dijous, 20 de juliol de 2006

Palestina i Israel, fins a quan?

Sembla que fins no arribar al primer mapa, Israel in biblical times, no volen parar.

Hui la cita a les 20:00 hores és obligada. A la plaça de la Mare de Déu de
València, a la de Sant Jaume de Barcelona, a la de les Tortugues de Palma de Mallorca i a tants altres llocs dels nostres països i de tot l'estat acodirem a les concentracions de protesta contra els atacs i bombardejos de l'estat israelí a Palestina i el Líban.

Si teniu temps, vos recomane l'article Palestina: el lugar de todas las luchas, d'Andrés Piqueras, professor de sociologia de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana.

Res més, només recordar als ciutadans israelians, majoritàriament jueus i que recolzen l'actual política bèl·lica del seu govern, que ells també han patit l'expulsió de les seues terres i la persecució sistemàtica durant molts segles. Que tracten d'enrecordar-se.

Un d'ells va ser el talmudista Ishaq ben Sěset Perfet -també conegut com Ribas-, nascut a Barcelona o València l'any 1326 però que acabà morint a la ciutat d'Alger en 1408, on es va refugiar després del gran assalt a la jueria valenciana de 1391. Va ser rabí de l'aljama de Barcelona fins que fou empresonat, acusat de profanar les sagrades formes cristianes. Després de la seua absolució va ser rabí de Saragossa i, poc després, el 1385, va ser nomenat director de l'escola talmúdica de València. Una vegada exiliat de la seua terra, va adquirir fama de venerable a Alger, on encara hui es realitzen pelegrinatges a la seua tomba en l'aniversari de la seua mort. La seua autoritat com a talmudista es va reflectir en la col·lecció dels seus 518 responsa, dictàmens sobre matèria religiosa incorporats al Talmud, llibre que conté les tradicions, doctrines i cerimònies jueves. En alguns d'ells exposà les seues opinions sobre els tràgics successos de 1391, sobre els quals també escriví algunes poesies litúrgiques, de caràcter elegíac, com la seua Qinà, de la qual reproduïsc el primer vers a continuació. Hui, un libanés o un palestí es podria planyir de la mateixa manera:

QINÀ
[En ocasió de les matances de jueus de 1391]

Per la ruïna de la meua ciutat la meua aflicció és gran com la mar, el meu pa és l’absenta i la desolació.
M’ha colpit el Déu de la meua herència i del meu cor,
perquè m’ha col·locat com a blanc per als meus enemics;
en el meu interior estic inquiet, en la meua carn no hi ha espai sa, només la cruesa de la meua commoció.

[...]

Traducció pròpia sobre la versió castellana de Josep Maria Millàs i Villacrosa. La poesía sagrada hebraicoespañola. 1ª ed. Madrid: Escuela de estudios hebraicos / Instituto Arias Montano, 1940, p. 339-341.

קינה

.ולחמי ראש ותלאה ,גדול בים שברי לשר עירי
,צור חלקי ולבבי יחתני
,למטרה אל איבי,יקיפני
.בבשרי אין מותם ונגע נראה,ותחתיני ארגז

[...]

Extret de H. Brody i M. Wiener. Anthologia hebraica. Leipzig, 1922, p. 317-318

1 comentari:

Jesús ha dit...

Arribar a misses dites i procastrinar com un beneït a la babalà dóna ocasió a troballes inesperades. Vicent, a Isaac Šešat li deien i li diuen “Ribaš” (res de la famíla Ribes) perquè és l’acrònim del seu nom: R[abbí] Y[iṣḥaq] b[en (o “bar”)] Š[ešat]. Si li han fet un acrònim és perquè va esdevenir un dels principals “decisionaris” (posĕqim) del pret jueu, o halakhá, de tots els temps. I es deia “Šešat”, no “Šešet”, com diuen i escriuen els ashquenazites i, de calbot, els israelians. Que se sàpia, ni hi ha seguretat que l’emprisonessen ni sembla que va ser eixa la raó que el va fer abandonar Barcelona, on va estudiar però, que se sàpia, no hi va ser rabí mai. Vull dir: que se sàpia per la documentació existent. I a València seria professor de l’escola talmúdica, perquè era rabí. Si era de l’escola talmúdica per a infants, potser n’era un altre. Són coses diferents, el ḥeder i la yĕšiva: al primer hom instruïx els infants petits; a la segona, s’hi formen els jóvens en estudis superiors, de forma general per a esdevenir rabins. Si la comunitat de València tenia una yĕšiva organitzada dins de l’aljama (o diverses), seria una notícia important. Que jo sàpia, no n’hi ha evidències trobades de moment per a confirmar-ho.
Sí va professar, però, en una orde, vaja, que va ser frare, entre 1391 i 1393, segons explica molt bé, amb documentació de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Jaume Riera i Sans, que supose que coneixes, dins Riera i Sans, Jaume (1986), “El baptisme de rabí Ishaq ben Seset Perfet”, Calls (Associació d’Estudiosos del Judaisme Català, Tàrrega), vol. i, pàgs. 43-52. De passada, cal dir que Jaume Riera va canviar d’opinió, amb molt de fonament, i va deixar dit que “Perfet” mai no va ser part de l’antropònim hebreu del rabí en qüestió, sinó part del seu nom “civil” o general.
Sembla que el 1393 se’n va a anar a Alger on va morir i on, mentre hi va existir una comunitat jueva, feien la “romeria” de la qual parles. Fóra molt interessant comprovar les raons darrere d’esta tria d’anar-se’n a Alger per a exiliar-s’hi, que va ser la mateixa cosa que una altra grandíssima família de rabins de Mallorca, els Duran, van fer. És una cosa que m’ha interessat de sempre però de moment no he tingut manera que ningú em pose al dia de les relacions econòmiques entre la Corona d’Aragó, i més específicament Mallorca i València, als voltants de l’any 1391. Sembla com si no s’acabaren d’exiliar del tot, un poquet com els sefardites escampats per Europa i la Mediterrània després de 1492.
Ribaš (o el Ribaš, potser caldria dir-li) és una figura interessantíssima. De fet, jo li vaig dedicar la tesina de màster que vaig fer a Mànchester. Algun dia hauré de tornar-hi.
Quant a la “complanta” (qiná no vol dir altra cosa), em fa l’efecte que se t’han regirat la posició de les paraules i de les comes, però, no hi fa res. De “qinot” (plural de qiná) n’hi han moltes. Sempre hem anat sobrats d’ocasions per a plorar, tot i que si eres jueu, te’n tocaven unes poquetes de més.
Quant a on calia presentar-se a les huit de la vesprada del 20 de juliol de 2006 (xè, que si dus temps escrivint, xiquet!), jo no hi hauria anat, no només perquè la convocatòria em va agafar a Israel, que també. De totes maneres, els ciutadans israelians (millor que “israelins”, no?) es recorden molt bé, en general, de totes les persecucions que han patit els seus avantpassats. I si no se’n recorden, les inventen. L’abundància de memòria no és allò que falta a Israel i Palestina. I els arguments que dóna Andrés Piqueras em pareixen que serviren per a entendre el conflicte i per a prendre-hi posició. Però bé, no es pot estar d’acord sempre.