divendres, 14 de juliol del 2006

Alandalús, entre orient i occident?


Curiós mapa


A instància de part, retorne als temes andalusins amb un breu -per la magnitud de l'obra- comentari de la revolucionària monografia de Pierre Guichard: Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente, publicada en castellà per primera vegada en 1976. No hi puc afegir res, i els meus rebatiments seran més pures entelèquies que vertaderes crítiques, però m'agradaria facilitar un acostament preliminar a l'obra per tal d'animar a aquells estudiants que potser no s'atrevisquen inicialment a llegir l'obra en veure un "totxo" considerable (unes 600 pàgines). Res més:

La conquesta musulmana de gran part de la península ibèrica al segle VIII va produir una ruptura radical amb el procés històric anterior. Gents arribades del Pròxim Orient, Egipte i el Magrib van introduir una nova fe, l'islam, i una nova llengua, l'àrab. Però sobretot van portar un nou model de societat tribal, organitzat entorn d'un sistema de clans i famílies extenses, on primaven més els llaços de parentiu que el territori o la jerarquia política. El predomini dels llinatges, l’endogàmia i la solidaritat agnatícia crearen les condicions necessàries per a la generalització dels grups patrilinials extensos, diluint la vella societat hispanogoda en una nova societat andalusina, conformada, en els seus trets definitoris, després de la primera fitna andalusina (finals del segle IX i principis del X). Esta organització social s’ensorrà entre els segles XII i XV davant el procés colonitzador dirigit pels regnes cristians del nord, sota les pautes d’expansió i reproducció social pròpies del sistema feudal imperant al món occidental.

El paràgraf anterior resumeix la versió historiogràfica dominant en l’actualitat -entre la historiografia amb un mínim de rigor racionalista i científic- d’allò que significà al-Andalus en la història universal, europea i ibèrica. Fa trenta anys, abans de la publicació del llibre d’en Pierre Guichard, ningú no podria haver escrit una síntesi semblant. Per una banda, perquè el medievalisme i l’arabisme hispànics, arrelats en els dogmes del nacionalisme i/o el catolicisme, minimitzaven l’entitat de la ruptura andalusina en el fil històric espanyol. Per l’altra banda, perquè ningú mai havia aplicat els principis de l’antropologia històrica i l’estructuralisme al coneixement històric d’al-Andalus. Els treballs posteriors del propi Pierre Guichard, amb una forta vessant arqueològica, han aprofundit en la definició de l’esquema d’organització del poblament rural i en la conceptualització de la societat andalusina com a sistema tributari –noció manllevada de Samir Amin–, en el qual la relació entre l’aparell estatal (makhzân) i el fet tribal és de tensió constant. Els estudis paral·lels de tot un seguit d’investigadors, com ara Miquel Barceló, Antonio Malpica o Josep Torró, han aportat noves dades historiogràfiques, arqueològiques, toponímiques i lingüístiques en la mateixa línia, consolidant així una nova forma de percebre al-Àndalus, molt allunyada de la societat occidental.

El treball de Pierre Guichard trencà, doncs, amb la idea de l’essencialisme de la societat hispanomusulmana, tractant de ressaltar la importància dels contingents orientals arribats a la península ibèrica, la seua implantació real sobre el territori i la fortalesa social de les seues estructures tribals, patrilinials i endogàmiques. Amb tot, la verificació d'estos tres aspectes reserva incògnites en aquella obra inicial, tot i que sembla haver quedat demostrada pels estudis arqueològics posteriors i per l’evidència irrefutable de les enormes diferències estructurals entre les societats feudal i andalusina en el moment de la conquesta.

En quant al nombre d’efectius, la intensa lectura de les fonts àrabs que fa Guichard no sembla provar l’arribada inicial de grans onades d’orientals, tot i anar agafant de cadascuna només allò que reforça la seua tesi. En tot cas, afebleix considerablement les propostes minimitzadores de Sánchez Albornoz, i prepara el camí per a l’aclaparadora evidència de l’anàlisi toponímica del Xarc al-Andalus. Esta línia d’investigació, al nostre parer la més poderosa del treball, ha sigut reforçada posteriorment per les recerques arqueològiques sobre els husūn, els espais irrigats i els medis domèstics andalusins. L’apropiació efectiva de gran part del territori i la seua dominació total per part de tribus àrabs i berbers sembla inqüestionable des d’este punt de vista, com demostra la geografia històrica que traça Guichard. No obstant això, l’escassesa de topònims Beni- en determinades zones de la península -com ara la posterior Extremadura castellana- de forta implantació oriental i nordafricana, continua essent una de les grans febleses i incògnites, crec que sense resposta satisfactòria encara, del seu plantejament.

En la fonamentació de l’altre punt fort de la tesi de Guichard, el paper estructurant del parentesc de tipus oriental, també s’obrin algunes escletxes. D'una banda, es recolza en els estudis d’antropologia històrica fets fins aquella època sobre les civilitzacions àrabs i berbers, però no ho fa adscrivint-se a una caracterització o a una altra sinó construint una mena de sincretisme teòric, en ocasions, difícilment assumible. Per exemple, en parlar de l’endogamia, dels conceptes d’honor i amor andalusins o de la permanència d’un tipus específic de poesia tribal, sembla dur massa lluny determinats exemples i hipòtesis per recalcar les diferències amb el món occidental. D'altra banda, crec que no aborda amb tota la profunditat que caldria la problemàtica de l’assimilació de la societat indígena per part de les estructures dominants. Parla del sistema tribal i clànic, recolzat en l’esperit d’casabiya i el qawm com a medi social, i de la seua potent dinàmica expansiva basada en la patrilinialitat i la captació d’homes i dones a través de la clientela i l’endogamia. Tanmateix, arriba a xifrar en un deu o quinze per cent de la població total peninsular la quantitat d’estos grups araboberbers durant els segles VIII a X, sense donar proves i evidències explícites d’aquells mètodes d’assimilació més enllà de la mera confrontació d’una estructura de parentiu oriental extensiva i poderosa davant d’una estructura occidental en crisi i que tendia a la conjugalitat –tendència que no demostra amb prou claredat-. El procés de desaparició total dels trets occidentals a la societat andalusina, palès i irrebatible en el moment de la conquesta feudal, planteja així uns dubtes, que només poden ser explicats per la constant arribada de pobladors orientals i magribins al llarg d'estos segles, per l’exterminació de grans quantitats d’elements indígenes al llarg de les guerres i revoltes andalusines, o per la seua emigració progressiva cap als regnes cristians del nord.

En tot cas, Guichard demostra a bastament la importància de la tribalitat en al-Andalus, punt de partida per a evidenciar les enormes diferències d’estructura i reproducció social entre el món feudal occidental i el món andalusí de caracterització oriental. Això ha tingut unes implicacions historiogràfiques transcendentals, normalitzant el coneixement històric d’al-Andalus, tot i rebre encara la indiferència, quan no hostilitat, d’amplis sectors del medievalisme i l’arabisme espanyols. L'obra, per tant, és cabdal per tal d'introduir-nos en el coneixement de la societat andalusina, marcant una fita imprescindible per a tot aquell que s'hi vulga dedicar a la seua anàlisi científica.