dijous, 25 de desembre de 2008

Rondalla algueresa

Tot i que és una rondalla de Pasqua i no de Nadal, pense que paga la pena de llegir-la, sobretot pel seu vocabulari. Va ser arreplegada per Paolina Palomba, filla de Joan Palomba, un dels pares de la Renaixença algueresa, i a ella li l'havia contada la seua iaia Giuseppa Cipriani Pinna a començaments del segle XX. Va ser recollida el 2007 a L'Alguer. Periòdic de Cultura i Informació, que ix en català-alguerés bimensualment. He posat en negreta les paraules que m'han cridat l'atenció, per les seues formes, perquè no les coneixia o per les seues semblances amb el català-valencià. Si voleu conéixer les formes alguereses de la nostra llengua, ací teniu les "llicions" i proves que ofereix en línia el comú de l'Alguer. Bon Nadal!

L'Alguer

La cuina era gran, un poc escura, a un carreró estret i a davant s’alçava un palau de quatre plans. A dintre s’estava bé per la calor que enviava la gran ximinera de la capa negra de fum i per la calor de l’amor i de concòrdia que hi regnava. La paret en fatxa de la ximinera era lluenta dels rams penjats de tanta formes, torteres, greixoneres, cafiteres, xocolateres, tapadors, enllustrats de Filomena amb passió, i especialment a la vigília de les festes. Al mig de la cuina una gran mesa sempre aparellada de una tovalla blanca que acabava amb una gran randa feta a crochet de la iaia: pardals, raïm, espigues de forment, eren los motius de la randa. Jo, petita, no m’estracava de mirar i pensava que, forsis, un dia, també jo fóra estada capaç de ésser així brava!


Al fondo, un poc en alt, hi havia una portalleta prohibida de obrir a mosaltres petits, i que mosaltres miràvem amb curiositat mixta a un poc de por com la porta prohibida de Barbablú. Era un pou de algua un poc salmastre de on la servidora pescava l’algua per tots los menesters de la casa. Lo poal muntava i dabaixava amb un motiu que tots mosaltres coneixévem bé i qualqui volta s’enteneva la veu de casillana del pla de damunt que mos enviava los saluts la tardeta. A l’hora de l’Avemaria, al costat del foc, se formava rodo de grans i petits. La iaia, encara jove i autoritària seieva a mig a una antiga poltrona forrada de damasc a roses, un poc descolorida i al capçal hi era una randa rodona recamada. La calça era lo sou treball, no n’hi mancava mai i la remor que los ferros tenguts fermos a la cintura mos pareixeven tanta revoges en moviment. Cada tarda mos contava una rondalla nova, contes de la sua minyonia, de l’Alguer i així mos teniva fermos i encantats. La mama, no se seieva mai, sempre en moto, ma sempre atenta i vigilant.

“Hi havia una volta...” - dieva la iaia... - i la nostra ment corriva com el vent, allunt, per països somniats i irreals: fades, reïnes, reis, bruixes cavalcaven davant dels nostres ulls. Era la vigília de Diumenge de Palmes i la casa era en moviment. Tot era estat netejat, fins lo més petit rocó. Filomena, que mos havia vist nàixer, i era com una de família, sense mai que se prenguessi ninguna confiança ni amb la iaia, ni amb la mare que aquirrava senyorica”, com quan era fadrina. Estava, quan havia acabat de treballar, a un rocó, a l’ombra, sense parlar. Tots li voliven bé, era fea, percosa la pigota li havia ruïnat la fatxa, ma per mosaltres era més bella de les belles. Mos ninnava, mos viciava, mos ajudava, mos compativa, ma guai que mos atzardéssim de fer cosa que era del sou empleu, alhora mos barallava i per mosaltres era més ofensiva de una culifita.

Per la setmana de Passió, hi havia en casa un quefer per la policia. Les tendes de randa veniven esmidonades i teses amb dues canyes al terrar de zia Pepa, n’eixiven tètares i blanques com la neu, los mobles enllustrats, la cuina emblanquinada i los rams de la paret enllustrats com l’or. Acabada la policia se començava a fer los dolços de la tradició: casquetes, casadines, sospirs i la sang cuita de l’anjoni amb la pansa, lo formatge fresc i un sofregit de ceba. Los asts, que per tota la quarésima eren estats embolicats de paper, veniven rentats amb lleixiu per ésser prompts a ésser enfilats de l’anjoni i del porquedo. A damunt de la mesa hi era la pasta enviolada a dins de les vasies i l’arrop, cuit amb la sèmola i escorja de taronja, fumava, lo formatge ratllat mesclat amb rovells de ous, de pansa, de julivert i de safrà, esperava de omplir les casadines que Filomena preparava amb la pasta i amb la rodoleta fent tants cèrcols. La mama al morter pistava l’ametlla per los sospirs i mosaltres, cada tant, de amagat, bicàvem una ametlla o banyàvem lo dit a dins de l’arrop i alhora la iaia començava a contar la rondalla per mos distrair:

“... Era tardeta, a les finestres hi eren ja los farols vermells per la processó del dijous sant que fóra passada lego, dos per cada finestra, fets amb l’arena de marina i un forat, a mig plantada la candela esteàrica encesa. Tants anys fa, la nit del dijous sant, una jove s’aixeca de bona hora per fer lo pa de Pasqua. Primer de se colgar havia aprivinit a un ribell lo llevat amb la sèmola i la farina. Dormiva tranquil·la quan entés com gent resant i la remor de sons. Se desperta “Déu meu, la processó! Com mai no s’és encara retirada, són les tres!”. S’aixeca i corri a encendre lo candil. No troba los llumins. “Com faç, Déu meu, així a l’escur!” Al pàlpido troba una candela, dabaixa les escales i se fa al portó. La processó passava lenta, una llonga fila de germans de la Misericòrdia vestits de blanc passaven a poc a poc, tots amb la candela encesa.

“Bon germà, ferma per plaier, dóna-me la vostra candela per encendre la mia, què no he trobat los llumins”. “Amb plaier!”. I lo germà dóna la candela a la jove: “Ten-la, demà quan passaré una altra volta me la torneràs!”. “Com faré a te conèixer, bon germà?” “Me coneixeràs, de’n casa sigueré sense candela, adiós”, i sense donar temps a la jove de replicar sigui los companyons. La jove, un poc torbada, encèn lo candil i estotja a dins de una caixa la candela.

Comalta
la farina, fa lo pa i tot el dia pensa a allò que li és capitat, ma no diu arrés a ningú, manco al marit, però corri a se confessar. La nit és a la finestra que espera la processó. Eco-la, los farols se veuen de allunt, s’entenen los sons de la banda, les oracions, eco los germans vistits de blanc amb la candela, corri a la casa per la prendre, ma Déu meu, no és una candela, és una carruga de mort! Se fa blanca com la neu de l’assusto, ma se fa força, té de complir la promesa, dabaixa corrint les escales, és al portó, eco lo germà: ”Gràcies del plaier” i li dóna la carruga. “Gràcies a tu, bona jove, has sabut fer més tu que una missa cantada, Déu te recompensi”, i a un moment tot se descompareix i lo carrer torna a l’escur, lo gall canta les hores del maití.

La rondalla és acabada, ma tots tenim un poc de por i mos estrinyim a la iaia que mos tranquil·litza dient-mos que són contes antics. “Més presto, - diu - ara passarà lo Santcristus, preguem-lo que vos faci bons i sans”.