diumenge, 7 de desembre de 2008

Una puntualització sobre les conversions

Migracions històriques dels grups humans des de l'Àfrica originària

Com haureu comprovat esta setmana, no vaig massa llarg de temps. I una de les coses que se'n ressent és Vent d Cabylia. Hui, de moment, tampoc puc traure d'on no n'hi ha -ja explicaré les raons-, però sí que m'agradaria aprofitar el blog per a fer una breu puntualització a una de les notícies de
portada del Levante-El Mercantil Valenciano de hui diumenge que m'afecta directament. Un periodista del diari va tindre l'amabilitat de telefonar-me per complementar la informació del seu article sobre l'estudi publicat a l'American Journal of Human Genetics, segons el qual entre els valencians actuals hi ha un 15,1% d'herència genètica d'ascendència jueva sefardita i un 12,8% del Nord d'Àfrica.

Simplement volia puntualitzar la darrera frase: buena parte de estas comunidades [la jueva i la musulmana] se integraron entre la mayoría. En este mateix blog he tractat d'explicar com la invasió islàmica de la península ibèrica primer i la conquesta cristiana després comportaren dos trencaments poblacionals molt forts [ací o ací]. En conseqüència i en consonància amb el coneixement historiogràfic actual, també dic que només una part de les comunitats jueva i musulmana es va convertir i integrar entre la majoria. Bona prova que la majoria d'ells -sobretot el gran nombre de musulmans de la ruralia- no es convertiren són les definitives expulsions de 1492 i 1609. Això no lleva, com diu el reportatge, que hi hagueren conversos i assimilats a la societat cristiana. El meu cognom n'és una bona prova (de fet, vaig fer la prova del Genographic i, efectivament, els meus ancestres masculins són nordafricans, berbers I guess...).


12 comentaris:

Ximo ha dit...

Vicent, trobe molt interessants aquest i altres posts relacionats amb al-Andalus. Però hi ha algunes coses que no acabe d’entendre, potser perquè no sóc historiador (bé que sóc un enamorat de la història). Sempre havia pensat que els primers contingents d’àrabs, berbers i eslaus musulmans (especialment els primers) arribats a la Península el segle VIII eren molt reduïts, cosa que em plantejava la següent pregunta: com pogué tan poca gent conquistar tan fàcilment un territori tan extens? Jo creia que la resposta era aquesta: els visigots, únics que podien oposar una resistència armada als nouvinguts, estaven dividits i tenien una escàs pes demogràfic, i bona part dels hispanoromans es va convertir a l’islam de forma espontània (també alguns nobles visigots, com ara el comte Cassius, fundador del llinatge dels Banū Qasī, sembla que abraçaren la fe islàmica per a conservar llurs possessions). Però tu, partint dels estudis de Pierre Guichard, vens a dir que els musulmans eren més nombrosos del que jo pensava. I clar, si les coses són així, de seguida em plantege nous interrogants: d’on van traure els regnes cristians del nord la força demogràfica necessària per a reconquerir les taifes musulmanes i repoblar-les amb cristians vells?

Vent d Cabylia ha dit...

Ximo, precisament el tema del nombre de musulmans arribats a la península i del nombre de conversos "indígenes" és un tema encara controvertit.

D'uns, com ara Acién o Manzano Moreno, donen molta importància als elements hispànics autòctons, mentre que d'altres, com Barceló o Guichard, posen l'èmfasi en les poblacions araboberbers arribades des del segle VIII (tenint en compte, a més a més, que el procés d'immigració no s'aturà en el segle VIII sinó que s'allargà almenys fins el XII). Barceló, fins i tot, arribà a plantejar una Hispània visigoda pràcticament buida per les crisis agràries cícliques provocades per les plagues de llagostes al llarg del segle VII.

La diferència entre uns i altres, potser, és d'escola historiogràfica. Mentre els primers són arabistes (de formació filòloga), se centren sobretot en les fonts escrites i han estudiat la part "centrooccidental" d'Al-Andalus, els segons són historiadors, es basen especialment en els seus estudis arqueològics i han treballat bàsicament a la part "oriental" (el que hui en dia seria Catalunya, València i Balears).

Els primers "veuen" els elements cristians i la resistència de l'aristocràcia goda fins el segle X, quan hi ha constància de revoltes cristianes davant el procés massiu de conversió dels seus a l'Islam i la llengua àrab, que seria ja irreversible. Els segons, però, a "la seua part" no veuen els autòctons "cristians" enlloc: les grans hortes fluvials valencianes van ser bastides per grups àrabs i berbers i en general a tot el territori hi ha la traça de l'ocupació massiva de gents del Nord d'Àfrica o l'Orient. On són els assentaments d'indígenes hispanogods?

Una de les respostes és que a penes ha estat estudiat arqueològicament el període paleoandalusí, dels segles VII-IX i no sabem ben bé com va interaccionar la gent que hi havia ací amb els nouvinguts. Hi ha un projecte d'excavació de Guichard i Bazzana a Mont Mollet que en podria donar indicis, però no sé si mai es farà. D'altra banda, la teoria de Guichard és que estes poblacions van ser "assimilades" per la societat nouvinguda que s'hi instal·là, és a dir, que les seues estructures socials foren absorbides per la rígida societat clànica araboberber (a través d'un procés social de "captura" o absorció de dones).

És un tema complex en el que encara ens queda molt per conéixer. Parcialment en línia hi ha l'obra de síntesi "Paisajes de conquista" de Thomas Glick, que et recomane encaridament. Entre d'altres coses, s'ha fixat en el fet que possiblement els jueus de la societat andalusí serien jueus nordafricans arribats a partir del segle VIII (i no els autòctons ibèrics anteriors, presents des de l'època romana), el que concordaria amb les tesis de Guichard i Barceló (altres autors, arrimats a altres escoles, potser et diran una altra cosa...)

Ximo ha dit...

Respecte dels cognoms, hi ha, efectivament, coses ben curioses. Jo tinc un amic, professor de Secundària, que es diu E. Sala Benimeli. Fa temps, llegint un article que s’havia de publicar a la revista de recerca “Papers de la Costera”, vaig descobrir que el cognom Benimeli havia estat present al raval morisc de Xàtiva, abans de l’expulsió. És del tot evident que aquest amic ha de tenir avantpassats moriscos convertits al cristianisme. D’altra banda, vull agrair-te els teus suggeriments.

marc ha dit...

Interessants les aportacions sobre aquesta etapa fonamental en la nostra història; només volia informar-te que se't cita a un article de La Vanguardia d'avui dia 8 (pàgina 14) titulat El Bloc Nacionalista Valencià iza la cuatribarrada blava.

Vent d Cabylia ha dit...

Gràcies Marc. Ho havia vist ací. Tot ve a sant de l'atrevida aposta per la refundació valencianista del BLOC. Ja vorem què passa!

german ha dit...

veig que darrerament et porten de cap els periodistes... ;) si els has de dir mai res més, per escrit!!! serà l'única forma que no capgiren les teues paraules!

(a tot açò, el post, com sempre, enorme!) :)

Anònim ha dit...

Molt bé Vicent per aportar una visió més cièntífica a les notícies de la premsa en titulars. Ara, una vegada vist el diàleg amb Ximo i l'aportació historiogràfica, tinc una pregunta; quína importància es dóna als comportaments humans? vull dir, si hi ha un estudi (també vist a la premsa) que diu que hi ha un 20 % de persones que no són fills de qui creuen son pare, ara al segle XXI. Això no passava abans? no es considera com una variable a l'hora de mesurar els transvassaments sanguinis?

Sfrazzera ha dit...

Cosí, aleshores tu i jo que som berbers???Doncs mira tú!Ben orgullosa.......ja hem dir allà que sembla berber....
En breu, i si accepten la solicitud per Març m´en aniré a Algèria unes setmanes.
Un petonàs i mira quines xicotes he fotografiat aquest cap de setmana!!
Besets marinerus!

Vent d Cabylia ha dit...

Anònim, pense que les teues enrònies van més enllà d'allò que es pot mesurar historiogràficament...

Sfrazzera, doncs sí, això sembla. Ara caldria que ens férem la prova tots a vore si descendim del mateix Ubaydallah... Per cert, ben boniques les fotos (i les xicones!).

Jàfer ha dit...

Diverses qüestions se'm plantegen davant l'aportació genètica de nord-africans i sefardites a les poblacions hispaniques iberoromanes.

Si bé és cert que bona part de l'herència genètica es deu a l'aportació nord-africana amaziga, sobretot, és difícil saber en quina època concreta es produïren les aportacions:

a. herència ancestral mediterrània de migracions prehistòriques?

b. aportació genètica de les poblacions incials de la conquista i islamització d'Hispània?

c. aportació genètica de l'època almoràvid i almohade, on la influència amaziga fou especialment notable?

d. en quin/s moment/s es produïren les conversions de musulmans autòctons, forçades o voluntàries, cap al cristianisme dels conqueridors i repobladors a partir del XIII?

e. no fóra possible pensar que part d'aquesta herència genètica estava ja en els conqueridors i repobladors cristians?

Jàfer ha dit...

Pel que fa als sefardites o jueus hispànics, sembla que la qüestió és molt més fàcil d'explicar. La seua presència ací era antiquíssima, com a mínim des de l'època romana. La fusió entre la població jueva i la iberoromana degué ser, doncs, molt més factible. Matrimonis mixtos? Conversió de jueus al cristianisme en època visigòtica? Fins i tot tinc notícies, gràcies a un amic descendent d'andalusins, de Tànger, que alguns jueus andalusins s'islamitzaren durant els períodes almoràvid i almohade, a causa de la forta pressió ambiental exercida per aquest "fonamentalisme" primerenc. Encara avui al Marroc hi ha algunes famílies andalusines musulmanes que conserven la tradició familiar d'una ascendència jueva i posterior conversió. I no parle dels sefardites que s'hi van refugiar després de l'expulsió de 1492, sinó de conversions a l'islam en època andalusina.

Vent d Cabylia ha dit...

Jàfer, com dic al post, la hipòtesis de treball dels que defensen la ruptura total entre la societat hispanogòtica i l'andalusina -sobretot a les terres ibèriques orientals- és que en el segle VII la península estava quasi buida. Així doncs, les aportacions nordafricanes es donarien a partir del segle VIII, de forma ininterrompuda fins el XII amb certes punts de crescuda.

Pel que fa als jueus, també he dit que una hipòtesi no tant desgavellada és que hi hauria una discontinuïtat entre els d'abans de l'ocupació musulmana -molt perseguits en època visigoda però sembla que escassament proclius a la conversió- i els de després. En tot cas, no en sé més i les opcions que planteges són factibles. Supose que tota època haurà deixat una petjada -més o menys grossa- que ha donat finalment eixe resultat genètic. Tant de bo puguem anar afinant amb el temps i la recerca...