Fa a penes una setmana l'AVL va presentar el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, tot donant oficialitat a mots considerats genuïnament valencians com els acabats en -iste (nacionaliste, artiste) i en -ea (naturalea, vellea) o d'altres com ara alcançar, almorzar, conseguir, enterar-se, xiste, i un llarg etcètera.
La reacció a la blogosfera ha estat mínima, diversa i en la línia d'allò que s'esperava. D'una banda, Enric Gil s'ha mantingut prudent al·legant que encara no té elements de juí; en el fons sembla que no li fan massa bona olor les novetats, però prefereix no criticar una institució a la qual ha donat suport fins el moment.
En l'extrem contrari, Toni Cucarella ha tornat a denunciar el suposat procés de galleguització del català parlat al País Valencià, arreplegant la història certa i tràgica de Gabriel Bibiloni, un exercici de denúncia d'algunes de les noves paraules oficialitzades per l'AVL: enfermera, conseguir, empollar, alcançar, deport (per esport), dos (en femení), ensaig, capritxo, peluqueria, fiambre, trago (?), almorzar, panaderia, puto (?), flato, borrar, rabo, apretó, gasto, xorro, robo, aplaçament, pago, sapo, enterro, nóvio/a, cego, tio, golfo, enterar-se, xivar, mentirós, xiste, duro (?).
Cal observar, però, diverses qüestions sobre el text de Bibiloni:
1. Les paraules que he posat amb interrogant -trago, puto i duro- sembla que estiguen censurades per l'autor, però almenys trago i duro estan plenament incorporades al diccionari de l'IEC mentre que puto, que no ho està, sí que apareix al GDLC i sembla que no es pot considerar una paraula aliena al català al llarg de la seua història (ja acusava als putos Guillem Sorolla durant les Germanies).
2. L'aplaçament aprovat per l'AVL és el mateix aplaçament que el del DIEC, referit a aplaçar en el sentit de contractar, donar treball o de prendre possessió del lloc corresponent en el treball, ja que el mot plaç com a termini no apareix enlloc al Diccionari ortogràfic valencià. Igualment, el pago que hi apareix al nou diccionari és evidentment el mateix que el de l'IEC, és a dir, el que fa referència a paó, ocell fasiànid, ja que no trobem cobro enlloc. I, per últim, el golfo aprovat també pot trobar correlat al DIEC en el sentit de conjunt de dues peces de metall, enllaçades per un piu de l'una que es fica en un ull de l'altra, que serveix per a sostenir la fulla d'una porta o d'una finestra i li permet d'obrir-se i tancar-se.
3. Les paraules dos (en femení), capritxo, gasto, xorro, enterro, nòvio/a, cego, tio i mentirós ja estaven acceptades pel valencià normatiu de la conselleria i com a tals apareixen, per exemple, al Salt. I sembla que no creen cap problema entre lingüistes plenament competents.
4. El mot empollar apareix al DCVB amb diversos significats: Posar les abelles el poll a les cel·les de les bresques; cast. moscardear, carochar. || Omplir-se de poll o insectes nocius els arbres i plantes (Val.) || Covar els ous (or., occ., val.); cast. empollar. || fig. Estudiar assíduament (Cat., Val., Bal.) cast. empollar.
5. La resta de paraules -excepte peluqueria-, fins i tot alcançar, borrar, ensaig, panaderia o almorzar, apareixen al DCVB. En la majoria d'ocasions com a castellanismes i per exemple rabo com a castellanisme inadmissible, però en altres casos com a mots usuals en la parla, sense jutjar-los com a elements a desaparèixer. És curiós, per exemple, el cas de flato, del qual el DCVB diu: Etim.: del llatí flatus, ‘buf, alè’, Fon.: flátu (or., men., eiv.); fláto (occ., val., mall.). El diccionari Fabra posa la forma flat [...] però en realitat a totes les comarques catalanes es diu flato, tal vegada per castellanisme.
És a dir, moltes de les paraules que ha oficialitzat l'AVL són mots que podrien haver estat considerats vàl·lids en el procés de normativització i normalització lingüística del català impulsat al llarg del segle XX, però no ho van estar per criteris diversos. Eixa sembla la gran errada de l'AVL. Adopta una postura de normativització únicament valenciana. Només té en compte allò que han dit els lingüistes i filòlegs valencians. Si Fabra i l'IEC van renunciar a unes paraules per triar-ne unes altres, que han quedat fora del circuit literari, "no importa perquè això no ens afecta, nosaltres ens fixem i recuperem la nostra tradició". Sembla que en eixa línia s'accepten les Normes del 32, no tant com a acord d'unitat de la llengua, sinó com a acord ortogràfic exclusivament entre els propis valencians -afortunadament açò és cabdal per evitar la suposada galleguització, ja que no es pot arribar a una veritable galleguització mentre no es renuncie a les normes ortogràfiques comunes-.
Amb tot, com manifesta Carles Bellver en el quart blog que he trobat que parla de la qüestió, sembla que esta no és la postura més adequada per tal de facilitar l'expansió social de la llengua. Bellver creu que la consagració de variants populars en un diccionari ad hoc no té res a veure amb l’extensió de l'ús del valencià. I sembla ben cert, ja que ni contribueix a formar un estàndar comú -o diversos estàndars com més pareguts millor-, ni a fer conèixer les diverses variants de la llengua, ni a explicitar la unitat de la llengua, ni a mostrar les potencialitats econòmiques d'una llengua de milions de parlants, etc.
Però la pregunta que cal fer-se és: va nàixer l'AVL com a intent d'expandir el valencià o com a pacte lingüístic per a neutralitzar l'anticatalanisme? Sembla clarament que l'objectiu primordial va ser el segon, per part del PP per fer desaparèixer UV, i del PSOE per evitar les reiterades acusacions de catalanisme; per això també el Bloc hi donà el seu suport, per acabar amb l'anticatalanisme secessionista. Les reiterades desautoritzacions de l'AVL per part de Fernando Giner i altres grupuscles antivalencianistes ho deixen ben palès. Per tant, sembla que per això -per desactivar el secessionisme- s'està fent un intent de valencianització màxima de la llengua, obviant el seu estatus literari actual, al qual s'ha arribat a través d'un procés capitalitzat fonamentalment per filòlegs catalans. Això té un gran perill, ja que si bé l'objectiu és desarmar finalment de raons els secessionistes en el camí es pot produir una particularització tan gran del valencià escrit que deixe de servir com a llengua comuna a tots els territoris catalanoparlants.
En un sentit semblant es manifestava Miquel Àngel Pradilla al número 18 de la Revista d'Estudis Catalans, de l'any 2005 -molt abans de l'aparició del Diccionari ortogràfic-, en el seu article "La deriva estandarditzadora valenciana. Del secessionisme rupturista a l’aïllacionisme particularista" -molt recomanable, especialment la part lingüística-: pel que s’ha vist fins ara, és obvi que la proposta de l’AVL no suposa una codificació ex novo, però l’actuació realitzada manifesta una clara voluntat d’actuar independentment. Aquest tarannà creiem veure’l reflectit en la caracterització del perfil de l’AVL proposat pel Consell Valencià de Cultura: “L’ens podrà tenir relacions horitzontals amb les diverses entitats normatives de les altres llengües de l’Estat.” En aquest sentit, voldríem destacar que l’horitzontalitat de les relacions hauria d’implicar una coordinació efectiva amb les altres institucions de l’àmbit lingüístic catalanòfon amb la mateixa comesa. Una imprescindible cooperació com la que reivindicava Sanchis Guarner en la doctrina coneguda com a policentrisme convergent i que ara mateix és nul∙la. [...] El triomf del posicionament isolacionista gallec, malgrat les importants diferències que planteja respecte al cas valencià (Pradilla, 2003), esdevé un referent a no perdre de vista [...] En aquestes alçades del camí, cal exigir a l’AVL que explicite clarament, sense ambigüitats confusionàries, quina autonomia codificadora avala: l’endonormativa o l’exonormativa. Altrament dit, si el seu horitzó és seguir el model de cooperació de la llengua neerlandesa o el de l’elaboració gallega. La ciutadania té dret a saber cap a on es vol anar. [...] Parlaríem de codificació endonormativa en el cas de les varietats lingüístiques els usuaris de les quals es reconeixen com a part d’un espai lingüístic més ample (grup matriu) al qual es (re)incorporen i adopten les seues pautes normatives. L’exonormativa, en canvi, faria referència a la codificació de varietats en què, tot i que genèticament formen part d’un espai lingüístic més ample, es rebutgen les pautes normatives del grup matriu.
El problema rau en què l'AVL no pot manifestar-se clarament fins que els elements secessionistes perden totalment la seu força. L'AVL no pot dir "normativitzem el català parlat al País Valencià" ni adreçar-se a l'IEC per realitzar un estàndar comú perquè deixaria de complir l'objectiu per al qual va estar creada: desactivar el secessionisme. I això no passarà completament fins que les seues dues grans institucions, RACV i Lo Rat Penat, accepten la unitat de la llengua -sota el nom de valencià-, i les normes ortogràfiques comunes. Fins llavors, l'AVL estarà en una situació molt compromesa, agreujada pels circumstamcials vaivens que pateix el PP a l'hora de desarticular l'anticatalanisme com a element polític. Amb tot, sembla que ara ja no pot tornar enrere i atacar l'AVL, la qual, mentrestant, va buidant de contingut els arguments secessionistes però també particularitzant el valencià cada vegada més. Sembla que només quan l'anticatalanisme secessionista -que no significa el mateix que l'anticatalanisme polític- no signifique res en el debat polític valencià, es podran abordar amb serenitat les relacions horitzontals amb l'IEC i la UIB; esperem que no siga massa tard quan això passe. Potser és un panorama poc imaginable actualment, però caldrà esperar com reaccionarà el PP davant la previsible pèrdua de poder autonòmic en les properes eleccions (les vinents o les següents).
1 comentari:
Personalment, crec que deuriem aguardar a les indicaciones de la institució sobre quines són les formes adients en segons quins àmbits. Jo no li tinc cap de por a la "regionalització" del valencianocatalà parlat al País Valencià. Sobretot, perquè ja està prou "regionalitzat". Com tu bé has apuntat l'exercici demagògic de Bibiloni es podria fer, amb temps i poca faena, amb el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, per exemple. L'AVL és una institució necessària que ens dona sobirania lingüística. Una sobirania que no ens deu impedir treballar conjuntament amb les altres institucions territorials de la nostra llengua com, per exemple l'IEC. No oblide com està d'influenciada per un poder polític antivalencià que tracta d'anihilar la llengua pròpia, però confie plenament en els professionals que la formen i demane la mateixa confiança que fins ara molts sectors han demanat als filòlegs. Deixem-los treballar que de ben segur ens oferiran bons resultats.
Que passes unes bones vacances, Vicent.
Publica un comentari a l'entrada