dijous, 12 de juliol de 2007

Riuà de 1321 i espavilats

Pont d'Aragó després de la riuà de 1957

Tardor de l'any 1321. Les pluges -al nostre país no sap ploure- fan créixer el Xúquer i el Guadalaviar (Wadi al-abiad, riu blanc) fins a límits que els cristians no havien vist mai des que havien conquerit les terres andalusines que formarien el regne de València uns seixanta anys abans. L'espectacle a la capital del regne és desolador: el riu ha negat bona part de la ciutat, potser hi ha hagut morts, l'antic pont andalusí de pedra ha quedat seriosament afectat i també els que han construït posteriorment els cristians, de pedra i de fusta; així mateix, la murada de la medina musulmana s'ha enderrocat per la part nord del nucli fortificat, la que fita amb el riu. Tanmateix, com sempre, dins de la desgràcia, hi ha espavilats que tracten de buscar-se la vida. Per això, el 16 d'octubre de 1321, els jurats de la ciutat han de publicar la següent ordenació:

Ara ojats què us fan saber lo justícia e los jurats de la ciutat: Que, com per ruhina e creximent d’aygües del flum de Godalaviar e per moltitud d’aygües pluvials que ara són estades, en partida alcuns ponts, murs o barbacanes de la ciutat són declinats o enderrocats, emperaçò vos fan saber que null hom o fembra, de qualque lig o condició sia, no gos pendre o fer pendre de nuyt o de dia, manifestament o amagada, pedres, argamasa, terra, rajola, fusta dels ponts, murs o barbacanes de la ciutat. E qui contrafarà, pagarà per pena LX sous per quantesque vegades contrafarà.


Document editat per: A. Furió i F. Garcia-Oliver, Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València. I. (1296-1345). València: PUV, 2007


Cap comentari: