diumenge, 14 de gener del 2007

...l'ortolà qui sens tota comparació no ha tan gran perill de la fruyta e ortaliça


Des de la conquesta cristiana de Balansiya en 1238 la propera Albufera va ser propietat dels reis de la corona d'Aragó. Des del regnat de Pere el Gran (1276-1285) els drets de pesca van estar cedits a la comunitat cristiana de pescadors -actualment la d'El Palmar-, que probablement va adoptar les arts tradicionals de pesca del llac dels andalusins, com testimoniaria el fet que en 1248, l'endemà de la conquesta, l'Orde de Sant Joan de l'Hospital, que tenia senyorius a la zona, retinguera 100 famílies pescadores andalusines, destinant 70 homes per tripular vaixells i la resta per treballar en les brogines (xarxes grosses, de l'àrab barjin) i ensenyar a altres les formes de pesca.

L'arrendatari de les rendes reials de l'Albufera i el batlle reial del regne triaven quatre prohoms de la comunitat de pescadors, els quals posteriorment concedien els permisos de pesca, regulaven les pesqueres de nit, i tenien, juntament amb el guàrdia reial del mont de la devesa i l'albufera, jurisdicció plena sobre la comunitat en base a unes pròpies costums orals. Eixa jurisdicció escapava al mateix poder dels jurats de la ciutat de València, com certificava en 1360 el mestre racional responent a una consulta del governador del regne de Mallorca: certifich la vostra saviesa que sobre’l peix que’s pesca e ix en e de la Albufera de València, jamés no és estat sofert als Juratz e Prohòmens d’aquesta ciutat de fer alguna ordinació o statut sobre lo dit peix.

I una bona mostra -i bella lingüísticament- de la defensa de les costums i jurisdicció de la comunitat de pescadors de l'Albufera ens l'oferix un conflicte de 1377 amb l'arrendador de les rendes del rei, que pretenia retindre la cinquena part del peix que els pescadors prenien per ops de menjar a casa, com feia amb la resta del peix pescat per tal de vendre'l. La comunitat, per evitar-ho, reivindicà les seues costumes, dels temps dels moros, les quals són moltes e diverses que no són reduhides a scriptura alguna, al·legant que no era meravellosa cosa el que demanaven,
car l’ortolà qui sens tota comparació no ha tan gran perill de la fruyta e ortaliça que portarà a plaça per vendre, de la qual deu dar la mitat al senyor, pendrà per ops de son menjar tota vegada que ben vist li serà, sens pagar alcun dret.


Bibliografia bàsica:
C. Caruana, Estudio histórico y jurídico de la Albufera de Valencia : su régimen y aprovechamiento desde la Reconquista hasta nuestros días, 1954
M. J. Freire, El libro registro de privilegios de la albufera de Valencia, 1995
F. P. Momblanch, Historia de la albufera de Valencia, 1973
C. Sanchis Ibor, De la gola a les goles. Canvi ambiental secular a l’Albufera de València, 1998
C. Sanchis Ibor
,
Regadiu i canvi ambiental a l'Albufera de València, 2001