dijous, 18 de maig de 2017

Ja n'hi ha prou de fal·làcies bilbenyianes!

Institut Nova Història, la pseudociència aclamada per molts

Arran del recent pas de Jordi Bilbeny per terres valencianes, primer per Pedreguer, en un acte organitzat pel Casal Cultural Jaume I, i després per València, en un altre que auspicià el col·lectiu local de Compromís, m'agradaria deixar ací ni que foren unes notes sobre el que la seua figura i la seua "escola" representen per a la historiografia. D'ell en vaig parlar fa ja més de deu anys ("Bertín Osborne és català!""Reivindicació de la qualitat científica""Vives, potser. Català, en català i perseguit per la llengua, sembla que no""Els venecians (probablement conxavats amb els castellans) també furten herois catalans"), quan a la primera identificació de Cristòfor Colom com a català va començar a afegir altres grans personatges històrics, com Hernán Cortés, Miguel de Cervantes, l'autor del Lazarillo o Marco Polo. Ha passat una dècada i la cosa no ha anat a menys, sinó tot el contrari: ara també són catalans o de llengua catalana el Cid, Santa Teresa de Jesús, Lorenzo VallaLeonardo da Vinci, Amerigo Vespucci, Bartolomé de las Casas, Francisco Pizarro, Diego de AlmagroJuan del Encina, Garcilaso de la Vega, Lope de VegaPietro Martire d'AnghieraAbraham Ortelius, Erasme de Rotterdam -que seria fill de Colom!-, Gonzalo Fernández de Córdoba, MaquiavelMiguel Servet o el pintor Hyeronimus van Aken, el Bosch.

I és que, a banda que fer història com la fa Bilbeny és molt ràpid -sense llegir absolutament res de bibliografia i sense xafar mai cap arxiu-, el problema és que ja no està a soles, sinó que precisament fa una dècada va crear l'Institut Nova Història, una fundació en la qual s'agrupen tots els que seguixen el seu mateix mètode completament acientífic, basat en construir fal·làcies -"conjunt de paraules o qualsevol altra cosa disposada per a enganyar" o "forma d'argument defectuosa", segons les definicions del diccionari- mitjançant el que es coneix en ciència com a cherry picking. El cherry picking, fal·làcia d'evidències incompletes o de supressió de proves, consistix simplement i planerament a agafar totes aquelles dades que convenen i reforcen una proposta concreta, obviant, ignorant i amagant tota la resta d'informacions que contradiuen eixa mateixa proposició. Gent sense cap mena de formació historiogràfica i amb un menyspreu total per la comunitat acadèmica, les editorials universitàries i les revistes científiques -ja que, evidentment, no accepten les seues esbojarrades especulacions- són les que ara ajuden a Bilbeny en la seua "tasca de recerca, estudi i divulgació de la història de Catalunya, amb un caràcter iconoclasta i innovador, explotant al màxim les possibilitats d'interacció, participació i internacionalització de les investigacions", amb un "compromís amb el coneixement de la història de Catalunya".

Eixe és el treball que fa l'Institut Nova Història, si més no segons les paraules del Casal d'Esquerra Republicana de Catalunya de Sants-Montjuïc, que el 2013 li va concedir el Premi Nacional Lluís Companys, al mateix temps que ho feia a figures polítiques i intel·lectuals com Muriel Casals, Carme Forcadell o Germà Bel. I eixe és el veritable drama social del cas de Bilbeny i els bilbenyians: que una part important -per no dir la majoria- dels mitjans de comunicació i les organitzacions polítiques amb certa sensibilitat catalana o catalanista es fan ressò dels seus plantejaments, els legitimen i els tracten amb normalitat, com si foren investigadors seriosos als quals paga la pena escoltar i secundar. Josep-Lluís Carod Rovira, Salvador CardúsJosep Rull, Antonio Baños, els Ajuntaments d'Arenys de Mar o Montblanc, la Diputació de Girona, col·lectius de l'ANC, Vilaweb, El Punt/Avui, La VanguardiaTV3, BTV, 8TV, televisions i ràdios locals, associacions culturals i per la llengua... Són múltiples les persones i institucions de certa rellevància que els donen crèdit, els subvencionen i els impulsen com si, tot plegat, estigueren fent un favor al país i treballant per la causa catalana. Però és ben al contrari, perquè no fan una altra cosa que pseudociència inventada que no servix per a res més que per a embolicar la troca i degradar la racionalitat argumentada que hauria de guiar qualsevol societat que es vullga moderna, de progrés i amb autoestima col·lectiva. 


Mostra gràfica de com funciona el cherry picking

De la mateixa manera que cap societat que tracte d'avançar pot confiar el seu sistema sanitari a l'homeopatia, l'elecció dels seus representants polítics als designis astrològics o la investigació de delictes a la quiromància o la parapsicologia, tampoc pot fonamentar el seu coneixement històric col·lectiu -en el qual es basen moltíssims aspectes relacionats amb les aspiracions de futur del conjunt de la ciutadania- en les formulacions pseudohistòriques d'una colla de furtamantes. És com si algú proposara que els servicis d'intel·ligència estigueren dirigits per Iker Jiménez o l'Institut Ramon Llull per algú com Josmar: segur que la societat civil i política es mobilitzaria de seguida per a evitar-ho... En relació amb això, un altre dels greus problemes relatius a la recepció de les bestieses bilbenyianes és la seua difícil refutació, atés que neguen la major: en la seua tasca de cherry picking, en primer lloc amaguen la immensitat d'evidències que no els interessen i si algú tracta de mostrar-les, neguen la major bé emprant arguments completament acientífics i xenòfobs com que a Castella no hi ha hagut mai cultura -la qual cosa invalidaria tota informació al respecte-, bé dient que són fruit d'invencions històriques, a causa d'una censura i una persecució sempiternes que hi hauria hagut per sistema contra els catalans -contra la qual cosa no es pot refutar racionalment res, ja que es tracta d'un prejuí completament totalitzador-.

D'altra banda, com als historiadors de professió, amb formació historiogràfica, cert ofici i àmplia experiència bibliogràfica i arxivística, ens resulten tan bestials, delirants i fora de lloc els plantejaments bilbenyians, normalment ningú de nosaltres està disposat a perdre el seu temps de producció investigadora en tractar de rebatre una gent amb la qual no es pot argumentar racionalment, ja que desdenyen per complet el mètode que guia tot debat científic. En un dels articles que comentava de fa deu anys, jo mateix em vaig dedicar a mostrar que totes les "catalanades" que li atribuïen al Lazarillo de Tormes eren purament i simplement expressions castellanes de l'època, que apareixen en multitud d'altres textos dels segles XV, XVI o XVII, però després ja no n'he tornat a dir res, bo i esperant que la bola es fera tan grossa que la societat catalana i valenciana amb sensibilitat pels temes nacionals propis acabaren per rebutjar les evidents fal·làcies pseudohistòriques d'eixe grup. Tanmateix, com he dit, sembla que ha estat tot el contrari, ja que si algú mostra a tothora i en tots els llocs una cirera blava, per molt anecdòtica que siga -i ningú trau a la llum l'aclaparadora majoria de cireres roges-, la societat acaba pensant que, en efecte, les cireres són de color blau! El cherry picking crea una falsa aparença de veritat que només es pot desmuntar si coneixes i mostres el conjunt de les informacions relatives a eixe tema concret, una cosa que evidentment no pot fer la gent que no és experta en temes historiogràfics -perquè no domina la qüestió-, sinó que ho hem de fer els que ens dediquem professionalment i acadèmicament a açò i tenim les eines de coneixement històric al nostre abast.


Jordi Bilbeny, pseudohistoriador pretesament patriòtic

És una tasca penosa i aparentment poc fructífera, però algú l'haurà de fer en algun moment si volem acabar amb esta bogeria. En eixe sentit, no és que vaja a fer-la jo ara -ja m'agradaria tindre el temps que hi caldria!-, però sí que voldria enllaçar i aprofitar alguns dels comentaris i aportacions que es van fer l'altre dia per les xarxes socials -encara que siga copiant-los i apegant-los directament- arran de les conferències de Bilbeny a Pedreguer i València, ja que entre altres coses, a banda de l'opinió raonada de molta gent experta en la matèria, també es van posar dos exemples molt clars d'eixe cherry picking que practiquen: el de l'intent d'apropiació del Tirant lo Blanch i el de la procedència i personalitat de Lorenzo Valla, que s'expliquen ací mateix, més avall. Tot l'intercanvi de comentaris va ser motivat per un escrit del doctorand medievalista de la Universitat de València Blai Server, en el qual s'adreçava als membres del Casal Cultural Jaume I de la seua localitat [ací] per a informar-los que Jordi Bilbeny és "responsable de la difusió de tot un seguit de teories 'conspiranoiques' que, des del punt de vista historiogràfic, no tenen cap fonament i que atempten contra els consensos acadèmics (que, lògicament, poden ser objecte de revisió i impugnació, però sempre des de paràmetres científics i contrastats) i, per extensió, contra el mètode històric i la credibilitat de la disciplina". I continuava explicant que: 
Si em permeteu el paral·lelisme, el que Bilbeny i companyia representen en el marc de la historiografia és, 'mutatis mutandis', el mateix que l'homeopatia representa per a la medicina o el creacionisme per a la ciència: un conjunt de falòrnies que de cara als mitjans de comunicació el públic en general poden sonar molt bé (per la morbositat que sol generar tot allò ocult, misteriós o, fins i tot, fantàstic), però que, de forment, no en tenen ni un gra. Així, en la mesura que fan un ús marcadament interessat i barroer de la història, els Bilbenys de torn dificulten que aquesta puga complir la seua funció social (és a dir, ajudar-nos a comprendre el món en què vivim, en paraules del mestre Fontana) i, per tant, resulten tan nocives per al conjunt de la societat com poden resultar-ho la tergiversació informativa (la “postveritat” o els “fets alternatius” de Trump i els seus sequaços, que no són res més que mentides) o la pseudociència.
A això el Casal Cultural Jaume I va contestar [ací] que eren "coneixedors que aquest senyor duia controvèrsia per les seues teories però no fins a tal punt", però que, en tot cas, esperaven "sentir la seua 'història' i que la gent opine i faci el seu anàlisis i tregui les seues pròpies conclusions". En els comentaris a eixa resposta, gent com Pep Al Fus va indicar que "si no donem sentit a les afirmacions que fa Pio Moa blanquejant el franquisme, per què hauríem de fer cas a un tio que falseja la història, encara que siga dels nostres?", o Esperança Costa que: "ja que estan, que porten als negacionistes de la teoria de l'evolució, dels efectes humans en el canvi climàtic, o als Amish". Alhora, jo també vaig intervindre tot assenyalant que: 
Per si no caiguera pel seu propi pes que resulta ben estrany algú que diu que no només Colom era català -que podria ser-ho-, sinó també Cervantes, l'autor del 'Lazarillo', Hernán Cortés, Garcilaso de la Vega, Santa Teresa de Jesús, Marco Polo, Leonardo da Vinci o el Bosco, només cal llegir amb ulls d''historiador' -d'algú que ha fet una carrera historiogràfica, ha anat durant anys als arxius, ha elaborat recerques doctorals i ha debatut i compartit amb la comunitat científica els enormes coneixements acumulats durant dècades d'investigacions- les seues propostes. El resultat és delirant, com per exemple en els pretesos casos de "catalanismes" del "Lazarillo". D'altra banda, la prova del cotó és ben senzilla: només cal anar als catàlegs de producció científica (Research Gate, Regesta Imperii, Google Scholar, Dialnet, etc.) per a comprovar si Bilbeny o els bilbenyians tenen alguna publicació en revistes amb filtres científics, això és, amb acadèmics i universitaris que donen credibilitat científica als textos que escriuen; el resultat és que no apareixen en cap d'eixos catàlegs perquè cap publicació (ni de Catalunya ni d'Espanya, però tampoc de França, Anglaterra, EUA o on siga) amb unes mínimes garanties acadèmiques pot acceptar les seues invencions sense fi.
A més a més, vaig decidir compartir eixa mateixa polèmica en el meu mur [ací] i s'hi feren diversos comentaris ben interessants, com un del guionista Paco López Barrio: "En el fons de l'affaire Bilbeny em fa l'efecte de que el que hi ha és unes postures pròximes al racisme i la xenofòbia. En resum, la seua postura es podria definir així: Espanya i els espanyols són un poble tan, tan, tan desgraciat, tan pollós, tan odiós i tan malalt que cap cosa bona poden haver fet mai en cap terreny. Ni en la literatura, ni les arts, ni en cap altre fruit del pensament i el treball. Per tant tot allò que pugam trobar d'estimable en ells és, sense dubte furtat. A qui? Als catalans, summa de totes les perfeccions humanes per la gràcia de Déu. Amén [...] I fa mal perquè l'espanyolisme més ranci troba en ell l'excusa perfecta per descollonar-se de tots nosaltres, que no tenim cap culpa". O els dels historiadors catalans Andreu Navarra -"representa la pitjor cara del nacionalisme banal, inventa patranyes-mite"-, Ramon Sarobe -"cobren de les arques públiques, i estafen a la gent que compra els seus llibres, fan negoci de la mentida"- i Francesc Xavier Hernàndez: "Aquest pobre país nostre te l'autoestima tant baixa que fins i tot els xerraires de fira assoleixen èxits... Això d'en Bilbeny és una vergonya nacional, un símptoma de com de malalta està la nostra cultura".

O també la bibliotecària Maria Josep Cortés: "Diu mentides, animalades, i les diu com si foren veritats. I això no està bé, siga en la disciplina que siga. Fa mal a la raó. La història és un disciplina rigorosa, un instrument d'anàlisi del passat que ens permet entendre la realitat, el present. Devaluar-la i maltractar-la d'eixa manera fa mal, un mal col·lectiu". I jo mateix vaig tractar de reblar-ne el clau, en la línia de tots eixos comentaris, dient que: "Bromes i màniga ampla amb furtamantes que diuen que Marco Polo, Amerigo Vespucci, Lorenzo Valla, Cervantes o Leonardo da Vinci eren catalans, cap ni una... Bilbeny representa el menyspreu a tot raonament científic, el pitjor que es pot desitjar a una societat que vullga progressar socialment. És el rotllo de 'com no fan mal a ningú, que vagen fent...'. Clar que fan mal! Fan mal a la raó, a la ciència, als intents de comprendre i millorar la societat a través del pensament raonat. Si voleu comprar-li la moto a Bilbeny, els sanadors, als de Nueva Acrópolis o als demagogs barats, feu-ho, però compteu amb tota la meua oposició".


L'humanista italià Lorenzo Valla resulta que era Llorenç Desvalls, toca't els nassos...

No només això, sinó que al sendemà vaig descobrir este vídeo d'ací dalt, de fa a penes uns mesos, en què Bilbeny feia pública una de les seues noves preteses "descobertes": l'humanista i historiador italià del segle XV Lorenzo Valla seria un català de nom Llorenç Desvalls. Així les coses, ja serien catalans Leonardo da Vinci/Lleonard della Rovere, Pietro Martire d'Anghiera/Pere Màrtir d'Anguera, Amerigo Vespucci/Aimeric Despuig i Lorenzo Valla/Llorenç Desvalls, de manera que, segons Bilbeny -i amb no sé quina mania persecutòria que tindrien també els italians envers els catalans-, el Renaixement italià "en el fons seria una cosa impulsada -o una part- pels catalans a Itàlia i això és el que s'ha esborrat de la Història"... Vaig compartir també el vídeo en el meu mur [ací] i si el mireu sencer, voreu que, com hi destacava l'historiador valencià Ferran Esquilache, Bilbeny afirma sense embuts que "ha desenvolupat eixa teoria a partir de la coincidència del nom, 'i unes quantes curiositats més'... Visca les curiositat històriques!!!". I és que, en plena relació amb això, este és un cas ben clar de cherry picking: si et conten eixes quatre coincidències que exposa en el vídeo i no t'expliquen absolutament res més de les dades que es coneixen de Lorenzo Valla a través de les investigacions historiogràfiques fetes durant dècades i dècades, doncs t'ho pots creure perfectament.

El problema és que la biografia de Lorenzo Valla és ben clara i coneguda des de fa segles, amb declaracions i apunts seus i sabent tothom d'on venia i quina era la seua trajectòria, i amb investigacions fetes pels mateixos italians i per holandesos, alemanys i francesos al llarg dels temps fins a la primera gran biografia moderna del personatge, Vita di Lorenzo Valla, publicada per Girolamo Mancini a Florència en 1891, que podeu trobar en pdf per xarxa [ací]. Se saben moltíssimes coses d'ell: que son pare era un advocat de Piacenza traslladat a Roma -on va nàixer ell-, que sa mare va quedar viuda relativament jove, que la majoria dels seus germans van morir abans que ell, que se'n va anar a estudiar a Florència i qui eren allà els seus mestres, quins amics tenia a Roma, com se'n va anar després a Pavia per a ser catedràtic en la Universitat, els textos que va escriure en cada moment, etc., etc., etc. És així com ho recull l'Stanford Encyclopedia of Philosophy, amb una extensa bibliografia, i com ho accepta i valida tota la historiografia internacional, davant l'allau de dades arxivístiques i textuals que així ho certifiquen. Quatre cireres blaves no fan que les cireres siguen roges! Fins i tot el darrer lloc de descans de Lorenzo Valla, la tomba a la qual el traslladaren en 1825, en l'arxibasílica de Sant Joan del Laterà -la catedral de Roma-, indica en la primera línia de la seua inscripció les dades ja recollides en la seua primera sepultura: "Laurentio, Lucae f[ilio], Vallae, ortu rom[ano], Placentia oriundo" (Lorenzo Valla, fill de Luca, nascut a Roma, oriünd de Piacenza) [ací amb detall]. 


Tomba de Lorenzo Valla a Sant Joan del Laterà

De fet, en el mateix escrit de facebook on vaig explicar això, Antoni Biosca, professor de Filologia Llatina de la Universitat d'Alacant, va relatar la seua experiència de primera mà amb la personalitat i els textos de Lorenzo Valla: "Coincidisc amb tu sobre Valla. Vaig dedicar-li un temps traduint al castellà per a Akal la seua Refutació i no vaig veure res d'això. És més: Valla treballava per al Magnànim (i, a banda de la Refutació, encàrrec del rei, va escriure la vida del pare d'Alfons, Ferran I) i hauria pogut traure a col·lació la seua suposada catalanitat, cosa que mai va fer. El que és més trist és que el paper de la Corona d'Aragó a Itàlia és interessantíssim i en moltes ocasions no se li ha prestat l'interés que mereix, i no cal fer estes coses per a reivindicar res, ja que la realitat històrica és en si prou més interessant". Com apuntava ell mateix en un altre d'estos diàlegs, abundant en el mètode de supressió de proves que practiquen els bilbenyians: "Hi ha molts exemples de manipulació a base de confondre una coincidència no sistemàtica amb una coincidència sistemàtica. Si no es repeteix la coincidència, aquesta no mostra res. Posem un exemple. El riu que passa per Washington té nom d'origen algonquí: Potomac. És un nom similar a la paraula 'riu' en grec, i podria donar peu a explicacions meravelloses sobre l'origen grec dels algonquins i, qui sap, d'altres pobles nord-americans. Però el mètode científic no pot funcionar així. Hi ha més coincidències entre les llengües grega i algonquina? No. Doncs és simplement una coincidència. Res més".

En el mateix fil de Valla va intervindre l'arquitecte i professor Dídac Gordillo per a defensar part de les formulacions dels bilbenyians, com que, per exemple, amb el Tirant lo Blanch hauria estat a punt de passar el mateix que ells diuen que va passar amb el Quixot, és a dir, que els castellans l'haurien traduït del valencià/català i haurien tractat de fer desaparéixer tots els exemplars originals per tal d'apropiar-se'n l'obra. Segons apuntava Gordillo, "fins que no es va trobar el 'Tirant Lo Blanc' en català, es pensava que era originalment en castellà, i lleugerament posterior a l'obra dels valencians Joanot Martorell i Martí Joan de Galba". Una altra mostra ben clara de cherry picking, de fal·làcia de proves incompletes. Sí, és cert que el Tirant lo Blanch es va publicar a València i Barcelona el 1490 i 1497 i no es va tornar a editar en la seua llengua original fins al 1905; sí, és cert que el 1511 es va publicar traduït al castellà a Valladolid sense assignar-li l'autoria original de Joanot Martorell, com si fóra anònim; sí, és cert que les traduccions europees que es van fer posteriorment, a l'italià i al francés fins a finals del segle XVIII, es van realitzar sobre la traducció castellana i dient que l'anònim autor devia ser un "espagnol" -tot i que, alhora, també tenien clar que devia ser de València, per la referència interna a la ciutat que hi ha en l'obra-. En conseqüència, si només t'expliquen tot això, sí, és cert: "Oh, els malvats castellans ens furten els clàssics!".


Primera pàgina d'un dels exemplars conservats de la primera edició de Tirant lo Blanch (València 1490)

El problema és que del Tirant lo Blanch de València i Barcelona ens han arribat materialment fins a set exemplars diferents -no és tan fàcil que les edicions desapareguen per complet- i que, al mateix temps que a l'estranger es deia tot allò durant el segle XVIII, a casa nostra els erudits tenien ben clar que era una obra originalment editada ací i en "llemosí". Per exemple, així ho deixava escrit el bibliògraf valencià Vicent Ximeno en el seu catàleg d'Escritores del Reyno de Valencia publicat el 1747 [ací, en la p. 52-53 del pdf], fent referència, a més a més, al gramàtic i historiador català Antoni de Bastero, que n'havia vist un exemplar original a Roma: "Pedro Juan Martorell, cavallero, natural de Valencia, a quien D. Antonio Bastero, cavallero barcelonés, en su 'Crusca provenzale', impressa en Roma año 1724, llama 'Una de las mas esclarecidas luzes de nuestra lengua'. Escrivió en lemosín un libro de cavallerías, en el qual descubrió el discretíssimo Miguel de Cervantes Saavedra 'un tesoro de contento y una mina de passatiempo' [...] 'Tirant lo Blanch: Dícese que se estampó en Valencia año 1480. Holgáramos de ver un exemplar que D. Antonio Bastero vio en Roma, en la Libreria de la Sapiencia. [...] La quarta parte de ella, que dexó intacta su autor, la traduxo, o fingió averla traducido a la misma lengua valenciana [de l'anglés al portugués i del portugués al valencià, com es presentava el 'Tirant' en les primeres pàgines], Martín Juan de Galba, cavallero, a instancia de Doña Isabel de Loris [...] y según esto parece que también podemos contar a este cavallero por escritor valenciano".

Per si fóra poc, quan els historiadors moderns s'han posat a investigar en els arxius la vida de Joanot Martorell i la seua família, de seguida han trobat centenars de dades que han donat cos a obres tan completes com Joanot Martorell. Biografía ilustrada y diplomatario [ací en pdf], preparada per l'arxiver valencià Jesús Villalmanzo. Perquè eixa és una altra: els nostres arxius van plens de dades fefaents conservades en sèries sistemàtiques, que mostren clarament que no hi ha hagut cap intent de persecució o apropiació històrica, ni res per l'estil. Si eixa era la idea d'una imaginària censura secular anticatalana o antivalenciana, el primer que haurien fet els seus promotors hauria sigut fer desaparéixer l'Arxiu Reial de Barcelona, l'Arxiu del Regne de València i tots els arxius municipals, que conserven milions de dades sobre el nostre passat. El que intentem fer els historiadors és investigar en eixos arxius per a aportar dades i conjugar les noves dades aplegades amb les que ja es coneixen d'investigacions prèvies per tal de donar explicacions lògiques i raonades, en funció dels coneixements que tenim de les societats pretèrites de cada època, a tot eixe conjunt de dades, sense deixar-nos-en cap (i si algunes no encaixen, ho diem explícitament, fent hipòtesis de treball i esperant a tindre més dades que les ratifiquen o refuten mitjançant noves investigacions). 

El que fan Bilbeny i els bilbenyians és l'antítesi de tot això. És agafar quatre dades extretes d'ací i d'allà, fer un plantejament determinat basant-se en eixes quatre dades, amagant totes les altres que el refuten o rebutjant-les en funció de prejuís apriorístics -no en el coneixement real de la societat del moment- i anar acumulant només les dades que pareixen reforçar el plantejament inicial, per molt esbojarrat que siga, ateses la infinitat d'investigacions i informacions que l'invaliden -però que s'obvien-. Això és l'antihistòria, l'anticiència. I seria una veritable llàstima que la societat catalana -o la valenciana- volguera construir el seu coneixement històric col·lectiu a través de la invenció directa i de l'antirracionalisme. Pensava que els catalans aspiraven a ser aquella societat "noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç" que cantava el poeta. Eixe de ben segur que no és el camí. Així que m'agradaria demanar un poc de seriositat a mitjans de comunicació, figures públiques, organismes polítics, organitzacions institucionals i associacions cíviques i culturals per tal d'acabar amb esta xacra per a la cultura d'un país que és l'impuls de la pseudohistòria. Ja n'hi ha prou de fal·làcies bilbenyianes! 

12 comentaris:

Galderich ha dit...

El problema d'en Bilbeny i Cia. és que no pots rebatre res perquè no saps per on posar-te. És com intentar rebatre el conte de la caputxeta vermella si algú et diu que va passar realment a la Catalunya del s. XVIII.

L'altre gran problema és la repecussió que tenen les seves al·lucinants teories en els mitjans de comunicació i organitzacions vàries. Va ser lamentable el Premi Lluís Companys d'ERC -de fet historiadors d'aquest partit quan se'n van assebentar s'estiraven dels cabells- com que ara el convidin al País Valencià a fer una tournée.

En fi, tot plegat de vergonya aliena i que fa molt de mal a la histiografia documentada ja que per rebratre arguments històrics amb un "va... i Cervantes era catala!" et foten enlaire qualsevol aportació seriosa.

Siciliano Aragonés ha dit...

Moltes gràcies per el post i per la defensa del mètode científic. Sóc entomòleg, m'agrada la història i tinc molt de respecte quan escric sobre la història, perquè no sóc precisament historiador. Per això fa un any quan unes meues reflexions sobre la Corona d'Aragó es feren virals m'espantí prou i per això et vaig demanar que les llegires i que aportares la teua visió crítica i afegires el que es necessitava.

Bilbeny i cia utilitzen el mètode blaver valencià que han utilitzat amb la filologia. I com tu dius en la conclusió del teu post les institucions catalanes i mitjans de comunicació les fan seues o li donen difusió i no fan cap favor a la ciència. En els últims anys des de "Dolça Catalunya" s'han utilitzat les seues "teories" per afirmar que els catalans adoctrinen, manipulen i canvien la història per crear una consciència nacionalista. Des de un punt de vista català i també valencià, si es deixa que les seues pseudo-teories es divulguen, personatges com Bilbeny no fan altra cosa que alimentar els contraris a la llibertat dels nostres pobles.

Compartiré això amb tot el món!

Gràcies Vicent per defensar el mètode científic, com a científic molt agraït!

Anònim ha dit...

Bravo, Vicent! Hem de parar els peus d'aquesta gent.
I.

Anònim ha dit...

Hi ha gent que investiga diferent, que diu coses diferents, que llegeix la realitat diferent. I no són científics, només tenen una etiqueta d'anís del mono. Però la gent, ignorant i frívola, els fa cas, enlluernats per les cireres blaves. És gravíssim, Vicent. Què podem fer? Doncs això: denunciar els qui els fan cas, els qui els donen suport, assenyalar amb el dit els mitjans que els publiquen o els entrevisten, tractar d'ignorants els qui sucumbeixen als seus cants de sirena... N'hi haurà prou? La ciència, amb totes les seves universitats, les seves revistes científiques, els seus acadèmics opinant com a experts constantment als mitjans, amb el Ministerio del Tiempo, Isabel la Católica, Águila Roja i totes les sèries històriques assessorades pels científics alliçonant i recordant-nos com fou la història de debò... està preocupada. L'acadèmia està preocupada. Per què patir, si els bilbenyians i el seu mètode cherry pink són uns indocumentats? La gent hauria de saber que només hi ha un discurs possible, un i prou: el científic. El mètode que serveix per perpetuar des de l'academicisme i l'oficialitat el discurs històric que flueix des de temps immemorials, sigui veritat... o no tant veritat. Rebel·lió acadèmica, protesta encesa, denúncia pública! Ho has fet molt bé, Vicent. Sin novedad en el CSIC.

Anònim ha dit...

Un document i ensanyament deixen de ser oficials a partir del moment on perden la seva autoritat. Si tanta gent escolta els 'bilbenyians' potser és que mostren i demostren el que els 'oficialistes' ometen. No és que s'inventin la història és que ofereixen un altre relat dels fets historics a partir de dades que els oficialistes han omès deliberadament. Això si, no estigmatitzen ni fan befa!

Anònim ha dit...

Tots els que volen vendre bé el seu discurs afirmen que ho estudien tot amb rigorositat científica, i en treuen conclusions de manera científica. Els del CSIC dieu que sou els científics i, per tant, els de l'INH no ho són. Des de l'INH diuen que ells són els veritablement científics.

Com a mínim, la gent de l'INH parteix d'una posició interessant; sap que li cal primer tirar a terra la pretenció científica del CSIC, per després aportar un nou punt de vista. La posició del CSIC és, en aquest debat, ben miserable: no passa d'assenyalar i acusar de fal·làcia. Serà que no has pellucat (cherry-pick) el que més t'ha interessat de l'INH, per fer aquest article.

L'INH facilita un debat públic de la història (la interpretació dels documents) i, en aquest debat obert hi ha temes més treballats, simples sospites, assenyalament d'errades d'altres historiadors, etc. Trobareu temes més ben argumentats que altres perquè és un debat obert d'un club menys exclusiu que el del CSIC i, per tant, hi haurà molta diversitat.

Saps perfectament que en la teva professió hi ha gent miserable i, com més enrera mirem, segurament més n'hi ha hagut. L'INH n'ha donat exemples ben fàcils: en Menéndez Pidal, en García Cárcel, ... I també és ben sabut que el món universitari és completament endogamic, amb tot el que això comporta.

Per què hi ha gent, doncs, com en Miguel-Anxo Murado que escriu "La invención del pasado"? O com en Pablo Sánchez León, a "El fin de los historiadores"?

No dubto que hi ha historiadors honestos. Però la primera forma d'honestedat és reconèixer que n'hi ha que no ho són, i que hi ha hagut períodes prou convulsos a tot Europa per malfiar de la imparcialitat de la documentació.

Angelet ha dit...

Sobre la dificultat de rebatre aquest tipus de mentides, hi ha una reflexió molt interessant d'Hannah Arendt al respecte de la veritat factual: que la contingència dels fets fa que siga molt senzill contraposar-los d'altres igualment versemblants... encara que falsos.

Rafel ha dit...

Bravo, Baydal! Magnífica crida a la totaler Krieg contra Bilbeny i els bilbenyians. No hi ha de faltar ningú en la croada, cal que siga una totale Mobilisierung que implique periodistes, acadèmics, polítics, científics de tota mena, autoritats, públic en masse. De tant en tant va bé una invitació a la cacera de bruixes, altrament la vida seria tan avorrida!

Vent d Cabylia ha dit...

Anònims que insinueu que el meu escrit té alguna cosa a vore amb la meua estada predoctoral en el CSIC, heu de saber -ací podeu trobar el meu CV- que em vaig llicenciar a la Universitat de València, em vaig doctorar al CSIC fent els cursos de doctorat a la Universitat Pompeu Fabra i amb estades en l'European University Institute de Florència, vaig desenvolupar la meua recerca postdoctoral durant dos anys a Oxford i posteriorment he exercit la docència i la investigació a la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Jaume I de Castelló, on actualment sóc professor. I he tingut el privilegi i el plaer de formar-me i formar en tots eixos centres acadèmics i universitaris perquè, evidentment, hi he pogut passar hores i hores llegint, estudiant, investigant, participant en projectes de recerca amb molts col·legues i publicant articles que tractaven d'aportar noves informacions, coneixements i perspectives als meus camps d'especialització, com ara la història fiscal, política, militar i de les nacions i els nacionalismes. Uns textos comprovats i validats pels consells científics de revistes acadèmiques de València, Catalunya, Espanya, Portugal, Itàlia, Anglaterra o Estats Units i que m'han permés obtindre beques i finançament per a la recerca de les més variades institucions: l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Institut d'Estudis Catalans, el Govern d'Espanya, la Generalitat de Catalunya o la Unió Europea.

Dins d'eixa trajectòria vaig passar cinc anys en el Departament d'Estudis Medievals de la Institució Milà i Fontanals del CSIC de Barcelona, en un grup de recerca sobre història de la fiscalitat davall la guia del doctor Manuel Sánchez Martínez. I, en la vostra ignorància, desconeixeu que el Departament d'Estudis Medievals de la Institució Milà i Fontanals del CSIC de Barcelona és un dels centres de recerca més potents de la historiografia catalana, en el qual va desenvolupar la seua carrera durant dècades la recentment desapareguda Maria Teresa Ferrer i Mallol -que igual no sabeu ni qui és, però ningú pot dubtar del seu catalanisme declarat- i han passat o hi ha en l'actualitat investigadors tan potents com Pere Verdés, Roser Salicrú, Pere Ortí, Ivan Armenteros, Jordi Morelló, etc., amb una trajectòria investigadora potentíssima, dels quals he aprés moltíssim i amb els quals estic encantat d'haver compartit part de la meua formació historiogràfica. Així que sí, del CSIC, de la Institució Milà i Fontanals -sabeu qui era?- de Barcelona. A molta honra i amb molt d'orgull, com de la Universitat de València, de la Universitat Pompeu Fabra, de l'European University Institute, de la University of Oxford i de la Universitat Jaume I.

Salutacions.

Anònim ha dit...

Gràcies Vicent. De trolls ja en tenim prou. Reivindiquem el trellat i la racionalitat científica.

Vent d Cabylia ha dit...

Quant a Rafel, que parles amb termes alemanys fent referència al nazisme i a una cacera de bruixes, ací la gran diferència amb el que insinues és que les bruixes solien ser simples dones no casades que exercien de sanadores i es transmetien una saviesa ancestral relacionada amb la natura, per la qual cosa no hi havia cap raó lògica ni pràctica per tractar de posar-los fre, ja que no feien mal a ningú, sinó més prompte al contrari. En canvi, el bilbenyianisme és tot un problema de salut pública i, de la mateixa manera que les institucions públiques i la societat civil tracten de lluitar contra els traficants de droga, els estafadors que s'aprofiten de la bona voluntat o el desconeixement de molta gent o contra els adulteradors d'aliments, també és menester que tinga les coses ben clares enfront de la xacra d'uns estafadors que en ús del dret a dir el que vullguen -que no els el pot llevar ningú- tracten d'estafar la gent amb una retafila d'invents acrítics que no fan cap bé a ningú, sinó tot el contrari: desestabilitzen, glorifiquen l'acientifisme i inciten a l'odi.

Anònim ha dit...

A Catalunya fa segles (al menys des de 1837) que estudiem la NOSTRA història al marge del que digui la resta del món. La investiguem des dels nostres documents i capacitat de coneixement. I hem construït el nostre propi discurs acadèmic, multipolar, dialogant i fins enfrontat. Nosaltres solets. L'Acadèmia no és dolenta: cura alguns càncers, cosa que no fan els remeiers aficionats bilbenyosos. Aquest tema serveix de sedàs per veure la quantitat d'ignorància pressumptament il·lustrada que corre per casa nostra. Un filòleg posat a historiador és com un historiador posat a filòleg. Primer que n'aprengui. En tot cas, li regalo un os per si vol rossegar: el castellà és un dialecte del català. Bona hipòtesi de partida que fa dècades que remeno. Però em faltaria saber més de filologia. Repeteixo: qui no en sàpiga, que n'aprengui. La historiografia catalana no se l'acaba un aficionat ni en vint anys. Estudiar i no dir rucades.