dimarts, 23 de desembre del 2008

Unim-nos, valencians?

Pintades valencianistes dels anys '60

No és que li tinga cap mania especial, ans al contrari, admire moltíssim el que ha fet, el mitjà digital en llengua catalana més llegit i més innovador, però és que em sembla que les darreres intervencions de Vicent Partal al seu blog simbolitzen la incapacitat de certs nacionalistes valencians per saber com socialitzar el missatge valencianista, eixe que ha de modernitzar la cultura democràtica de la nostra societat i evitar la desaparició de la nostra personalitat col·lectiva.

Despús-ahir, per exemple, parlava de les pintades fetes a començaments dels anys '60 amb lemes com ara "Parlem valencià" o "Valencians, unim-nos" normalment al costat de les quatre barres encerclades. La conclusió final, segons entenc, és que les quatre barres, de les quals va quedar fascinat, representaven, representen i representaran eixos matreixos missatges vinculats al nacionalisme valencià (tot i que ell, significativament, elimina la paraula "valencians" del títol del seu post). Tant de bo, tant de bo tot haguera anat d'una altra manera, però no ha anat així... En els anys '60, segons m'han contat, la quadribarrada era anomenada a molts pobles "la valenciana" en contraposició a la bandera espanyola, mentre que a València Ciutat no era vista en cap cas com una ensenya aliena, com ha demostrat amb unes fotos impactants un usuari de val.com, Trellat.

Tanmateix, això -la pràctica estrangerització de la quadribarrada nua al centre del país i entre els sectors de la dreta- va arribar després, durant la Transició, però no perquè sí, sinó com a reacció del regionalisme valencianista i espanyolista de la dreta més dura i reaccionària contra el nacionalisme d'arrel fusteriana que, segons la seua visió, "amenaçava" amb un projecte democratitzador d'esquerres clarament catalanista -uns pocs valencianistes rebutjaven qualsevol intent de catalanització mentre que la majoria d'espanyolistes volien acabar amb qualsevol nacionalisme alternatiu-. Puc enganyar-me més o menys en esta interpretació, però el que no es pot admetre és el que de vegades diuen molts nacionalistes, una cosa així com que "Fuster no era tan catalanista com el pinteu". A les seues paraules en El blau en la senyera (1977) em remet quan dic que si una part de la societat valenciana va rebutjar la bandera quadribarrada és perquè una altra part la va identificar completament com una bandera catalana, associada al projecte de Països Catalans:
Que, sense el blau, la «bandera valenciana» és igual que la «bandera catalana»? No: no és que siga igual; és la mateixa. Com és el mateix l’idioma, i com són els mateixos els enfrontaments polítics que tenim pendents, i com són les mateixes tantes altres coses més.
Si ningú no haguera reivindicat que aquella bandera era catalana -com catalans érem pel simple fet de parlar valencià- sinó que era valenciana i que amb això ja n'hi havia prou, possiblement no haguera estat rebutjada d'una forma tan àmplia a una part del país, la més procliu a l'anticatalanisme. Si més no, la manipulació antivalencianista practicada sistemàticament per l'espanyolisme hauria estat molt més dificultosa. De fet, si els missatges d'aquell primigeni nacionalisme valencià hagueren continuat en eixa línia les coses haurien estat, com a mínim, diferents. Tanmateix, aquells "Valencians unim-nos" i "Parlem en valencià" van derivar -tot seguint la via fusteriana- en frases com "Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans" o en terribles complexos a l'hora de dir-li "valenciana" a la nostra llengua i fins i tot de definir-nos com a "valencians".

Com a mostra un botó que vaig trobar fa un temps al blog d'una jove militant d'ERPV. Va tindre un desagradable incident amb dos senyores madrilenyes que la comminaren a parlar en castellà quan les atenia com a cambrera. Davant la seua vomitiva contestació final, "la propina para ti, a ver si así te sientes más española", ella va respondre "a mi no me comprará con dinero, yo no vendo, i sempre em sentiré igual de valenciana", tot i que en contar-ho afegia -dubtant si amb això no n'hi hauria prou- que "no sé si vaig dir valenciana o catalanista". Eixa és la gran feblesa del valencianisme: no haver estat capaços de bastir un projecte nacionalista alternatiu a l'espanyol vinculat a la simple valencianitat, a allò més estés i bàsic entre bona part dels valencians (la identitat heretada, el nom de la llengua o les tradicions populars). En conseqüència, sembla com si ser valencians no fóra una identitat suficientment alternativa a la castellanoespanyola; cal, a més, ser valencià catalanista...

Ara les pintades del jovent nacionalista transmeten missatges una mica diferents

En definitiva, tornant al tema de la bandera, drap per drap, si es va rebutjar un i es va imposar -i després acceptar de facto- un altre no va ser per la seua veritat històrica sinó per allò que simbolitzaven en un moment donat, catalanisme o anticatalanisme. I, malgrat que en els '60 no era així, el temps ha delimitat la quadribarrada en l'imaginari de la majoria de valencians com una ensenya del catalanisme. En conseqüència, tractar de dir que la bandera del nacionalisme valencià ha de ser la mateixa ara que la de fa 50 anys és, al mateix temps, tractar d'obviar una batalla identitària en què la majoria de valencians han dit clarament què volen ser: valencians i espanyols, en cap cas catalans.

Qui vulga fer com que no ha passat res, que continue fent forat, però dubte que molta més gent es refugie en eixa mateixa trinxera; hissar la senyera tricolor -sense amagar la quadribarrada nua perquè no seria de rebut- és simplement un acte de responsabilitat política i de conseqüència nacionalista per a qualsevol projecte que es considere netament valencianista. Com hem vist, Fuster no triava una per simple veritat històrica sinó perquè era la catalana; nosaltres el mateix: triem la que ja reuneix els afectes de molts valencians
i l'única que és privativament valenciana. Ni espanyola ni catalana, simplement valenciana. Cal, però, que la societat s'assabente d'esta tria...


20 comentaris:

morena ha dit...

Menos mal que son trapajos al viento, recompanyons!

Anònim ha dit...

De les fotografies de Sanchis Guarner, la millor sens dubte és la que té amb Julio Iglesias.

Amb comentaris aixina guanyaràs pes en les apostes. Tinc la impressió que Partal s'ha convertit en la gran icona del pancatalanisme, valencià afincat a Catalunya que té patejat els Països catalans de cap a peus, amb una memòria i cultura d'estes de crack, però el país que ha creat de vegades (i prenem-ho amb pinces això) és virtual. Perquè ser del valència i del barça a la vegada és virtual. Algunes notícies que es lligen a Vilaweb són de consum intern, cosa que pot funcionar al principat però al PV van per als de sempre. I ho diu un lector diari de vilaweb.

angresola ha dit...

Si algú poguera fer la història completa i no parcial del capgirament de certes posicions (particularment llengua i símbols) resultaria un llibre apassionant.
Les fotografies de Trellat són una molt bona prova.

Estic amb tú en la denúncia de certs excesos del fusterianisme, però dubte molt que si no haguera existit -Fuster, vull dir- els resultats que tindriem ara serien millors.
Va ser un immens desgavell dir-li a una gent que feia cinc segles que havia perdut la consciència de catalanitat que eren catalans -i damunt amb cert aire de superioritat intel.lectual constant-, però la brutalitat de la reacció, i el cost de desvalencianització efectiva que comportà, fa que al meu parer tingam més que agraïr que retreure a Fuster i el seu llegat.

La història del trencament Casp/Adlert amb Fuster té, al meu parer, moltes de les claus de lo que després vingué. I crec que essencialment -i patèticament- és un capítol més de la història universal de la enveja. Entre lletraferits, però enveja al cap i a la fi.

Vent d Cabylia ha dit...

Angresola, doncs si t'han paregut una bona prova eixes imatges, hauries de pegar-li una ullada als nombrosos textos històrics dels anys '30 i '60 que ha penjat el mateix Trellat a val.com.

Alguns d'ells es troben al llarg d'este fil i mostren ben a les clares que durant la II República existia un valencianisme estricte hegemònic i que en els '60 Fuster ja va tindre les mateixes discussions i crítiques de part dels valencianistes estrictes i fins i tot de catalanistes com Emili Gómez Nadal, que li retreien clarament la seua contundència a l'hora de defensar i impulsar la catalanitat dels valencians.

Els documents són impressionants. Fuster no partia del no res, sense veus que l'aconsellaren o el guiaren, sinó que va decidir per una opció radical en contra del que li deia el menut món valencianista que havia sobreviscut a la República (i no em referisc, en absolut, a Casp i Adlert). Val a dir, Fuster estava avisat que eixe camí xocaria amb la identitat valenciana i que els seus "maximalismes" estaven mancats "de reflexió i d'esperit científic"...

Vicent Terol ha dit...

Si valorem -i elegim- els símbols per les connotacions del present-present, més enllà de les raons històriques, hem de dir també que la senyera tricolor és acceptada, però sense cap entusiasme, per amplis sectors progressistes valencians. A més d'això, sindicats i altres organitzacions importants al País Valencià amaguen sempre el blau. Finalment, cal dir que la falta de tradició del blau és ben visible a mesura que u s'allunya de la ciutat de València (per exemple, la quadribarrada penjada en balcons a processons a Castelló).

Impresionants les fotos!

Anònim ha dit...

Vicent el tema del blau o no blau, me sembla una fotesa. La bandera nacional és la de l'estatut i l'única que hem tingut fins ara. Però el blau no és la base del símbol. No vaig a estar posant blau fins en l'avet de nadal. Ben és cert que la senyera de la corona d'Aragó ha tingut una certa tradició en certes ciutats, però això no nega el fet nacional. No estic amb el que està obsesionat en llevar d'enmig qualsevol blau o de posar-l'hi a qualsevol cosa. Són simplement disociacions a les que mos ha induït l'espanyolisme que és molt poderós i vol fer-li molt de mal a la convivència valenciana i perjudicar als valencians per la porta de darrere.

El valencianisme té clarificar els seus símbols nacionals i fer regulacions, però això no vol dir actuar amb un essencialisme extrem després. Però deixar les coses clares per avançar, i no escoltar cants de sirena per la llengua o per lo que siga. El camí més llarg per a ser Regne pot ser el més segur.

angresola ha dit...

Els seus arguments, Vicent, potser estaven mancats de reflexió, sí, però no d´esperit científic.
Eixos "maximalismes" són, essencialment, els que mantenien Casp/Adlert i la seua cort (és a dir: pràcticament la totalitat del velencianisme polític y/o literari al anys 40´ i 50´; la seua hegemonia en eixos anys és absoluta).

En eixes dècades el pensament era, tret d´alguna excepció, molt unitari respecte a el que hui entenem per "catalanisme" entre valencians.
Si als 60´i 70´ el tàndem Casp/Adlert i tot el que hauria arrosegat, tot el que acabà en el "blaverisme" (classes mitjanes, petita burgesia) haguera continuat de la mà del "catalanista" Fuster (amb eixos postulats dels que ells eren fidels devots i incitadors alhora), ¿qui haguera estat enfront? ¿fins a on hauriem arribat?

Vent d Cabylia ha dit...

Vicent, d'acord amb tu, però només una puntualització: en les processons de Castelló (o d'altres llocs) la majoria de vegades es penja la quadribarrada per simple tradició (no perquè s'estiga reivindicant la catalanitat o el catalanisme). Evidentment, no cal canviar això, estem parlant del moviment nacionalista, no de les tradicions locals.

En eixe sentit, també coincidisc amb tu, anònim, no cal ser extremista en eixe sentit, tot i que fins que el valencianisme no demostre clarament que la seua bandera és la dels valencians ens continuaran assenyalant com els "catalanistes".

Finalment, Angresola, eixes paraules de la manca d'esperit científic no són meues, sinó d'Emili Gómez Nadal. El que vull demostrar citant-les és que moltes vegades es pensa que en el temps de Fuster no es podia fer una altra cosa diferent al que ell va fer perquè no se sabia a penes res o perquè era allò més lògic. I no, res més lluny de la realitat; uns quants intel·lectuals sabien que això que plantejava no era real, sinó que era una fal·làcia ("forma d'argument defectuosa") i així li ho digueren.

Per tant, sí que pense que Gómez Nadal tenia bona part de raó: malgrat la claredat i la bellesa de l'estil, hi havia manca d'esperit científic perquè la voluntat final no era respondre a una pregunta ("què som i per què som com som") a partir de la investigació històrica, sinó que es partia d'un apriorisme essencialista ("som catalans") i només en eixe moment s'aplicaven els arguments científics. Pot semblar ciència, però "l'esperit" no és científic (no hi ha voluntat de trobar una resposta a través de la ciència, sinó que s'aprofiten les formes científiques per reforçar una postura triada prèviament en base a una opinió personal).

Una altra cosa és que en la societat valenciana del moment la qualitat intel·lectual de Fuster fóra espectacular, però hi havia d'altres com Sanchis Guarner o Gómez Nadal (que era prou catalanista) que sabien que els seus plantejaments pel que fa a la identitat valenciana no s'atenyien a cap esperit científic. La seua rotunditat va posar en safata la manipulació anticatalanista i cal recordar que Casp i Adlert només foren la justificació cultural del blaverisme; amb ells o sense ells, qui va ser anticatalanista ferotge segurament haguera actuat de la mateixa forma (tot i que les coses, evidentment, haurien estat si més no diferents).

Anònim ha dit...

Vicent, com sempre genial.

Em vaig alegrar molt saludar-te ahir pel matí a València i felicitar-te els Nadals en una de les zones més rotundament europees que té València com és el Mercat Central i la Llotja, ple de gent amunt i avall.

T'ho reitere, que tingues Bon Nadal i un Bon Any. I a llegir eixa tesi.

Cordialment,

Soca

Vicent Terol ha dit...

Sé que a moltes zones la quadribarrada es penja per tradició. Justament per això ho he dit. Si diem que la bandera amb el blau s'ha d'utilitzar per 'connectar' més amb el poble, hem d'apuntar que a àmplies zones del País Valencià -a mesura que u s'allunya de la ciutat de València- eixa connexió no és tan clara. Tampoc a nivell de l'imaginari dels sectors progressistes votants (o no) del PSOE.

Anònim ha dit...

Vicent, la manca d'esperit científic de Fuster és la mateixa que la teua déria amb el blau.
Els teus estudis sobre la persistència de València com unitat geogràfica-política-cultural en l'imaginari col·lectiu dels valencians podran ser molt científics, la qual cosa no dubte, però també parteix d'un apriorisme personal de voler fer eixa lectura. (Que és la meua i molts d'altres als que han identificat sempre com catalanistes i que hem mantingut des d'abans de Fuster. Mira't Sanchis Guarner)

P.S. I ja hem arribat tard, però tota eixa energia dedicada al blau i d'altres collonades no és el que li cal al nacionalisme valencià. Eixa és la guerra dels altres, no la nostra. Reivindicar i apostar per València sense d'altres referències nacionals, que per altra banda és el més lògic, no passa, ni de bon tros, per tornar a destapar, i ara per sonaltres, eixes collonades simbòliques. I fer eixa aposta per part del BLOC, no significa rendir-se al regionalisme. (Com no has format part dels redactors, tal volta podries fer una lectura amb el mateix rigor que fas d'altres)

Vent d Cabylia ha dit...

Raimon, jo no he fet cap anàlisi pública de la ponència, entre d'altres coses perquè no estic en la discussió política activa del BLOC. I la meua "dèria" pel blau és la mateixa que la teua per apostar per València com a referent nacional; el que no puc entendre és com pots deslligar una cosa de l'altra.

A mi la bandera del blau no em provoca cap emoció especial; si alguna me l'ha provocada alguna vegada és l'altra, la que no du blau. Però com que el valencianisme, la identitat valenciana i allò valencià sí que em provoquen emocions, en conseqüència, aposte per l'única bandera que és privativa dels valencians, la del blau.

I torne al mateix: no sé com vols apostar per un valencianisme estricte, allunyat de l'espanyolisme i del catalanisme, amb la quadribarrada per davant. Podràs dir missa, que els altres continuaran percebent-te com un catalanista: no debades empraràs simbologia catalanista. Potser a la Marina això no es perceba així, però a la ciutat de València i a les seues rodalies no hi ha color.

D'altra banda, el meus estudis no són sobre "la persistència de València com unitat geogràfica-política-cultural en l'imaginari col·lectiu dels valencians", sinó sobre l'evolució de la identitat col·lectiva valenciana. Jo només m'estic dedicant a l'època medieval, moment de la seua formació, però sé ben bé que el resultat final contemporani és que una bona part del país ja no se sent valenciana, havent substituït eixe sentiment per una identitat espanyola, provincial o local.

Jo no tic apriorismes en eixe sentit, m'interessa saber com ha anat la cosa al llarg de la història, siga quin siga el seu resultat; però en cap cas amagaré el procés, jutjant que hi va haver una etapa primigènia i collonuda i després unes altres decadents i desgraciades. Simplement pose el meu objecte d'estudi en la formació i l'evolució de la identitat col·lectiva valenciana, que mai no ha estat única, sinó compartida amb moltes d'altres (com la catalana, la dinàstica, l'espanyola, la d'ofici, la d'estament, la de classe, la ciutadana, la provincial, la política, etc.), però sí que ha estat la que ha arribat fins a l'actualitat tot definint-nos en el que som: el nostre nom, el nostre territori, la nostra llengua, allò que qualifiquem com a valencià. Això és esperit científic: voler saber com va anar una determinada cosa, no jutjar la història en funció de les valoracions personals.

Anònim ha dit...

En la nit fosca de la incertesa i al ras de la solitud, encara esperem l’alba d’un nou dia.

Bon Nadal a tota la gent de pau!

Vent d Cabylia ha dit...

Bones festes!

Speaker ha dit...

En aquesta entrada fas un apunt curiós (a través de les pintades) al fet que s'hagen polaritzat o radicalitzat els discursos valencianistes arran de la transició, de manera que dir “parlem valencià” sona a antítesi de “parlem català”, i hui dia interpretaríem aquella pintada com un lema blaver, quan en l’època probablement no volia dir això. Molt interessant.

Ara, no acabe de veure eixe viratge que consideres lògic i responsable cap a l’adopció de la bandera tricolor per part del nacionalisme valencià. Tampoc crec que estiga tan clar que hàgem vist que “Fuster no triava una [la quatribarrada sense blau] per simple veritat històrica sinó perquè era la catalana". No sóc historiador, però crec que eixa és una apreciació personal. Ell no diu això en cap moment. Vaig llegir fa temps eixe assaig de què parles (recorde bé eixe fragment) i el que feia era bàsicament mostrar documentalment l'existència amb tota normalitat de la quatribarrada sense blau al marc geogràfic valencià. Després, si no m’enganye, justificava que la quatribarrada sense blau és l’única que uneix ho hauria d’unir o abarcar tots els valencians. Res de dir “la trie perquè és la catalana”.

Però bé, tornant al fet de la “responsabilitat política” de què parles, em sembla entendre al llarg dels darrers posts que has publicat sobre el tema, que et decantes per la blava diguem-ne per pujar-te al tren de la majoria, per la situació a què ens ha portat la història recent, per les noves generacions que s’han acostumat a aquesta simbologia... per pragmàtica, vaja. Molt bé, és raonable. Tanmateix, en aquest punt, caldria recordar una vegada més –i em sap greu ser pesat– que la quatribarrada sense blau és símbol normal a molts pobles arreu del país. A més, a mi em fa la impressió que bona part de la societat que es decanta per la blava és precisament aquesta que has dit que concep la identitat valenciana com una cosa espanyola i de província. M’enganye? D’altra banda, aquells més partidaris de la blava, o millor dit, més reaccionaris cap a la quatribarrada sense blau (heus ací la gran barbaritat) pertanyen a la influència de “la capi” i rodalia. Que són una majoria? Sí, val, però no tots. Crec, per tant, el que caldria fer és un esforç per fer entendre a la població que el cap-i-casal no pot mirar-se tant el melic, si em permets la col·loquialitat. Ha d’assumir que la bandera de tots és la quatribarrada sense blau. Com fer-ho? Qui ho fa? Bo, de moment, eixir de l’òrbita cap-i-casalenca i passejar-se pels pobles i comarques és un pas per assabentar-se’n, però òbviament insuficient. És utòpica aquesta faena conscienciadora? Veges. Difícil? Sí, i tant. Com tantes coses que cal canviar al nostre país. El que no podem fer, però, és renunciar-hi.

Salut i com sempre, et seguisc

Vent d Cabylia ha dit...

Josep, el que vull dir és que Fuster tractava de demostrar que la quadribarrada sense blau era la bandera històricament més estesa i representativa dels valencians (reforçant-ho amb un argument fals: que era la bandera de les viles reials i estes representaven el "poble lliure"), però que quan li replicaven que llavors no hi havia manera de diferenciar-nos dels catalans, que ja havien triat eixa mateixa bandera un segle abans, en la contemporaneïtat, ell responia dient que: clar, és que els valencians érem catalans i, per tant, la nostra bandera també era -i havia de ser- la mateixa.

Això, però, amaga el de sempre: que els símbols nacionals es trien en un moment donat amb una significació determinada. No es pot obviar això. Per molta raó "historicista" que hi pogueren tindre els que triaven la quadribarrada, no van poder fer d'ella el símbol comú i privatiu dels valencians, entre d'altres coses perquè la van omplir de significació catalanista i el regionalisme autòcton ho va tindre molt fàcil per anar contra ells. En canvi, la bandera amb blau s'ha convertit en l'única bandera exclusivament valenciana -i oficial-, clarament plena de sentiment valencià -entre els que l'accepten-.

La majoria d'eixos que omplin la senyera coronada de sentiment valencià són regionalistes i se senten còmodes en Espanya, però és que és precisament d'ací d'on ha de pouar el valencianisme, bo i fent palés que és ben necessari una veu pròpia valenciana dins de l'estat per tal de tindre-hi més pes, d'una banda, i d'evitar que desaparega allò que ens fa ser valencians, d'altra banda.

El que no entenc, finalment, és com de sobte raones que s'ha d'assumir que la quadribarrada sense blau és la bandera de tots. En base a què? Que és molt present a una part del país? Sí, però generalment sense cap assumpció nacional, sinó simplement per tradició local. Vols repetir la batalla de símbols? Crec que ja està més que soterrada per a la majoria de la societat valenciana. La bandera oficial amb blau està arreu del país i, excepte entre els cercles nacionalistes valencians -o a Alacant-, no crea rebuig en la ciutadania.

Jo és que no renuncie a la quadribarrada perquè ho veig ben clar: sóc valencianista -no catalanista- i, per tant, vull una bandera pròpia i privativa. Com que ja la tinc -i damunt és oficial- per què discutir més? Fer el contrari em sembla absurd des d'una perspectiva estratègica. Evidentment, dic tot això sense haver viscut la batalla de València (sembla normal que les circumstàncies personals tamisen el pensament de cadascú).

Anònim ha dit...

Prompte podrem comprovar si aquest intent pragmàtic de refundir el valencianisme per part del Bloc té incidència real en la societat valenciana, i no sols virtual. Perquè ací s'acusa sempre al catalanisme fusterià de no tenir els peus en terra, però ja vorem si els nostres germans valencianistes encerten el seu diagnòstic. Tant de bo fos així, però les coses no són tant senzilles...

Vent d Cabylia ha dit...

Ja ho sabem, anònim, que les coses no són tan fàcils. Hi ha gent que no és que siga anticatalanista, és que és directament espanyolista i antivalencianista... Però sí que hi ha un sector de gent a la qual li pot calar un missatge valencianista que fins ara no havia trobat; en la mateixa dialèctica de carrer es pot comprovar que si raones amb un discurs valencianista, hi ha persones que et deixen de mirar amb cara rara (com feien "a priori" perquè es pensaven que eres catalanista).

Anònim ha dit...

Potser faig salat al comentar, però m'agrada llegir-te aquesta entrada tan enraonada perquè fa anys que ensopeguem en les mateixes pedres (també la de "el País Valencià serà d'esquerres o no serà", i de moment no ha sigut) i sembla que la capacitat de renovar les estratègies i socialitzar el valencianisme hagi quedat congelada per un trauma fundacional: el de descobrir que amb tenir la raó no n'hi havia prou o, encara més difícil d'acceptar, que els qui creiem que eren els quatre arreplegats semianalfabets del regionalisme més estantís tenien la perícia i la deliberació per guanyar esta batalla.
El resultat: arrossegar tota llei de complexes, paràlisi, angúnies i aristocratismes estètics i morals que tenen els efectes ja massa coneguts. Una recaça especialment llastimosa si tenim present que en l'àmbit català una certa propensió a simpatitzar amb la causa germana valenciana mai ha estat obstacle per bastir un nacionalisme específicament principatí i pensar primer en la causa domèstica i després, si queden forces i recursos, en els del sud de la Sènia.
Ho dius prou bé: eixa nostàlgia -tant de bo haguera anat d'una altra manera- és molt feridora, però cal començar per recuperar la valencianitat semàntica. I com assenyales en el cas de la xiqueta d'ERPV, sense necessitat d'adjectius marginadors. Si es fa així, aviat sabrem què vol dir, quina història implica, quina tria comporta definir-se, sense més ni més, com a valencians. Si no, s'haurà de seguir recorrent a l'indignant esclariment de la facció particular que a poc que no ens desvetllem serà una nota al peu d'una causa oblidada.
Us ho diu un català que ha fet el recorregut invers al teu i al de Partal.

Vent d Cabylia ha dit...

Alexandre, només per ensenyar-me l'expressió "fer salat", que no la coneixia, ja no en fas, de salat. A vore si entre tots encara podem redreçar-nos una miqueta. Com deia Sergi Pitarch ahir encara hi ha signes d'esperança (a la demarcació de Castelló el 83% dels col·legis de Primària fan totes les classes només en valencià).