divendres, 7 de juliol de 2006

Hèctor



...Hèctor continuava esperant Aquil·les, que ja s'acostava. Com a salvatge drac que, havent menjat herbes verinoses, espera davant del seu cau a un home i, amb feroç còlera, llança terribles mirades i s'enrosca en l'entrada de la cova; així, Héctor, amb inextingible valor, romania quiet, des que va acostar l'escut llis a la torre prominent. I, gemegant, deia al seu magnànim esperit:
—Ai de mi! Si traspasse les portes i el mur, el primer a tirar-m'ho en cara serà Polidamas, qui m'aconsellava que portara l'exèrcit a la ciutat la nit en què Aquil·les va decidir tornar a la baralla. Però jo no em vaig deixar persuadir —molt millor haguera sigut acceptar el seu consell—, i ara que he causat la ruïna de l'exèrcit amb la meua imprudència, tem els troians i les troianes, de magnífics peples, i que algú menys valent que jo exclame: Héctor, fiat en la seua puixança, va perdre les tropes.
Així parlaran; i fos preferible tornar a la població després de matar Aquil·les, o morir gloriosament davant de la mateixa. I si ara, deixant en terra l'escut abollat i el fort casc i recolzant la pica contra el mur, isquera a l'encontre d'Aquil·les, li diguera que permet als àtrides emportar-se a Hel·lena i les riqueses que Alexandre va portar a Ilion en les còncaves naus -que açò va ser el que va originar la guerra-, i li oferira repartir als aqueus la meitat del que la ciutat conté; i més tard prenguera jurament als troians que, sense ocultar res, formarien dos lots amb tots els béns que existeixen dins d'esta bella ciutat? ...
Mes per què en tals coses em fa pensar el cor? No, no aniré a suplicar-li; que, sense tindre'm compassió ni respecte, em mataria inerme, com a una dona, tan prompte com deixara les armes. Impossible és conversar amb ell des de l'alt d'una alzina o d'una roca, com un mosso i una donzella: sí, com un mosso i una donzella solen conversar. Millor serà començar el combat, per tal que vegem prompte a qui l'Olímpic concedirà la victòria.

La ilíada
, XXII, 90-130

Ὣς τώ γε κλαίοντε προσαυδήτην φίλον υἱὸν
πολλὰ λισσομένω· οὐδ' Ἕκτορι θυμὸν ἔπειθον,
ἀλλ' ὅ γε μίμν' Ἀχιλῆα πελώριον ἆσσον ἰόντα.
ὡς δὲ δράκων ἐπὶ χειῇ ὀρέστερος ἄνδρα μένῃσι
βεβρωκὼς κακὰ φάρμακ', ἔδυ δέ τέ μιν χόλος αἰνός,
σμερδαλέον δὲ δέδορκεν ἑλισσόμενος περὶ χειῇ·
ὣς Ἕκτωρ ἄσβεστον ἔχων μένος οὐχ ὑπεχώρει
πύργῳ ἔπι προὔχοντι φαεινὴν ἀσπίδ' ἐρείσας·
ὀχθήσας δ' ἄρα εἶπε πρὸς ὃν μεγαλήτορα θυμόν·
ὤ μοι ἐγών, εἰ μέν κε πύλας καὶ τείχεα δύω,
Πουλυδάμας μοι πρῶτος ἐλεγχείην ἀναθήσει,

ὅς μ' ἐκέλευε Τρωσὶ ποτὶ πτόλιν ἡγήσασθαι
νύχθ' ὕπο τήνδ' ὀλοὴν ὅτε τ' ὤρετο δῖος Ἀχιλλεύς.
ἀλλ' ἐγὼ οὐ πιθόμην· ἦ τ' ἂν πολὺ κέρδιον ἦεν.
νῦν δ' ἐπεὶ ὤλεσα λαὸν ἀτασθαλίῃσιν ἐμῇσιν,
αἰδέομαι Τρῶας καὶ Τρῳάδας ἑλκεσιπέπλους,
μή ποτέ τις εἴπῃσι κακώτερος ἄλλος ἐμεῖο·
Ἕκτωρ ἧφι βίηφι πιθήσας ὤλεσε λαόν.
ὣς ἐρέουσιν· ἐμοὶ δὲ τότ' ἂν πολὺ κέρδιον εἴη
ἄντην ἢ Ἀχιλῆα κατακτείναντα νέεσθαι,
ἠέ κεν αὐτῷ ὀλέσθαι ἐϋκλειῶς πρὸ πόληος.

εἰ δέ κεν ἀσπίδα μὲν καταθείομαι ὀμφαλόεσσαν
καὶ κόρυθα βριαρήν, δόρυ δὲ πρὸς τεῖχος ἐρείσας
αὐτὸς ἰὼν Ἀχιλῆος ἀμύμονος ἀντίος ἔλθω
καί οἱ ὑπόσχωμαι Ἑλένην καὶ κτήμαθ' ἅμ' αὐτῇ,
πάντα μάλ' ὅσσά τ' Ἀλέξανδρος κοίλῃς ἐνὶ νηυσὶν
ἠγάγετο Τροίηνδ', ἥ τ' ἔπλετο νείκεος ἀρχή,
δωσέμεν Ἀτρεΐδῃσιν ἄγειν, ἅμα δ' ἀμφὶς Ἀχαιοῖς
ἄλλ' ἀποδάσσεσθαι ὅσα τε πτόλις ἧδε κέκευθε·
Τρωσὶν δ' αὖ μετόπισθε γερούσιον ὅρκον ἕλωμαι
μή τι κατακρύψειν, ἀλλ' ἄνδιχα πάντα δάσασθαι

κτῆσιν ὅσην πτολίεθρον ἐπήρατον ἐντὸς ἐέργει·
ἀλλὰ τί ἤ μοι ταῦτα φίλος διελέξατο θυμός;
μή μιν ἐγὼ μὲν ἵκωμαι ἰών, ὃ δέ μ' οὐκ ἐλεήσει
οὐδέ τί μ' αἰδέσεται, κτενέει δέ με γυμνὸν ἐόντα
αὔτως ὥς τε γυναῖκα, ἐπεί κ' ἀπὸ τεύχεα δύω.
οὐ μέν πως νῦν ἔστιν ἀπὸ δρυὸς οὐδ' ἀπὸ πέτρης
τῷ ὀαριζέμεναι, ἅ τε παρθένος ἠΐθεός τε
παρθένος ἠΐθεός τ' ὀαρίζετον ἀλλήλοιιν.
βέλτερον αὖτ' ἔριδι ξυνελαυνέμεν ὅττι τάχιστα·
εἴδομεν ὁπποτέρῳ κεν Ὀλύμπιος εὖχος ὀρέξῃ.

Cap comentari: