divendres, 13 d’abril del 2012

El camí simbòl·lic de la Gran Via Marqués del Túria

Plànol de València en 1899, en ple eixamplament cap a les Grans Vies

Quan en 1884 es realitzà el pla per a eixamplar València més enllà de les seues antigues muralles medievals, que havien estat enderrocades una vintena d'anys abans, dos grans vies es presentaren com a articuladores del nou projecte d'urbanització: la Gran Via Germanies, que acabà vertebrant la part burgesa i més rica de l'Eixample, i la Gran Via Ferran el Catòlic, on predominaren les classes mitjanes. La geografia fallera ho reflecteix molt bé: no són el mateix Almirall Cadarso o Maestro Gozalbo que Arrancapins, evidentment. La nomenclatura, en tot cas, era ben inversa: els rics s'allotjaven a un lloc de reminiscències revolucionàries i populars -les Germanies-, mentre que els més pobres s'instal·laven a una avinguda de vocació monàrquica i autoritària -Ferran el Catòlic. La solució, almenys per als de dalt, vingué amb el temps, ja que la part final de Germanies, la que enllaça amb el riu i que és precisament la més rica, passà a denominar-se Gran Via Marqués del Túria, que és com la coneixem hui en dia. 


Part de la Gran Via Germanies que passà a denominar-se Marqués del Túria

I qui era el Marqués del Túria? Doncs no era un altre que Tomàs Trénor (1864-1913), tal vegada el home més ric de la València de finals del segle XIX i començaments del XX. Nét d'un militar irlandés (1798-1858) que s'instal·là com a comerciant i industrial a la capital valenciana després de participar en les guerres contra Napoleó, Trènor posseïa una fortuna immensa. Bona prova és que era propietari del monestir de Sant Jeroni de Cotalba (desamortitzat), del palau dels barons d'Alaquàs (on hui en dia està la seu de Lo Rat Penat), del bosc de la Vallesa en Paterna o del seu Hort homònim en Torrent. No debades, ell fou el principal promotor de l'Exposició Regional de 1909 per a mostrar la puixança econòmica de València i això mateix li valgué la concessió del marquesat del Túria per part d'Alfons XIII. En conseqüència, algun que altre burgés de l'Eixample degué dormir més satisfet a partir del moment en què començà a viure en la Gran Via Marqués del Túria i no en la de Germanies. Això seria, segurament, més conforme al seu estatus.

En la mateixa línia, l'honorabilitat i la respectabilitat de Teodor Llorente no feren una altra cosa que enaltir l'avinguda quan, en 1924, s'hi instal·là una estàtua dedicada a la seua figura, promoguda per Lo Rat Penat. De fet, a la part de darrere del conjunt escultòric es recorda que Valencia le coronó el 14 de noviembre de 1909. Amb tot, és ben possible que no tots els deferents habitants de la contornada pensaren el mateix i que més d'un recel·lara de la seua insistència "inútil" en l'ús del valencià... També és probable que es prengueren amb certa prevenció en 1931, ja en temps de la Segona República, l'erecció d'un monument "al llaurador valencià", encara que la representació oscil·lara entre el reconeixement al treball popular i la seua imatge idealitzada. No debades, l'estàtua combina versos del mateix Llorente (Sobri, sofrit, lleuger, fort i lleal, el que en l'aspre guaret clava la rella i obri a l'aigua corrent fonda canal) amb la prosa de Blasco Ibáñez (Cuando toda la huerta dormía aún, ya estaba a la indecisa claridad del amanecer, arañando sus tierras queridas).

Monument a Teodor Llorente (1924)


Monument al llaurador valencià (1931)

Però a penes dos anys després, la Gran Via Marqués del Túria refermaria el seu pols burgés amb la instal·lació del tercer conjunt escultòric que acull al llarg del seu traçat: el dedicat al marqués de Campo, en l'actual plaça de Cánovas. José Gabriel Campo (1814-1889) havia sigut pràcticament coetani d'aquell Trénor irlandés que s'establí a València i ell mateix fou un altre dels grans burgesos del segle XIX valentí. S'enriquí, fonamentalment, mitjançant el finançament dels servicis moderns que acompanyaren la modernització de la ciutat, com ara la instal·lació de l'aigua, el gas, la pavimentació o el ferrocarril. El bon nom del marqués de Campo entre l'alta societat era indubtable (encara que no escatimara en corrupteles, suborns i xantatges, dels quals, per cert, Llorente era un dels principals encobridors des de "Las Provincias"). La mateixa Isabel II havia creat per a ell el marquesat de Campo i li concedí nombrosíssimes condecoracions de tot tipus, en consonància amb el seu suport a la Corona. Per tant, malgrat que de rebot -l'estàtua es traslladà a la Gran Via des de la plaça de l'Ajuntament, on estava des de 1908-, el monument al marqués de Campo escaigué a la perfecció dins d'aquell ambient.


Monument al marqués de Campo (1908)

Fins ací els fets, que hui he conegut tot just preparant este post. Ara bé, la meua impressió personal fins ara havia estat molt diferent. Quan camine al llarg de la Gran Via Marqués del Túria quasi sempre ho faig des del riu cap a l'Estació del Nord. I per la seua posició, sempre entropessava, evidentment, amb el mateix recorregut: una estàtua al marqués de Campo datada en 1908, una estàtua a Teodor Llorente en 1924 i una estàtua al llaurador valencià en 1931. Em semblava un trajecte simbòl·lic de la societat valenciana durant el primer terç del segle XX: primer la modernització en què els grans burgesos, com Campo, havien acaparat tot el protagonisme econòmic i polític; després la formació del valencianisme com a moviment interclassista, de la mà de lletraferits com Teodor Llorente; i finalment la irrupció de les classes populars en la Segona República, incorporant l'imaginari valencianista conformat durant les dècades anteriors. Ara sé que la cosa és molt més complexa i que la història de l'avinguda no és tan lineal com pensava. Però no me'n penedisc d'haver-ho sabut, ans al contrari: n'he aprés molt!


PS: Durant la Guerra Civil, l'avinguda passà a denominar-se Gran Via Buenaventura Durruti i el monument a Llorente fou enderrocat (i col·locat novament en 1940).