dilluns, 16 d’abril de 2012

Si se'n va el rei, què passarà?

Monarquies i repúbliques d'Europa

Reconozco que el actual rey de España ha sido durante algunos años para la opinión internacional un personaje simpático. Su juventud, su carácter decidor a estilo madrileño y un intrepidez alegre de subteniente hicieron de él ese personaje simpático tan amado por el vulgo que le ve de lejos y sólo aprecia las exterioridades. Pero ocurre con los ‘personajes simpáticos’ que al transcurrir los años su ‘simpatía’ va resultando terrible”. Són paraules d’un republicà il·lustre, Vicent Blasco Ibáñez, qui, evidentment, no les dedicava al monarca actual, sinó al Borbó del seu temps: Alfons XIII. Sembla que la història es repeteix i els darrers escàndols, incidents i rumors que afecten la monarquia espanyola han deixat la seua valoració pública sota mínims, en el 4,89, la puntuació més baixa des que el Centre d’Investigacions Sociològiques en pren nota. També cal advertir, però, que el text esmentat prové d’un manifest publicat en 1924, quan Alfons XIII donà suport al Directori Militar comandat per Primo de Rivera. Encara passarien set anys, doncs, fins que arribara la Segona República. I és que com deia el mateix Blasco Ibáñez, la por al canvi, tot i l’evidència que el sistema no funcionava, era massa gran: “Estas gentes asustadizas, de inteligencia vacilante y miedo pueril obran lo mismo que si al sentir arder sus vestidos interiores no se atreviesen a moverse, por miedo al cambio de postura. De continuar inmóviles acabarán por arder vivas, pero cuando intenten defenderse ya será tarde”.

Una cosa semblant al que passa hui en dia. No debades, escandalitzar-se pel fet que Joan Carles de Borbó estava caçant elefants a Botswana “en uns moments de crisi tan durs com estos” no és, en si, una crítica a la monarquia. És, en realitat, una crítica a la persona del rei, per actuar de forma irresponsable o poc considerada, sense qüestionar a fons la pròpia institució. Com si canviant de persona estiguera tot solucionat. Que abdique en el seu fill i ja està, segons reclamen alguns. Gens importa que la monarquia siga intrínsecament obsolescent i irracional en un món que declara la igualtat dels ciutadans davant la llei i la seua participació política a través d’un sistema democràtic. La Corona d’Espanya, per contra, perpetua el fet que una persona triada pel dictador Franco siga la màxima autoritat de l’Estat i el cap de les Forces Armades de manera inviolable, vitalícia i hereditària. Això qui ho pot defensar racionalment? Si en el seu moment pogué servir com a forma d’arribar a un règim democràtic, quina funció té ara, que tenim una democràcia estancada i una economia en fallida? 

Si ens fixem en les 10 monarquies que queden a Europa, en comparació a les 40 repúbliques, totes, excepte Espanya i Mònaco, estan a països rics del nord (Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda, Bèlgica, Regne Unit, Luxemburg i Liechtenstein). La monarquia hi ha pogut sobreviure perquè no ha entorpit el funcionament de sistemes democràtics de llarg recorregut que han coadjuvat a crear i repartir riquesa entre els seus ciutadans. Però ací què està passant? Ni tenim una democràcia avançada ni un Estat capaç de garantir el benestar social i econòmic de tots.  No seria hora, doncs, de fer una Segona Transició per sanejar el nostre sistema polític? Les alternatives republicanes a la monarquia són moltes. No cal un president de la República amb tants poders com Sarkozy, sinó que pot ser una figura més testimonial i indirecta, com ocorre a Alemanya o Itàlia. El canvi seria un bon senyal: els espanyols, per fi, confiarien plenament en el poder de la democràcia. Per acabar amb les paraules del mateix Blasco Ibáñez: “‘Si se va el rey, ¿qué pasará?’, se preguntan millares de gentes simples. Seguramente que no pasará nada tan terrible y absurdo como la presente guerra de Marruecos [la que hi havia en 1924], y España, en cambio, se colocará en una postura de pueblo moderno, siendo mejor considerada por las grandes naciones civilizadas, que bien lo necesita”.

Cap comentari: