dimarts, 1 de setembre de 2020

Les nostres reines. Les oblidades monarques medievals del Regne de València

Vicent Baydal i Jorge Lahuerta, Les nostres reines. Les oblidades monarques medievals del Regne de València (Generalitat Valenciana, València, 2019)


Per a la commemoració del 9 d'Octubre de l'any passat, 2019, Presidència de la Generalitat Valenciana ens va encarregar a l'il·lustrador Lawerta i a mi mateix un treball per tal de posar en valor i visibilitzar el paper de les dones en la història, que han estat tan tradicionalment amagades per la nostra historiografia i la nostra societat que ni de les dones més poderoses de l'època medieval, les reines, sabem a penes res, si més no entre la ciutadania actual. És per això que vam fer un llibret i un tríptic explicant breument els principals fets com a monarques de cadascuna, vam imaginar un rostre per a elles, vam plantejar un malnom com tenen els reis i vam impulsar un seguit de tasques de divulgació, com l'exposició de grans lones amb les seues figures al Palau de la Generalitat de València i a les façanes dels Ajuntaments de les localitats que conformaven el braç reial de les Corts Valencianes a finals del segle XV. Per internet es poden trobar articles, entrevistes i altre tipus d'informacions al respecte, però el llibret i el tríptic, dels quals, malgrat fer-se milers d'exemplars, hi hagué molta gent que es quedà sense ells, encara no estaven disponibles en línia, així que els facilitarem ací mateix, a través del següent enllaç: https://we.tl/t-uwoJqkyE07 

Igualment, per tal de facilitar-ne l'accés al contingut, a continuació copiarem el pròleg que vaig preparar i posarem totes les imatges creades per Lawerta, amb el text dels principals coneixements que tenim sobre cadascuna d'aquelles díhuit reines baixmedievals (al respecte, cal indicar que hem actualitzat el lloc de naixement de Margarida de Prades, que ara se sap que probablement nasqué a Torres Torres, i cal recomanar, a més, la tesi doctoral de Lledó Ruiz, que en un futur estarà disponible en línia).


Pròleg

«Nós prometem aquí a Déu e a aquest altar, que és de la sua Mare, que nós no passarem Terol ne el riu d’Ulldecona tro que València hajam presa. E enviarem per la regina nostra muller e per nostra filla, que vinguen, per ço que entenats que major volentat hinc havem d’aturar e de conquerre aquest regne». El passatge és conegut. El rei Jaume I prometé a les hosts que hi havia al Puig que duria amb ell la reina Violant i la infanta homònima i que no tornaria a les seues terres d’origen fins que València no fora conquerida. La família com a símbol d’arrelament. La reina com a imatge de fortalesa. Ara bé, el que no és tan conegut –no ens agrada recordar-ho als historiadors patris– és que a la Corona d’Aragó les dones quedaren excloses de la línia de successió reial. Fins i tot eixa fou l’espurna que encengué una revolta en 1347, quan Pere el Cerimoniós intentà nomenar com a hereva la seua primera filla, Constança. En el Regne de València, per tant, mai no hi hagué una reina regnant per herència dinàstica, sinó que totes elles foren reines per matrimoni, reines consorts. Possiblement per eixa raó els valencians, a banda de la figura iniciàtica de l’esmentada Violant d’Hongria, no tenim en ment un referent clar de reina, com en altres llocs tenen Elionor d’Aquitània, Isabel la Catòlica o Cristina de Suècia. Però això no vol dir, ni de bon tros, que no tingueren un paper clau en el nostre esdevenir col·lectiu com a poble. 

Un paper, en tot cas, permanentment condicionat pels hòmens; en les societats d’Antic Règim les dones sempre eren «filles de», «germanes de», «dones de», «viudes de»... La figura femenina independent i lliure a penes si hi tenia cabuda davant del control masculí i la misogínia imperant, que duia a afirmar com a cosa irrebatible la «inferioritat natural» de les dones, una visió en realitat construïda pels pensadors eclesiàstics. A peu de carrer, a més a més, aquella subordinació es convertia en un maligne estereotip d’animalitat, com el que brandava el metge Jaume Roig en els seus versos apariats: «Per llurs usances, axí diverses e tan perverses, obres e manyes, són alimanyes; serp tortuosa són e rabosa, mona, gineta, talp, oroneta, mussol, putput, gall, cutibut, aranya ab tela, tavà, mustela, vespa, alacrà e rabiós cà». Però al mateix temps, en una col·lectivitat fortament estratificada com aquella, la jerarquia comptava, i molt, i les reines, encara que sotmeses a un ferm escrutini de les seues funcions reproductores i del seu comportament quotidià, tenien accés al nivell més alt possible de riquesa i de poder. Eren, evidentment, unes privilegiades. 

En relació amb això, cal remarcar que, a banda de la seua vàlua geoestratègica en el tauler diplomàtic, la principal exigència feta a les reines era, per damunt de tot, la de concebre fills, fins al punt que la seua esterilitat podia esdevindre causa de repudi matrimonial. Els hereus garantien la continuïtat de la dinastia reial i una alta probabilitat de successió pacífica en el fatídic moment de la mort dels monarques regnants. De fet, la mare per excel·lència en l’imaginari col·lectiu medieval era el seu gran model: la Verge Maria, mare de Jesús, mare de Déu, casta però fèrtil, exalçada i venerada per tots però submisa alhora. I l’altre gran ideal també procedia de les fonts bíbliques: la reina Ester, casada en l’antiguitat amb un rei de Pèrsia i que destacà per la seua fidelitat, discreció i obediència, però també per ser, en els moments crucials i de perill, la intercessora necessària entre el marit governant i els seus súbdits. No debades, a les reines també se’ls reconeixia la seua posició eminent i a la Corona d’Aragó i el Regne de València no faltaren les que l’empraren de manera intensa i ressenyable.

La seua coronació, de fet, era un important moment d’acceptació pública i general d’aquell poder, només per davall del que tenia el mateix rei, que era qui li’l traspassava, com en el cas de Martí l’Humà a Maria de Luna el dia de Sant Jordi de 1399: «La reyna se agenollà e lo senyor rey posà-li la corona al cap, e lo ceptre en la mà dreta, e lo pom en la sinistra. E mès-li un anell de diamant en lo dit. E besà-la en la boca. E la senyora reyna besà-li la mà». Però no només foren reines ritualment reconegudes per tots, sinó que a més a més exerciren com a altes conselleres i, almenys des de mitjan segle XIV, assumiren importants tasques de govern com a lloctinents reials en el conjunt de la Corona o en algun dels seus diversos territoris: Elionor de Sicília, Violant de Bar, l’esmentada Maria de Luna, Maria de Castella, Joana Enríquez, Germana de Foix, totes elles marcaren amb la seua empremta personal decisions polítiques que afectaren milers d’habitants dels seus regnes. Per delegació i en absència dels seus marits, però amb una significació i una transcendència que han quedat injustament sepultades per una visió androcèntrica de la història

No cal obviar, en tot cas, que, com qualsevol altre membre de les monarquies del moment, les reines tampoc s’estigueren de ser cruels, arbitràries o autoritàries quan es tractava d’actuar en defensa dels seus privilegis socials i polítics. Però el que és inconcebible és que, amb totes les seues ombres i les seues moltíssimes llums, a penes si les coneguem hui en dia en peu d’igualtat amb els seus companys masculins. És per això que, amb les il·lustracions i les síntesis biogràfiques que oferim a continuació, volem posar el focus en aquelles dones cabdals del nostre passat, visibilitzar-les i fer un tast introductori a la seua història i les seues vides. En definitiva, són les nostres reines medievals, les més llunyanes, de les que menys sabem, però les que més es vinculen directament al nostre moment de naixement com a poble valencià, el que celebrem, precisament, tots els 9 d’Octubre. Per una commemoració igualitària, també en la visió de gènere.


Les 18 reines baixmedievals de València



Violant d'Hongria (1235-1251). La reina Fundadora 

Nascuda a Esztergom (Hongria) cap al 1216 i morta a Osca (Aragó) en 1251, entorn dels 35 anys. Tingué sis filles i quatre fills, un d’ells Pere el Gran, rei d’Aragó, un altre Jaume II de Mallorca i una altra Violant d’Aragó, reina consort de Castella. 

Neta de l’emperador llatí de Constantinoble i filla del rei d’Hongria, des del seu casament amb Jaume I en 1235 exercí una destacada tasca com a consellera reial, en especial en el procés de conquesta de les terres valencianes, segons explicita clarament el Llibre dels fets. No debades, la crònica relata el seu pas del riu Sénia, com si del Rubicó es tractara, i les seues successives estades a Borriana, el castell d’Almenara, el Puig, Paterna i el campament del setge de València. De fet, per exprés desig del monarca, fou l’única persona que estigué present i aconsellà en les negociacions amb els enviats musulmans que pactaren la capitulació de València. Així mateix, tingué un paper fonamental en el Tractat d’Almisrà, signat en 1244 amb el seu gendre Alfons X de Castella per tal d’estipular les fronteres meridionals del regne valencià, i en la decisió de la presa final de Xàtiva: «el pus bell castell del món e el pus ric que jo anc veés ne null hom», segons manifestà al rei. 

També fou qui avisà al mateix Jaume I de la revolta d’al-Azraq en 1247 i, en conjunt, la major part dels anys del seu regnat a la Corona d’Aragó els passà al territori valencià, en els afers de la conquesta. No obstant això, va morir al nord d’Aragó, probablement com a conseqüència de les febres puerperals ocasionades pel naixement de la seua darrera filla, i volgué ser sepultada al monestir català de Santa Maria de Vallbona de les Monges, on la seua tomba és visitada en l’actualitat per molts hongaresos.



Constança de Sicília (1276-1285). La reina de les Vespres Sicilianes 

Nascuda a Catània (Sicília) cap al 1248 i morta a Barcelona en 1302, entorn dels 54 anys. Tingué quatre fills i dos filles, dos d’ells Alfons el Liberal i Jaume II, reis d’Aragó, un altre Frederic II de Sicília, una altra Elisabet d’Aragó, reina consort de Portugal, i una altra Violant d’Aragó, reina consort de Nàpols. 

Neta del sacre emperador romanogermànic i filla del rei de Sicília, el seu casament amb el futur Pere el Gran en 1262 va ser el fet transcendental que va marcar l’orientació itàlica de la Corona d’Aragó durant les centúries posteriors. No debades, després de la mort del seu pare a mans dels Anjou, que passaren a governar Sicília, foren els seus drets dinàstics els que Pere el Gran al·legà per tal de desembarcar a Trapani en 1282 i ocupar l’illa en paral·lel a la rebel·lió de les Vespres Sicilianes contra els angevins i el papat. Segons el cronista Bernat Desclot, el capità dels barons sicilians revoltats clamà: «És nostre natural senyor per rahó de la regina e de sos fills». Fou també a través del seguici de Constança que arribaren a terres aragoneses i valencianes destacats militars i diplomàtics de Sicília, com Roger de Llòria, Conrad Llança i Joan de Pròixida, alhora que les seues estades en aquella illa mediterrània serviren de suport als regnats successius dels seus fills Jaume i Frederic, una vegada ja mort el seu marit. 

Després de la pau entre els Aragó i els Anjou, sancionada pel papa en 1295, visqué un temps a Roma i més tard a Barcelona, on va morir a començaments del segle XIV i va ser soterrada al convent de Sant Francesc. Posteriorment les seues restes foren traslladades, juntament amb les de les reines Maria de Xipre i Sibil·la de Fortià, al claustre de la catedral de la mateixa capital catalana. En paraules de Dante a la Divina Comèdia, Constança va ser «la mare de l’honor de Sicília i d’Aragó».



Blanca d'Anjou (1295-1310). La reina de la Pau 

Nascuda a Nàpols en 1280 i morta a Barcelona en 1310, entorn dels 30 anys. Tingué cinc fills i cinc filles, un d’ells Alfons el Benigne, rei d’Aragó, i una altra Violant d’Aragó, reina consort d’Albània. 

Neta del rei d’Hongria i filla del rei angeví de Nàpols, el seu casament amb Jaume II en 1295 suposà la fi de la cruenta guerra que havia enfrontat els Anjou i el papat amb els Aragó a causa de la presa de Sicília. Per aquell matrimoni, Jaume II renuncià a l’illa, alhora que fou perdonat pel papa i intitulat rei de Sardenya. Per tant, Blanca d’Anjou arribà a la Corona d’Aragó com a símbol d’aquella desitjada aliança, fins al punt que el cronista Ramon Muntaner indicà: «Era fontana de gràcia de totes bonees, per què a ella pot hom dir lo mot que les gents de Catalunya e d’Aragó e del Regne de València li dixeren, que l’apellarien “la santa reina Dona Blanca, de santa pau”». 

Amb tot, això no impedí que a continuació esclataren enfrontaments amb altres enemics, en els quals la reina sempre feu costat a Jaume II, amb el qual es va desplaçar a les campanyes de Múrcia contra els castellans; de Sicília contra el mateix germà del monarca, Frederic II, o d’Almeria contra els musulmans nassarites. De forta religiositat franciscana, un dels seus mentors fou el teòleg i metge Arnau de Vilanova. Pel seu clima benigne, mostrà una especial volença per residir durant els temps de Nadal a València, on passà fins a la meitat dels seus setze períodes nadalencs a la Corona. Tot i això, la seua salut fou sempre fràgil pels continuats embarassos i ja abans de tindre el nové fill, amb 28 anys, feu testament. Fou el desé el que finalment ocasionà la seua mort durant el postpart. 

Va ser sepultada al monestir català de Santes Creus, però la seua tomba va ser profanada en 1835, durant la primera guerra carlina, i les seues despulles momificades llançades a un pou, del qual foren rescatades posteriorment. La restauració de la tomba i l’estudi de les restes ja en el segle XXI van permetre fer una reconstrucció facial de la reina i confirmar la causa de la mort, en relació amb la qual se li va trobar un anell de corall, que servia com a amulet protector per a les dones parteres i els xiquets acabats de nàixer.



Maria de Xipre (1315-1322). La reina d’Ultramar 

Nascuda en algun lloc de Xipre cap al 1279 i morta a Barcelona en 1322, entorn dels 43 anys. No tingué fills. 

Neta de nobles francs instal·lats als territoris croats de Terra Santa i filla del rei de Xipre i Jerusalem, el seu casament amb Jaume II en 1315, en les segones noces del monarca, estava destinat a possibilitar l’herència del tron xipriota i jerosolimità a la casa reial aragonesa. Havia de ser, doncs, un cap de pont que reforçara la presència diplomàtica i mercantil de la Corona d’Aragó a Ultramar, on en aquells moments els almogàvers dominaven el ducat d’Atenes. Tanmateix, la manca de fills truncà les expectatives i ocasionà l’allunyament manifest del rei i la reclusió de Maria en el castell de Tortosa o el palau reial de Barcelona. De fet, Jaume II decidí en 1318 una estricta reorganització de la casa de la reina, amb una dràstica retallada de despeses i el trasllat d’oficials, dames i donzelles, i a l’any següent, quan Maria estigué a punt de morir per una malaltia a Tortosa, ni tan sols es desplaçà per a visitar-la. 

Finalment va morir en 1322 a Barcelona i va ser soterrada al convent de Sant Francesc. En el segle XIX, en ser enderrocat l’edifici, les seues restes foren traslladades al claustre de la catedral barcelonina, juntament amb les reines Constança de Sicília i Sibil·la de Fortià, mentre que la figura jacent del seu sepulcre es conserva en l’actualitat en el Museu Nacional d’Art de Catalunya.



Elionor de Montcada (1322-1327). La reina de Pedralbes 

Nascuda tal vegada a Aitona (Catalunya) cap al 1292 i morta a Barcelona en 1364, entorn dels 72 anys. No tingué fills. 

Neta i filla dels barons d’Aitona i senescals de Barcelona, el seu casament amb Jaume II en 1322, en les terceres noces reials, als pocs mesos de morir Maria de Xipre, donà inici a un matrimoni caracteritzat pel respecte, l’atenció i la companyonia durant els darrers cincs anys de vida del monarca. Passà la major part d’aquell temps al palau reial de Barcelona, intervingué com a mediadora en alguns afers conflictius de la família reial i destacà, segons els relats coetanis, per la seua profunda religiositat vinculada al franciscanisme. De fet, fou la impulsora i fundadora del monestir de monges clarisses de Santa Maria de Pedralbes, a la mateixa capital catalana, que fou consagrat en 1327, uns pocs mesos abans de la mort del rei. 

Allí es traslladà Elisenda, a un palauet construït al costat del monestir, sobre el qual, tot i no professar com a monja, tenia àmplies prerrogatives. No debades intervingué decididament en la vida de la comunitat monàstica i en la selecció d’exquisides obres d’art per al seu interior. Després de viure-hi durant més de tres dècades, va morir en 1364 i va ser soterrada en un magnífic sepulcre de marbre i alabastre, on apareix abillada amb corona i vestimentes reials. El seu coetani Bernat Metge en deixà la següent semblança: «¿Qui et poria suficientment dir l’honestedat gran e maturitat de la regina de Pedralbes, muller del rei en Jacme d’Aragó, la qual vivent aquell fou molt graciosa e contínua intercessora tostemps per sos pobles, jamés no girà los ulls a coses deshonestes, la sua almoina null temps no fou denegada als pobres, e aprés la mort del dit rei acabà lo monestir de Pedralbes, que en vida d’aquell havia començat, en lo qual honestament morí e finí sos dies?».



Elionor de Castella (1329-1336). La reina Rebutjada 

Nascuda en algun lloc de Castella cap al 1307 i morta a Castrojeriz (Castella) en 1359, entorn dels 52 anys. Tingué dos fills. 

Neta i filla de reis de Castella, als pocs anys de vida fou promesa en matrimoni al primogènit homònim de Jaume II i traslladada a la Corona d’Aragó a l’espera d’arribar a l’edat de casament. La boda se celebrà en 1319, però en acabar la cerimònia l’infant Jaume fugí i renuncià a heretar el tron, de manera que el matrimoni s’anul·là i Elionor retornà a terres castellanes. Amb tot, una dècada després, en 1329, es concertà el seu casament amb Alfons el Benigne, el germà d’aquell infant fugit, que havia heretat la Corona d’Aragó i acabava d’enviudar de la seua primera esposa, amb qui ja havia tingut dos fills: el futur Pere el Cerimoniós i l’infant Jaume. 

Elionor i Alfons tingueren de seguida altres dos fills, els infants Ferran i Joan, i tant ella com els xiquets reberen enormes donacions de nuclis reials per tota la Corona. Al mateix temps, la reina inicià la persecució dels primers fills del monarca, amb la probable intenció d’enverinar-los per tal que heretara el tron el seu primogènit Ferran, el que acabà ocasionant a València el conegut motí de Francesc de Vinatea en 1332. Envoltats al palau del Real i amenaçats de matar tot l’entorn reial si no deixaven de desmembrar el patrimoni reial, llavors es produí un conegut diàleg entre Elionor i Alfons: «–Senyor, esto non consentiría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos. E lo senyor rei respòs: –Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons». De fet, en morir Alfons en 1336 Elionor hagué de fugir a Castella, perseguida pel nou rei Pere el Cerimoniós i les hosts valencianes. 

Trobà la mort en terres castellanes en 1359, assassinada per orde del seu nebot, el rei Pere el Cruel de Castella, per participar en una conjura per a deposar-lo. Uns mesos abans el mateix monarca havia ordenat assassinar un dels fills d’Elionor, l’infant Joan, i un poc després Pere el Cerimoniós feu el mateix amb l’altre fill, l’infant Ferran. Hi ha tres llocs on es diu que descansen les seues restes: l’església de Nuestra Señora del Manzano de Castrojeriz, el monestir de las Huelgas de Burgos i la Seu Vella de Lleida.



Maria de Navarra (1338-1347). La reina de la Unió 

Nascuda probablement en algun lloc de Navarra o França cap al 1326 i morta a València en 1347, entorn dels 21 anys. Tingué tres filles i un fill, dels quals una d’elles, Constança d’Aragó, fou reina consort de Sicília. 

Neta del rei de França i filla dels monarques navarresos, el seu casament amb Pere el Cerimoniós en 1338 comportà una aliança entre les Corones d’Aragó i Navarra, enfront de les tensions que les dos mantenien amb la de Castella. Arrossegà permanents problemes de salut des de la seua arribada a terres aragoneses, agreujats pels quatre parts quasi consecutius que tingué entre 1343 i 1347. En relació amb això, el fet que en els tres primers donara a llum xiquetes induí Pere el Cerimoniós, pensant que no tindrien descendents masculins, a fer reconéixer la primogènita Constança com a hereva del tron, la qual cosa era contrària a la tradició successòria de la Corona. Eixe fet, agreujat per molts altres problemes sociopolítics, fou l’espurna que ocasionà les revoltes de la Unió als regnes d’Aragó i de València entre 1347 i 1348. Maria, però, va finir just a l’inici d’aquell conflicte, com a conseqüència d’un quart part en el qual va donar a llum un xiquet, però tant ell com ella van morir als pocs dies. 

Qualificada de «dona de santa vida e de gran honestat» pel mateix Cerimoniós en la seua crònica, les seues restes descansen en el monestir català de Santa Maria de Poblet. També es conserva d’ella un magnífic Llibre d’hores miniat a la Biblioteca Marciana de Venècia.


Elionor de Portugal (1347-1348). La reina de la Pesta 

Nascuda probablement en algun lloc de Portugal en 1328 i morta a Xèrica en 1348, entorn dels 20 anys. No tingué fills. 

Neta i filla de reis de Portugal, el seu casament amb Pere el Cerimoniós es produí a Barcelona en novembre de 1347, als pocs mesos d’haver mort la primera esposa del monarca, Maria de Navarra. El fet que els vaixells que la portaven de Portugal a Catalunya no pararen a València agreujà el malestar dels que en aquells moments impulsaven la revolta de la Unió contra les decisions autoritàries del rei. En conseqüència, en gener de 1348 el Cerimoniós i Elionor es dirigiren a Sagunt, amb exèrcits pagats amb els diners del dot de la reina, per tal d’intentar controlar la rebel·lió. Tanmateix, foren capturats pels unionistes i duts al palau del Real de València, on la nit del diumenge 6 d’abril de 1348 foren trets del llit per una multitud i obligats a ballar, segons relatà el monarca en la seua crònica: «Venc per lo pont del Temple gran colp de gents, ço és, ben quatre-cents hòmens ballant ab trompes e tabals, e vengueren al reial e pujaren dessús, e, a la final, que nós e la reina haguem a ballar; e un barber apellat Gonçalvo, qui es faïa capità dels dessús dits, mes-se enmig de la reina e de nós e cantà una cançó qui deïa: “Mal haja qui se n’irà, encara ni encara...”». 

Amb tot, el primer gran brot europeu de Pesta Negra arribà poques setmanes després a la ciutat i Elionor i Pere foren alliberats per por que caigueren malalts. Els reis se n’anaren a Aragó per tal de véncer la revolta que també hi havia en aquell regne, però l’epidèmia hi arribà igualment i hagueren de retornar cap a terres valencianes. Finalment, Elionor va emmalaltir a mitjan camí i va morir a Xèrica, on va ser soterrada provisionalment, abans de dur les seues restes al monestir català de Santa Maria de Poblet. Poc després del seu traspàs, en aixafar la revolta valenciana, el rei condemnà a mort el barber que els havia tret del llit, sent arrossegat per la ciutat de València, i aprofità per a contestar-li aquella cançó amb els següents versos: «E qui no us rossegarà, susara, susara!».



Elionor de Sicília (1349-1375). La reina Gran 

Nascuda en algun lloc de Sicília en 1325 i morta a Lleida en 1375, entorn dels 50 anys. Tingué tres fills i una filla, dos d’ells Joan el Caçador i Martí l’Humà, reis d’Aragó, i ella Elionor d’Aragó, reina consort de Castella. 

Neta i filla de reis de Sicília, el seu casament a València amb Pere el Cerimoniós en 1349, en les terceres noces del monarca, donà lloc a la desitjada estabilitat matrimonial i successòria de la Corona. D’una banda, de seguida tingué un fill, l’infant Joan, que posà fi a l’absència d’hereus barons i, d’una altra banda, mostrà durant un quart de segle amplis dots de comandament i iniciativa política, fins al punt d’esdevindre en 1359 la primera reina que exercí competències governatives com a lloctinent del rei en la seua absència, un fet excepcional de les Corones d’Aragó i de Navarra, ja que en cap altra part d’Europa les reines consorts accedien oficialment a tal responsabilitat pública. Així, no només acompanyà el rei en la seua expedició militar contra els rebels de l’illa de Sardenya i prengué decisions en nom del seu germà menut, que era rei de Sicília, sinó que, a més a més, es feu càrrec del govern de la Corona en nombroses ocasions, per exemple durant diversos períodes de la cruenta guerra contra Castella. No debades fou coneguda pels seus súbdits com la reina Grossa, no només pel seu volum, sinó per la seua importància política. 

Fou a partir de la seua descendència que es creà el Ducat de Girona, que a partir de llavors quedà vinculat a l’hereu de la Corona, com succeí amb els seus fills, els infants Joan i Martí. Igualment, en 1368 es feu construir l’anomenat palau reial menor de Barcelona, com a seu de la seua pròpia cort. Va morir en 1375 i va ser sepultada al monestir català de Santa Maria de Poblet, en un mausoleu del qual, no obstant això, ja no en queda res.



Sibil·la de Fortià (1377-1387). La reina Empordanesa 

Nascuda probablement a Fortià (Catalunya) cap al 1350 i morta a Barcelona en 1406, entorn dels 56 anys. Tingué un fill i una filla, Isabel d’Aragó, casada amb el comte Jaume II d’Urgell, el Dissortat. 

Neta i filla de membres de la baixa noblesa de l’Empordà, el seu casament en 1371 amb el baró aragonés Artal de Foces comportà la seua entrada en la cort d’Elionor de Sicília, esposa de Pere el Cerimoniós. Després de la mort d’Artal en 1374 i de la reina en 1375, esdevingué amant del monarca i tingueren una filla, una relació que fou inicialment ben rebuda pels infants Joan i Martí, ja que evitava nous enllaços matrimonials del rei. Tanmateix, les coses canviaren quan en 1377 Pere i Sibil·la es casaren, en les quartes noces del monarca, i tant ella com el seu entorn reberen grans donacions reials i intervingueren en els afers polítics, especialment en el Comtat d’Empúries. A partir d’aleshores els infants menysprearen Sibil·la fins al punt de negar-se a acudir a la seua coronació, celebrada «ab una molt solemnial festa» a Saragossa en 1381. De fet, en la cort reial es formaren dos faccions enfrontades, una aristocratitzant entorn de l’infant Joan i la seua dona, Violant de Bar, i una altra més popular al voltant de Sibil·la. 

En conseqüència, a la mort de Pere el Cerimoniós en 1387, Sibil·la fugí del palau reial i s’arrecerà en un castell, però fou capturada i acusada de lesa majestat per abandonament del monarca i furt. Dos membres del seu seguici foren executats, però finalment ella fou absolta després de retornar les donacions reials rebudes, a canvi d’una pensió vitalícia anual. Així, Sibil·la visqué la resta de sa vida a Barcelona, fins a la seua mort a començaments del segle XV, quan fou soterrada en el convent de franciscans de la ciutat i, molt més tard, traslladada a la catedral, juntament amb les reines Constança de Sicília i Maria de Xipre. Encara en vida seua, Bernat Metge escrigué una semblança que destacava la seua determinació i intel·ligència: «Qui et poria dar entenent la fortalesa de cor e esforç e gran paciència de la regina dona Sibil·la d’Aragó, e lo gran saber e bon enteniment que ha?».



Violant de Bar (1387-1396). La reina Ostentosa 

Nascuda probablement en algun lloc del nord de França cap al 1365 i morta a Barcelona en 1431, entorn dels 66 anys. Tingué tres fills i tres filles, una d’elles, Violant d’Aragó, reina consort de Nàpols. 

Neta del rei de França i filla del duc de Bar, el seu casament en 1380 amb l’infant Joan d’Aragó comportà l’allunyament dels dos del monarca Pere el Cerimoniós, que volia que ell es casara amb la reina de Sicília. De fet, enfrontats també amb la dona del rei, Sibil·la de Fortià, lideraren una facció aristocratitzant en la cort fins a l’accés al tron en 1387 del mateix Joan. 

Enèrgica, decidida i molt ben avinguda amb el seu marit, exercí com a alta consellera i lloctinent reial, en un regnat caracteritzat per l’exuberància de les corts del rei i de la reina, que esmerçaren tota la seua fortuna en exhibir un luxe constant. Segons Bernat Metge, «la sua casa és estada temple de la liberalitat, molt pus ocupada en donar que en reebre», i, segons Pere Tomich, «tenia la pus gran casa que reina que hom sabés en aquell temps e anava molt bé acompanyada de moltes baronesses, nobles dones e mullers e filles de cavallers, e de gentils hòmens, en gran nombre». Consegüentment, també fou una gran promotora de l’art, la cultura i les lletres, però en morir el rei Joan en 1396, sense tindre descendència masculina viva, els súbdits de la Corona d’Aragó s’afanyaren a reconéixer el germà d’aquell, l’infant Martí, com a nou monarca. Violant al·legà que potser estava embarassada i que, per tant, podria tindre un fill i heretar el tron, però, després de ser sotmesa a vigilància durant uns mesos, es comprovà que no hi hauria cap nou descendent. 

A partir de llavors visqué retirada a Barcelona, però tornà a la vida pública en 1410, a la mort de Martí l’Humà sense hereu reconegut, per tal de defensar els drets dinàstics del seu net, Lluís de Calàbria, que inicialment rebé molts suports arreu de la Corona. Finalment, però, el candidat escollit en el Compromís de Casp de 1412 fou Ferran de Trastàmara i Violant tornà a la seua vida barcelonina com a reina viuda, i va residir al palau reial de Bellesguard, on va morir en 1431. Les seues restes descansen al monestir català de Santa Maria de Poblet.



Maria de Luna (1396-1406). La reina Compromesa 

Nascuda probablement en algun lloc d’Aragó cap al 1356 i morta a Vila-real en 1406, entorn dels 50 anys. Tingué tres fills i una filla, dels quals un va ser Martí el Jove, rei de Sicília. 

Neta de nobles aragonesos i provençals i filla del comte de Luna, cresqué a la cort de la reina Elionor de Sicília, esposa de Pere el Cerimoniós, promesa en matrimoni a l’infant Martí, que en la seua condició de secundogènit no estava destinat inicialment a regnar. Es casaren en 1372 i amb les possessions dels dos formaren un dels estats senyorials més importants de la Corona, amb bona part del patrimoni al Regne de València, incloent-hi el comtat de Xèrica, Sogorb, la Vall d’Uixó, Llíria, Paterna o Alcoi. En 1391 el seu primogènit, Martí el Jove, s’esposà amb la reina Maria de Sicília, que havia hagut de fugir del seu regne, i amb les rendes d’aquell patrimoni, gestionat per Maria de Luna, es finançaren les campanyes militars que serviren per a reposar-la en el tron de l’illa. Allí estava el seu marit, l’infant Martí, quan en 1396 va morir el rei Joan sense descendència masculina i, per tant, el tron de la Corona d’Aragó va passar a ells. Maria s’afanyà a exercir com a lloctinent de Martí i a prendre les regnes del nou regnat, davant les pretensions de l’anterior reina, Violant de Bar, que al·legava estar embarassada d’un possible fill, i dels atacs militars del comte de Foix, gendre de la mateixa Violant. 

Durant els seus deu anys com a reina intervingué en nombrosos afers polítics; va intercedir davant del papa, per exemple, pels camperols de remença catalans i va mostrar una intensa preocupació per les bandositats que assolaven el regne valencià. Fou profundament religiosa i amb les seues donacions beneficià alguns monestirs en particular, com l’abadia aragonesa de Santa Maria de Veruela o la cartoixa valenciana de Valldecrist. D’ella digué el franciscà Francesc Eiximenis: «viu així com se pertany a dona excel·lent e sàvia e de muller de tan gran senyor, en molta honestat e bonesa, e per aital se fa tenir devant Déu e devant hòmens». 

Va morir a Vila-real, camí de València, en 1406, i va ser soterrada al convent de Sant Vicent de la Roqueta abans de ser trasllada al monestir català de Santa Maria de Poblet, on descansen les seues restes.



Margarida de Prades (1409-1410). La reina de l’Esperança 

Nascuda possiblement a Torres Torres (el Camp de Morvedre) cap al 1388 i morta a Riudoms (Catalunya) en 1429, entorn dels 41 anys. Tingué un fill. 

Neta i filla de nobles catalans i valencians, de menuda quedà òrfena de pare i l’enemistat entre sa mare i el seu avi feu que a partir de 1397 foren acollides en la cort de la reina Maria de Luna, fins a la seua mort en 1406. En aquell moment la viudetat del rei Martí l’Humà no era un problema, atés que tenia un fill, Martí el Jove, rei de Sicília, que garantia la continuïtat dinàstica. Però la mort d’aquell hereu en juliol de 1409 deixà la Corona sense successor directe masculí i conduí Martí l’Humà a casar-se ràpidament per tal d’intentar engendrar-ne algun. L’escollida fou Margarida de Prades, «una de les pus belles senyores que hom sabés en lo món» segons els cronistes de l’època, a qui el rei coneixia per haver sigut donzella de la reina Maria i que tenia trenta-un anys menys que ell. Amb tot, en els huit mesos i mig que durà el matrimoni fins a la mort de Martí l’Humà en maig de 1410 no fou possible que es quedara embarassada, malgrat les enormes esperances depositades en la unió. 

Així les coses, es va produir un interregne amb diversos pretendents al tron, resolt en el Compromís de Casp de 1412 amb la tria de Ferran de Trastàmara. Llavors Margarida continuà residint al palau reial de Barcelona, on mantingué una viva cort literària amb poetes com Jordi de Sant Jordi. En 1415 es casà amb el cavaller valencià Joan de Vilaragut, però, per a no perdre l’aparença de reina viuda, ho feu d’amagat, com també mantingué en secret el fill que tingueren l’any següent. Cap al 1420 el rei Alfons el Magnànim deixà de donar-li suport i, arruïnada, la parella es refugià en el monestir barceloní de Valldonzella, on Margarida ingressà com a monja després de la mort del seu marit en 1422. Uns anys més tard es traslladà al monestir de Bonrepòs, al Priorat, on va morir en 1429 com a abadessa i hi va ser soterrada abans de traslladar les seues restes a Santes Creus. 

Poc després, el seu fill secret, Joan Jeroni de Vilaragut, que professava com a monjo desconeixent els seus orígens familiars, va saber-ne la veritat i va esdevindre cavaller al servei de l’esmentat Alfons el Magnànim.



Elionor d'Alburquerque (1412-1416). La reina Rica 

Nascuda en algun lloc de Castella cap al 1374 i morta a Medina del Campo (Castella) en 1435, entorn dels 61 anys. Tingué cinc fills i dos filles, dos d’ells Alfons el Magnànim i Joan II, reis d’Aragó, i dos d’elles Maria d’Aragó i Elionor d’Aragó, reines consorts de Castella i Portugal respectivament. 

Neta de reis de Castella i de Portugal i filla del comte d’Alburquerque, es casà en 1393 amb l’infant de Castella Ferran de Trastàmara, amb el qual va sumar un immens patrimoni amb terres per tota Castella, la Rioja i Extremadura. No debades fou qualificada pel cronista Pedro López de Ayala com «la Rica Hembra, la señora mejor heredada que se fallaba en España», i aquella fortuna –i els exèrcits que es podien pagar amb ella– fou una de les claus per les quals Ferran fou escollit en el Compromís de Casp de 1412 com a nou monarca de la Corona d’Aragó. Molt ben compenetrada amb el seu marit, Elionor s’hi traslladà amb tota la família, però el nou rei va morir a penes quatre anys després, en 1416, i ella decidí retornar a terres castellanes, a la seua vila de Medina del Campo, on passà a signar els documents com «La Tryste Reyna». 

Tractà d’intercedir en les desavinences creuades que es produïren entre els seus fills, els infants Joan i Enric, i el rei de Castella, que acabà confiscant-los les possessions i internant provisionalment Elionor en el monestir de Santa Clara de Tordesillas. Finalment, ingressà com a monja en el monestir de Santa Maria la Real de Medina del Campo, que ella mateixa havia pres davall el seu patrocini i on va morir en 1435, poc després de conéixer que els seus tres fills, tant els mencionats infants Joan i Enric com Alfons el Magnànim, havien estat capturats pels genovesos en la batalla de Ponça. Les seues restes descansen allí, tot i que al monestir de Santa Maria de Poblet es construí un sepulcre amb la seua figura jacent, que es troba buit.



Maria de Castella (1416-1458). La reina Governant

Nascuda a Segòvia (Castella) en 1401 i morta a València en 1458, a punt de complir els 57 anys. No tingué fills. 

Neta i filla de reis de Castella, el seu casament, concertat al poc de nàixer amb el seu cosí germà Alfons de Trastàmara, es pensà inicialment en clau dinàstica castellana, però acabà tenint lloc en 1415 a València, quan ell era hereu de la Corona d’Aragó, on començaren a regnar a l’any següent. Amb una mala salut permanent i una constitució física poc agraciada, el ja rei Alfons el Magnànim, amb qui no tingué cap fill, es mostrà sempre allunyat d’ella en el terreny sentimental. Per contra, mantingueren una intensa relació per a la gestió dels afers polítics, per la qual cosa el rei, que se n’anà a conquerir Nàpols en 1432 i ja no tornà mai, la nomenà en diverses ocasions i durant molt de temps lloctinent general de la Corona, per exemple de 1420 a 1423 i de 1432 a 1436, o del Principat de Catalunya en particular, de 1436 a 1453. 

Així les coses, tot i els seus constants problemes de salut, exercí destacadíssimes responsabilitats polítiques, com ara quan es plantà enmig dels campaments dels exèrcits castellans i aragonesos en 1429 per a forçar-los a negociar la pau, quan hagué de liderar l’obtenció d’enormes sumes de diners per a alliberar el mateix rei i els infants Joan i Enric, que havien sigut capturats pels genovesos en la batalla de Ponça de 1435, o quan intercedí en els greus problemes sociopolítics catalans, ocasionats pel problema remença al camp i els enfrontaments entre la Busca i la Biga a la ciutat de Barcelona. En la dècada de 1440 establí la seua cort durant diversos anys continuats a València i hi fundà el monestir de les monges clarisses de la Santíssima Trinitat, on ella mateixa fou soterrada en 1458, després de morir només uns mesos més tard que ho fera a Nàpols el seu marit absent, Alfons el Magnànim.



Joana Enríquez (1458-1468). La reina Animosa 

Nascuda possiblement a Torrelobatón (Castella) en 1425 i morta a Tarragona en 1468, entorn dels 43 anys. Tingué tres filles i un fill, una d’elles Joana d’Aragó, reina consort de Nàpols, i ell Ferran el Catòlic, rei d’Aragó, rei consort de Castella i rei de Navarra. 

Neta del rei de Castella i filla de nobles castellans, el seu casament en 1447 amb Joan, infant d’Aragó i rei de Navarra, que era vint-i-set anys major que ella, es feu en clau de les aliances polítiques que pretenien controlar el poder al territori castellà. Mitjançant el matrimoni esdevingué reina consort de Navarra, atés que Joan havia heretat el regne de la seua primera esposa, Blanca, amb qui havia tingut un fill, el príncep Carles de Viana, potencial hereu tant de la Corona navarresa com de l’aragonesa. Tanmateix, l’enfrontament entre el pare i el fill provocà una guerra civil a Navarra, en la qual Joana intervingué directament, i ressorgí quan Joan heretà també la Corona d’Aragó en 1458, amb el problema afegit que Joan i Joana havien tingut un fill, el futur Ferran el Catòlic. Així les coses, quan el príncep Carles de Viana va morir en 1461 Joana s’afanyà a entrar a Catalunya, en un clima prebèl·lic, on, com a lloctinent general, aconseguí el reconeixement de Ferran com a futur monarca. Això no impedí l’esclat de la Guerra Civil catalana, en la qual la mateixa Joana acomplí un paper de primera magnitud, organitzant l’aferrissada defensa de Girona, enviant missions diplomàtiques a Enric IV de Castella i Lluís XI de França i preparant les campanyes militars de l’Empordà, poc abans de morir en ple conflicte, com a conseqüència d’un càncer de pit en 1468. El seu esperit decidit, malgrat les adversitats, fou recollit en el cançoner del poeta coetani Joan Berenguer de Masdovelles: «Vostros grans fets, senyora virtuosa, se mostren clars per les obres que n’ixen, no contrestant molts malvats se desixen». 

Fou també la impulsora del casament que es produí en 1469, una vegada que ella ja havia mort, entre el seu fill Ferran i la infanta Isabel, que acabà heretant la Corona de Castella, amb la consegüent i transcendental unió castellanoaragonesa. Les seues restes descansen al monestir de Santa Maria de Poblet.



Isabel de Castella (1479-1504). La reina Forta 

Nascuda a Madrigal de las Altas Torres (Castella) en 1451 i morta a Medina del Campo (Castella) en 1504, als 53 anys. Tingué quatre filles i un fill, dos d’elles Isabel d’Aragó i Maria d’Aragó, reines consorts de Portugal, una altra Caterina d’Aragó, reina consort d’Anglaterra, i una altra Joana la Boja, reina de Castella, d’Aragó i de Navarra. 

Neta i filla de reis de Castella, fou nomenada hereva de la Corona castellana pel seu germanastre Enric IV, però fou desheretada en fugir del regne i casar-se en 1469 amb l’infant Ferran d’Aragó, hereu de la Corona aragonesa. En conseqüència, a la mort del rei Enric en 1474, es produí una guerra civil a Castella entre els partidaris de la seua filla, Joana, i els d’Isabel, que es resolgué en 1479 amb la plena victòria dels exèrcits d’Isabel i Ferran, qui, a més a més, aquell mateix any heretà efectivament el tron de la Corona d’Aragó. Els dos monarques es reconegueren poders mutus en les seues respectives corones, però l’acció d’Isabel se centrà fonamentalment en el territori castellà, on donà lloc a un període de govern estable i fort després de llargues dècades de guerres i enfrontaments. Reduí els sectors hostils de la noblesa; impulsà la conquesta de l’emirat nassarita de Granada, culminada en 1492; inicià una política de prestigi i enfortiment del poder reial, amb nombroses reformes administratives i fiscals i un ampli programa propagandístic; signà, juntament amb Ferran, les Capitulacions de Santa Fe, que donaren origen a l’arribada de Cristòfor Colom a les illes del Carib i a l’inici de les conquestes hispàniques del continent americà; i reforçà el control social de la religiositat cristiana, amb la creació de la Inquisició, l’expulsió dels jueus en 1492 i la conversió forçosa dels musulmans de Castella en 1502. Fou anomenada, consegüentment, Isabel la Catòlica. D’altra banda, per la seua energia bel·licosa, el poeta aragonés Pedro Marcuello la qualificà de: «Grande reyna y más guerrera, y es en el campo cavallero, según acá nos sabemos, y adalit mucho guerrero». 

Va morir a terres castellanes en 1504 i va ser sepultada al convent de Sant Francesc de Granada, abans de traslladar les seues restes a la capella Reial annexa a la catedral de la mateixa ciutat.


Germana de Foix (1506-1516). La reina Virreina 

Nascuda possiblement a Maseras (Foix) en 1488 i morta a Llíria en 1536, entorn dels 48 anys. Tingué un fill. 

Neta de la reina de Navarra i filla de nobles francesos, nasqué en el comtat occità de Foix, però prompte fou traslladada a la cort dels reis de França, que pactaren el seu casament en 1506 amb Ferran el Catòlic, rei d’Aragó, que acabava d’enviudar de la seua primera esposa, Isabel I de Castella. Tenia trenta-sis anys menys que ell i un dels principals objectius del matrimoni era obtindre descendència masculina, la qual cosa hauria comportat que les Corones d’Aragó i de Castella tingueren novament sobirans diferents. El fill, anomenat Joan, arribà en 1509, però va morir a les poques hores de nàixer, i després ja no tingueren més descendents fins a la mort de Ferran en 1516. Durant aquells anys, mentre el rei exercia com a regent de Castella en nom de la seua filla Joana la Boja, Germana ocupà en nombroses ocasions el càrrec de lloctinent de diversos regnes de la Corona d’Aragó i presidí les Corts generals de Montsó de 1512 i les aragoneses de Calataiud de 1515. 

Després de morir Ferran el Catòlic es retirà a terres castellanes i a partir de 1517 seguí la cort de Carles I de Castella, del qual possiblement fou amant i que va ser coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic en 1519. Aquell mateix any Germana es casà amb un dels membres de la cort del mateix Carles, Joan de Brandemburg, i en 1523 els dos foren nomenats els primers virreis moderns del Regne de València, encarregantse de la repressió política i econòmica contra els membres de la revolta de les Germanies, que acabava de ser aixafada. Després d’enviudar novament, en 1526 es casà amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, amb qui establí una sumptuosa cort renaixentista al palau del Real de València fins a la seua mort, que es produí en 1536. Mitjançant el seu testament fundà a la mateixa ciutat de València el monestir jerònim de Sant Miquel dels Reis, on es conserven les seues restes mortals.


Els reis i les reines baixmedievals del Regne de València i la Corona d'Aragó

Jaume I (1213-1276) – Violant d’Hongria (1235-1251) 

Pere el Gran (1276-1285) – Constança de Sicília (1276-1285) 

Alfons el Liberal (1285-1291) 

Jaume II (1291-1327)         – Blanca d’Anjou (1295-1310) 

                                                        – Maria de Xipre (1315-1322) 

                                                        – Elisenda de Montcada (1322-1327) 

Alfons el Benigne (1327-1336) – Elionor de Castella (1329-1336) 

Pere el Cerimoniós (1336-1387) – Maria de Navarra (1338-1347) 

                                                        – Elionor de Portugal (1347-1348) 

                                                        – Elionor de Sicília (1349-1375) 

                                                        – Sibil·la de Fortià (1377-1387) 

Joan I (1387-1396)         – Violant de Bar (1387-1396) 

Martí I (1396-1410)         – Maria de Luna (1396-1406) 

                                                        – Margarida de Prades (1409-1410) 

Ferran I (1412-1416) – Elionor d’Alburquerque (1412-1416) 

Alfons el Magnànim (1416-1458) – Maria de Castella (1416-1458) 

Joan II (1458-1479)         – Joana Enríquez (1458-1468) 

Ferran II (1479-1516) – Isabel de Castella (1479-1504) 

                                                        – Germana de Foix (1506-1516).


Tríptic divulgatiu





Altres imatges





Cap comentari: