Monarquies i repúbliques d'Europa
“Reconozco que el actual rey de España ha sido durante algunos años para la opinión internacional un personaje simpático. Su juventud, su carácter decidor a estilo madrileño y un intrepidez alegre de subteniente hicieron de él ese personaje simpático tan amado por el vulgo que le ve de lejos y sólo aprecia las exterioridades. Pero ocurre con los ‘personajes simpáticos’ que al transcurrir los años su ‘simpatía’ va resultando terrible”. Són paraules d’un republicà il·lustre, Vicent Blasco Ibáñez, qui, evidentment, no les dedicava al monarca actual, sinó al Borbó del seu temps: Alfons XIII. Sembla que la història es repeteix i els darrers escàndols, incidents i rumors que afecten la monarquia espanyola han deixat la seua valoració pública sota mínims, en el 4,89, la puntuació més baixa des que el Centre d’Investigacions Sociològiques en pren nota. També cal advertir, però, que el text esmentat prové d’un manifest publicat en 1924, quan Alfons XIII donà suport al Directori Militar comandat per Primo de Rivera. Encara passarien set anys, doncs, fins que arribara la Segona República. I és que com deia el mateix Blasco Ibáñez, la por al canvi, tot i l’evidència que el sistema no funcionava, era massa gran: “Estas gentes asustadizas, de inteligencia vacilante y miedo pueril obran lo mismo que si al sentir arder sus vestidos interiores no se atreviesen a moverse, por miedo al cambio de postura. De continuar inmóviles acabarán por arder vivas, pero cuando intenten defenderse ya será tarde”.
Si ens fixem en les 10 monarquies que queden a
Europa, en comparació a les 40 repúbliques, totes, excepte Espanya i
Mònaco, estan a països rics del nord (Suècia, Noruega, Dinamarca,
Holanda, Bèlgica, Regne Unit, Luxemburg i Liechtenstein). La monarquia
hi ha pogut sobreviure perquè no ha entorpit el funcionament de sistemes
democràtics de llarg recorregut que han coadjuvat a crear i repartir
riquesa entre els seus ciutadans. Però ací què està passant? Ni tenim
una democràcia avançada ni un Estat capaç de garantir el benestar social
i econòmic de tots. No seria hora, doncs, de fer una Segona Transició
per sanejar el nostre sistema polític? Les alternatives republicanes a
la monarquia són moltes. No cal un president de la República amb tants
poders com Sarkozy, sinó que pot ser una figura més testimonial i
indirecta, com ocorre a Alemanya o Itàlia. El canvi seria un bon
senyal: els espanyols, per fi, confiarien plenament en el poder de la
democràcia. Per acabar amb les paraules del mateix Blasco Ibáñez: “‘Si
se va el rey, ¿qué pasará?’, se preguntan millares de gentes simples.
Seguramente que no pasará nada tan terrible y absurdo como la presente
guerra de Marruecos [la que hi havia en 1924], y España, en
cambio, se colocará en una postura de pueblo moderno, siendo mejor
considerada por las grandes naciones civilizadas, que bien lo necesita”.
Una cosa semblant al que passa hui en dia. No debades, escandalitzar-se pel fet que Joan Carles de Borbó estava caçant elefants a Botswana “en uns moments de crisi tan durs com estos”
no és, en si, una crítica a la monarquia. És, en realitat, una crítica a
la persona del rei, per actuar de forma irresponsable o poc
considerada, sense qüestionar a fons la pròpia institució. Com si
canviant de persona estiguera tot solucionat. Que abdique en el seu fill
i ja està, segons reclamen alguns. Gens importa que la monarquia siga
intrínsecament obsolescent i irracional en un món que declara la
igualtat dels ciutadans davant la llei i la seua participació política a
través d’un sistema democràtic. La Corona d’Espanya, per contra,
perpetua el fet que una persona triada pel dictador Franco siga
la màxima autoritat de l’Estat i el cap de les Forces Armades de manera
inviolable, vitalícia i hereditària. Això qui ho pot defensar
racionalment? Si en el seu moment pogué servir com a forma d’arribar a
un règim democràtic, quina funció té ara, que tenim una democràcia
estancada i una economia en fallida?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada