dimecres, 12 de juliol del 2006

A Èlsinor Eduard Fernández és el rei

Dimarts vaig assistir al meu últim Grec de la temporada després de Peer Gynt i La Ilíada. Desgraciadament em quedaré sense La Metamorfosi de la Fura dels Baus, però el compte corrent mana. Li tocà el torn al Hamlet adaptat per Lluís Pasqual i interpretat per Eduard Fernández. Hi vaig disfrutar molt. A destacar tres coses: escenografia, text i actors.
L'escenografia, mínima. Unes cortines, una façana amb balcó i els propis corredors i portes del Lliure de Montjuïc. I ja n'hi ha prou. És perfecte. Hamlet no necessita més.
El text, retallat per ací i ampliat per allà. La història queda simplificada, fàcilment intel·ligible i centrada en dos aspectes: el metateatre, el teatre dins el teatre, i, sobretot, el dilema moral de "l'obligació" de la venjança. Per això mateix, per la reducció de la solemnitat i la grandiloqüència va rebre els reprotxes del crític de l'ABC, qui potser esperava veure el Hamlet isabelí. L'obra ha sigut adaptada simultàniament amb La Tempestad del propi Shakespeare, en la qual el protagonista rebutja l'ús de la violència, contràriament a Hamlet, qui, en una espiral destructiva, acabarà provocant la mort de tots els que l'envolten i d'ell mateix. La violència genera violència i qui l'empra, malgrat els remordiments, acaba sent perjudicat. Per això el Hamlet d'Eduard Fernández no és solemne, ni grandiloqüent, ni apassionat, sinó covard, egoista i amb rampells de bogeria i paranoia. Qui vulga entendre el missatge de les dues obres, que entenga. No es tracta de tornar al segle XVII sinó d'extraure els missatges universals de Shakespeare.
En quant als actors, el repartiment és desigual: Javier Ruiz de Alegría-Rosencrantz estigué molt fluix, Rebeca Valls-Ofelia desubicada fins que interpretà el paper de boja, i la solemnitat -en este cas sí- de Marisa Paredes-Gertudis desentonà en el conjunt de l'obra. Tanmateix, la resta d'actors, en particular Jesús Castejón-Polonio i, sobretot, Helio Pedregal-Claudio, donen cos a interpretacions potents i notables. I què dir d'Eduard Fernández. Malgrat un inici estrany, causat per la pròpia sorpresa de la "nova" personalitat de Hamlet, acaba seduint-te, portant-te cap al seu terreny, submergint-te en la pell del personatge, com si fos fàcil. I no ho és. A Èlsinor, Eduard Fernández és el rei.