dilluns, 15 de desembre del 2008

"¡Zaplana vive vive, la lucha sigue sigue!"

El seu crit de guerra: ¡Zaplana vive vive!

Dissabte en una reunió prèvia al sopar de germanor de valencianisme.com, vaig compartir taula i tertúlia amb uns quants valencianistes del cap-i-casal. Un d'ells, un reputat comentarista polític, ens va fer saber que en la seua opinió el procés de descomposició orgànica i ideològica del PP era molt més gran i accelerat del que es pot pensar des de fora. Hi posava dos exemples del fet que -dins d'eixe procés- havia començat a perdre el nord: evidentment, el clamorós abús prevaricador d'obligar a impartir l'assignatura d'Educació per la Ciutadania en anglés, i, d'altra banda, un de simbòlic però significatiu, com era l'intent de "ressaltar la dimensió cultural de la capital" mitjançant l'invitació a Alfonso Ussía a ser el mantenidor dels Premis Ciutat de València.

La sorpresa va ser general i, malgrat que el comentarista insinuà que això tindria efectes electorals notables ja en les properes eleccions valencianes, el nostre escepticisme fou bastant gran. Amb tot, este cap de setmana ha donat compte d'una nova sacsejada, i ben forta, al si del PPCV: si bé Fabra -tot convidant Presuntos Implicados al seu congrés- i Rus han arrasat com a presidents provincials de Castelló i València, a Alacant la cosa ha anat de manera ben diferent i el procés d'elecció de Ripoll ha simbolitzat la divisió interna del partit entre zaplanistes i campsistes.

Las Provincias parla d'enorme grieta dins del partit, de la divisió profunda dels grups municipals i del joc brut del Consell que amenaçà de retirar inversions a les localitats zaplanistes. En bona lògica, Camps fou rebut amb aücs per part de la militància zaplanista, un fet insòlit dins del partit. Per la seua banda, el campsisme impotent i vergonyant de l'ABC el porta, malgrat els intents del PP per amagar la situació, a dir que Ripoll ha quedat plenament qüestionat per la meitat del partit a la província, mentre que segons el zaplanista Jordi Sedano, l'alcalde d'Alcoi, les ferides obertes han causat un daño tremendo, irreparable, brutal. De fet, les declaracions de Ripoll en eixir reelegit, Soy del PP y seré del PP, que es el partido más grande, m'han recordat el que diuen els presidents dels equips de futbol en "renovar la confiança" en els seus entrenadors poc de temps abans de destituir-los fulminantment.

Com sempre en les qüestions partidistes que impliquen el maneig d'un gran nombre d'afiliats, la vertebració d'una important xarxa d'interessos i la dependència dels pactes i les relacions entre unes quantes persones que concentren un alt grau de poder polític, només podem que esperar esdeveniments i limitar-nos a observar com evolucionen les coses. En qualsevol cas, la predita descomposició del PP que ens semblava tan llunyana dissabte passat ara ens sembla més a prop, no massa, però almenys sí que una miqueta més. Calen, doncs, alternatives polítiques ben articulades...