe un muro infranqueable. El ciudadano asimila al PSPV como un partido casi marginal, anclado en tesis ecopacifistas, y no lo digiere como alternativa de poder. Desde hace tiempo se ha abonado ese campo -inspirado por los intelectuales afectos-, que tuvo su expresión máxima al absorber la alianza con EU. Si añadimos que el PP se ha cohesionado en torno a la idea de valencianidad -por consagración, victimismo o reivindicación, no importa ahora- y ha impregnado todo ese espacio, el cóctel resultante es explosivo. La verdadera revolución la brinda, en cada cita electoral, el PP.

Anònim ha dit...

Molt bones seleccions de textos per part teua i de Fonter.

Sobre el text de La Vanguardia a dir per part meua que fins que el PP no aconseguisca parar aquesta critica constant vers els catalans, que d'altra banda funcione prou a Espanya, poc tindrà que fer a Catalunya, i tot així guanye alguns vots.

Sobre este ultim text poc a comentar, moltes coses estan dites ahi, el PSPV necessite d'un renovament clar per a que no es mostre com un partit mal·leable.