dijous, 11 de desembre del 2008

El conjur del llop galant

El llop galant?

Al meu lloc de treball, el Departament d'Estudis Medievals del CSIC de Barcelona, dos companys han organitzat un Seminari d'Estudis Doctorals adreçat a difondre i compartir la tasca de recerca d'investigadors que estan realitzant la seua tesi doctoral. Un d'ells, el que parlarà dimarts 27 de gener de 2009, acaba de presentar el Treball de Recerca per a l'obtenció del Diploma d'Estudis Avançats sobre un procés civil de persecució de la bruixeria -no de la Inquisició sinó de la cort judicial del marquesat de Pallars- desplegat a començaments del segle XVI contra tres hòmens i dos dones de la Vall Fosca, al cor del Pirineu lleidatà.

En una de les trobades prèvies al seminari ens contava una història fascinant relacionada amb les declaracions registrades al procés. Una de les dones explicava una de les seues fetilleries -bruixeria per a les autoritats acusadores- relacionada amb la cura dels malalts; a banda de proporcionar certes herbes, com ara el fenoll, recitava la cançó del llop galant -documentada per altres fonts almenys des del segle XIII- que era un autèntic exorcisme animista cristianitzat: el llop roín anava pel bosc amb intenció de menjar-se el malalt, però de sobte apareixien en el seu camí sant Francesc i sant Pere -crec- i pronunciaven un conjur que el comminava a ser un llop galant i no menjar ni carn ni sang.

Fins ací, a banda de la bellesa de la cançó original en vers -lamente no tindre'n còpia-, tot més o menys normal. Però allò fascinant és que el mateix investigador trobà una edició catalana de "La Caputxeta roja " de la primera dècada del segle XX que canviava el seu final adaptant-lo a una tradició de la terra: el llop, que volia menjar-se la Caputxeta i la seua àvia, acabava desistint perquè intercedien els sants corresponents i el conjuraven a no menjar ni carn ni sang i a ser un llop galant.


2 comentaris:

morena ha dit...

Me gusta esta versión, je

Saludos

Comtessa d´Angeville ha dit...

Si es que els llops són bitxets encantaors, tota la vida acollonats per si mos eixia algun llop quan anàvem al camp, ignorants que érem, que ací feia molts anys que se carregaren l'últim.... Bonica infancia mos donaren entre els llops i l'home del sac i els porcs senglars (encara que d'estos últims sí que sen creuavem algun de quan en quan) i les àguiles que podien enganxar-te i te s'emportaven volant. Jo quan vaig voler tindre gos a més de que el volia grandot penssava en una cosa físicament rotllo aixina tirant a llop, un gos llop txeco d'eixos, que són una preciositat, però mira al final me vaig quedar amb el troç de burro que tinc que és lo milloret del món.

Sant Francesc se li apareix a molta gent, jo tenia una veïna, Conchita, quan vivia al carrer del mateix nom, una dona molt major que donava de menjar a tots els gats del centre d'Alcoi, que em contava que un dia estava a la impremta i se li aparegué Sant Francesc i l'home del costat ho va vore i li va dir DEIXE QUE L'ABRACE QUE TÉ VOSTÉ A SANT FRANCESC DAMUNT. I des d'entonces que sempre que li resava venia Sant Francesc a ajudar-la, nyas.