Fa ja una setmana que vaig acabar la meua etapa florentina a l'Institut Universitari Europeu. Des de llavors que sóc a Barcelona, però fins ara no havia tingut temps d'escriure un comiat com tocava. Acabe la beca predoctoral a final d'any -ja!- i la meua "estable" vida laboral m'ha empés a buscar un nou treball que em mantinga, si més no, durant 2009 mentre tracte de finalitzar la tesi, pas previ i necessari per a continuar amb la carrera investigadora. I he tingut la sort de començar un apassionant projecte d'anàlisi de la materialització de la capitalitat de Barcelona durant la baixa edat mitjana a través de l'estudi de la correspondència municipal amb altres institucions i viles catalanes i europees. A desembre de 2009 tindrem els resultats, però ara -este desembre- he de presentar el plantejament i els objectius del projecte, per la qual cosa vaig totalment de cap i la meua tornada ha estat ben mogudeta.
De fet, el darrer dia a Florència ja va ser curt de temps. Després de fer una última entrevista amb el meu tutor a l'IUE per liquidar la paperassa necessària i establir ponts de contacte per a properes col·laboracions, vaig enfilar cap a la preciosa casona a mig camí entre Coverciano i Settignano que m'acollí durant tres mesos. Començà a ploure a bots i barrals i, durant la pujada fins a casa, l'aigua es convertí en una intensa pedregada que donà un cert caire apocalíptic al caminal vorejat de xiprers i camps d'oliveres. En consonància amb l'oratge, sonà a l'mp3 "L'ombra feixuga" de Mishima i no vaig trobar millor moment per tractar de fer una repassada mental al trimestre florentí de la meua vida.
Vaig recordar els intensos dies a Roma, el gasòmetre, la pasta amb peix, Sant Pere de nit, l'arribada a Santa Maria Novella, l'amable taxista apassionat de la Fiorentina i de la nazionale di calcio, la tanca roja de la casa de Corbignano, l'agradable sensació de pau dels turons florentins, l'increïble campus de l'IUE -per a gents de ciències humanes i socials!-, les vesprades de setembre a la biblioteca acabant d'editar el llibre sobre Beniparrell, la primera festa a casa, la primera visió de la ciutat des de piazzale Michelangelo, la plujosa manifestació contra el racisme pels carrers de Roma, la pizza bianca del ghetto jueu acompanyada de birra Moretti, l'espectacular sopar auspiciat per un directiu de la FAO -amb lectura de Vázquez Montalbán inclosa-, les històries del commisario Bordelli, les paelles italianes, Änja, Mi Ah, Elisa i els seus nòvios, la pujada als carabinieri de Fiesole, l'encantadora mala llet de la senyora de la latteria trotskista, la gata Otto, els aperitivi a mitjan vesprada, l'accent florentí -sobretot el de Prato-, la bellesa de San Miniato, les lectures al jardí de casa -especialment la d'Els estius-, els apassionants dies de vacances amb nous amics valencians, els partits de la Fiorentina, la descoberta dels Soprano, el cementiri de Settignano, les discussions polítiques, el limoncello, les torres, els porxos i la gent de Bolonya, les relíquies de Savonarola, els documents d'arxiu, Roma, Roma, Roma...
Perquè per molt que haja gaudit de la meua estada a Florència, Roma ha estat la ciutat italiana que m'ha captivat. Roma té una vida desbordant; Florència, en canvi, és un lloc arruïnat pel turisme de masses i la invasió automobilística del centre de la ciutat. La vida nocturna resulta ben minsa, és difícil trobar-hi racons amb personalitat pròpia, les passejades pel centre ho són per un escenari turístic ple de cotxes... Així mateix, a banda de la tristesa de comprovar com s'ha rebaixat la capital de la Toscana en pro del turisme, he conegut igualment la falsedat, la vagància i la manca d'utilitat en una de les institucions científiques més prestigioses d'Europa; i no ho dic per l'IUE en si, que és un paradís d'organització, iniciatives i mitjans, sinó per alguns dels seus elements humans (pensava que a estos nivells només arribaven els que treballaven de valent i en projectes útils, però he vist que no sempre és així).
En qualsevol cas, estos punts negatius, eixos que es tendeixen a oblidar en els balanços, no em van vindre al cap mentre pujava caminant cap a casa sota la intensa granissada. A mitjan camí, a més a més, l'aflicció melangiosa de "L'ombra feixuga" va ser reemplaçada per la tristesa esperançadora de "València, eres una puta", la cançó de Sénior i el Cor brutal. Un parell de dies abans s'havia celebrat pels carrers del cap i casal la massiva manifestació contra la política educativa del PP i en arribar els versos finals -"demà mataré alguns dels teus proxenetes i els altres se n'aniran corrent, i València ho celebrarem"- vaig pensar que, potser, s'obria una llum al final del túnel. Precisament enmig d'estos temps d'incertesa i desgavell.
La pluja em va acompanyar durant tot el trajecte fins a l'estació, amb una maleta de més de 30 quilos. Vaig arribar a Santa Maria Novella cinc minuts abans que partira el meu tren i un parell d'hores després em trobava a ca Maria, a Roma, amb un spritz a la mà, cuinant una paella benissera amb garrofons que havia arreplegat uns dies abans a casa d'una altra Maria valenciana que viu a Bolonya. Al dia següent, després d'haver dormit amb els llençols de canyes de bambú que em pensava que eren una altra cosa, agafava l'avió i aterrava a mitjan matí a l'aeroport del Prat. A Barcelona tot continuava més o menys igual, però una de les oficines de La Caixa de la Barceloneta havia tancat la paradeta: un altre signe dels temps. Havia arribat a casa. Encara, però, no he arribat a "l'altra casa", uns centenars de quilòmetres més avall. S'ha clos l'aventura florentina... Addio Firenze, addio Italia, spero di tornare.
De fet, el darrer dia a Florència ja va ser curt de temps. Després de fer una última entrevista amb el meu tutor a l'IUE per liquidar la paperassa necessària i establir ponts de contacte per a properes col·laboracions, vaig enfilar cap a la preciosa casona a mig camí entre Coverciano i Settignano que m'acollí durant tres mesos. Començà a ploure a bots i barrals i, durant la pujada fins a casa, l'aigua es convertí en una intensa pedregada que donà un cert caire apocalíptic al caminal vorejat de xiprers i camps d'oliveres. En consonància amb l'oratge, sonà a l'mp3 "L'ombra feixuga" de Mishima i no vaig trobar millor moment per tractar de fer una repassada mental al trimestre florentí de la meua vida.
Vaig recordar els intensos dies a Roma, el gasòmetre, la pasta amb peix, Sant Pere de nit, l'arribada a Santa Maria Novella, l'amable taxista apassionat de la Fiorentina i de la nazionale di calcio, la tanca roja de la casa de Corbignano, l'agradable sensació de pau dels turons florentins, l'increïble campus de l'IUE -per a gents de ciències humanes i socials!-, les vesprades de setembre a la biblioteca acabant d'editar el llibre sobre Beniparrell, la primera festa a casa, la primera visió de la ciutat des de piazzale Michelangelo, la plujosa manifestació contra el racisme pels carrers de Roma, la pizza bianca del ghetto jueu acompanyada de birra Moretti, l'espectacular sopar auspiciat per un directiu de la FAO -amb lectura de Vázquez Montalbán inclosa-, les històries del commisario Bordelli, les paelles italianes, Änja, Mi Ah, Elisa i els seus nòvios, la pujada als carabinieri de Fiesole, l'encantadora mala llet de la senyora de la latteria trotskista, la gata Otto, els aperitivi a mitjan vesprada, l'accent florentí -sobretot el de Prato-, la bellesa de San Miniato, les lectures al jardí de casa -especialment la d'Els estius-, els apassionants dies de vacances amb nous amics valencians, els partits de la Fiorentina, la descoberta dels Soprano, el cementiri de Settignano, les discussions polítiques, el limoncello, les torres, els porxos i la gent de Bolonya, les relíquies de Savonarola, els documents d'arxiu, Roma, Roma, Roma...
Perquè per molt que haja gaudit de la meua estada a Florència, Roma ha estat la ciutat italiana que m'ha captivat. Roma té una vida desbordant; Florència, en canvi, és un lloc arruïnat pel turisme de masses i la invasió automobilística del centre de la ciutat. La vida nocturna resulta ben minsa, és difícil trobar-hi racons amb personalitat pròpia, les passejades pel centre ho són per un escenari turístic ple de cotxes... Així mateix, a banda de la tristesa de comprovar com s'ha rebaixat la capital de la Toscana en pro del turisme, he conegut igualment la falsedat, la vagància i la manca d'utilitat en una de les institucions científiques més prestigioses d'Europa; i no ho dic per l'IUE en si, que és un paradís d'organització, iniciatives i mitjans, sinó per alguns dels seus elements humans (pensava que a estos nivells només arribaven els que treballaven de valent i en projectes útils, però he vist que no sempre és així).
En qualsevol cas, estos punts negatius, eixos que es tendeixen a oblidar en els balanços, no em van vindre al cap mentre pujava caminant cap a casa sota la intensa granissada. A mitjan camí, a més a més, l'aflicció melangiosa de "L'ombra feixuga" va ser reemplaçada per la tristesa esperançadora de "València, eres una puta", la cançó de Sénior i el Cor brutal. Un parell de dies abans s'havia celebrat pels carrers del cap i casal la massiva manifestació contra la política educativa del PP i en arribar els versos finals -"demà mataré alguns dels teus proxenetes i els altres se n'aniran corrent, i València ho celebrarem"- vaig pensar que, potser, s'obria una llum al final del túnel. Precisament enmig d'estos temps d'incertesa i desgavell.
La pluja em va acompanyar durant tot el trajecte fins a l'estació, amb una maleta de més de 30 quilos. Vaig arribar a Santa Maria Novella cinc minuts abans que partira el meu tren i un parell d'hores després em trobava a ca Maria, a Roma, amb un spritz a la mà, cuinant una paella benissera amb garrofons que havia arreplegat uns dies abans a casa d'una altra Maria valenciana que viu a Bolonya. Al dia següent, després d'haver dormit amb els llençols de canyes de bambú que em pensava que eren una altra cosa, agafava l'avió i aterrava a mitjan matí a l'aeroport del Prat. A Barcelona tot continuava més o menys igual, però una de les oficines de La Caixa de la Barceloneta havia tancat la paradeta: un altre signe dels temps. Havia arribat a casa. Encara, però, no he arribat a "l'altra casa", uns centenars de quilòmetres més avall. S'ha clos l'aventura florentina... Addio Firenze, addio Italia, spero di tornare.
10 comentaris:
has de tornar precís...
Bentornat a casa i m'alegre que t'ho hages passat bé i hages après coses. Pel que has descrit, el balanç és molt positiu, no se si professionalment, però si personalment, que això és el que realment importa.
Espere veure't prompter.
booo
Non direi "addio", sarebbe meglio dire "a dopo". Non ti preoccupare, amico. All'Italia sempre si ritorna. Anzi, dell'Italia non si parte mai. Con testi come quello che hai scritto, forse ci si rimane sempre. I ragazzi della "famiglia" vogliono cenare venerdì 19. Va bene?
Va benissimo, Capo!!
He estat fullejant el teu llibre sobre Beniparrell (ja m'han atrapat estos d'Scribd). És de categoria que ens acostes la història, i la història dels nostres pobles, a través del teu blog. Gràcies. Coneixes, per cert, alguna cosa publicada sobre Alfafar o Sedaví als ss. XIX i/o XX?
Salut i pessetes
o Edat Mitjana també, ja que és la teua especialització
Salut
M´has traslladat totes les sensacions, i a més, amb eixes cançons!!Nosaltres gust de que tornes,i a vore que és això de paella benissera. Un no torna mai dels llocs.....perque sempre hi tornes si vols.....es lo sorprenent de la nostra memòria, a qualsevol instant hi estás!
A veure si vens a València a veurens, i espere que haja sigut molt reconfortant la teva estança firenzana.
Un beset molt gros cosinet!
Josep, no sé més que el que s'hi pot trobar al catàleg de la UV. D'Alfafar destaca l'edició d'uns goigs del XVIII a la Mare de Déu del Do, mentre que a Sedaví un erudit local s'ha dedicat a publicar documentació medieval (que ja és molt) sense elaborar-la posteriorment.
No estaria malament que els ajuntaments donaren oportunitats a fer llibrets d'història com el de Beniparrell. Els historiadors "som" realment barats, però cal certa voluntat de conéixer el propi passat...
Sfrazzera, anava a dir "paella" a seques, però si no li poses l'adjectiu toponímic hi ha gent que es molesta perquè "l'única paella vertadera és la de l'Horta i els de l'Horta són els seus profetes". Baixe en breu a València. Ja vorem!
Vicent, cal sempre tornar a Itàlia, potser a la Roma de la Senyora Presidenta (sobretot, perquè hi és la Senyora Presidenta), perquè ja va ser dit que sería bueno volver a Italia y a Flandes y otras diversas tierras y países, pues las luengas peregrinaciones hacen los hombres discretos, si en calgués, en el teu cas, encara més discreción. Al capdavall, en esto [de las luengas peregrinaciones] a lo más largo, podía gastar tres o cuatro años, que añadidos a los pocos que él tenía, no serían tantos que impidiesen volver a sus estudios. Ben tornat...
PD: Com la vertadera fe, la vertadera paella de l'Horta (o més aïna, de les comarques centrals, Camp de Túria i Serra Calderona naturalment incloses) no necessita demostració sinó per a fer palés l'error i condemnar l'heretgia alberginiesa. Tota la resta són bobâes. Encara ets a temps de convertir-te a la vertadera religió. Pensa que en el costat fosc de la paella t'espera només la mixta amb gambes.
"[...] he conegut igualment la falsedat, la vagància i la manca d'utilitat en una de les institucions científiques més prestigioses d'Europa; i no ho dic per l'IUE en si, que és un paradís d'organització, iniciatives i mitjans, sinó per alguns dels seus elements humans (pensava que a estos nivells només arribaven els que treballaven de valent i en projectes útils, però he vist que no sempre és així)." Ja se sap: lasciate ogni speranza... Després hom pot anar corregint, però duu temps i paciència i molta, molta, indignació.
Publica un comentari a l'entrada