dimarts, 8 de desembre de 2009

Quasi quintos (III)

Aïna on es preparava l'arrop

Aprofite una de les múltiples novetats mensuals del blog per a recuperar una sèrie a la qual no havia pogut dedicar l'atenció que es mereixia: la de quasi quintos, és a dir, la de la gent que vàrem nàixer entre el 76 i el 81 i que pareix que en arribar a estes edats
comencem a tindre més clar què volem fer, però no tenim tan clar si ho podrem tirar avant. De fet, em fa la sensació que si durant segles la desena clau en la vida de les persones ha estat la vintena, ara comença a ser la trentena com a resultat de l'allargament de totes les seues fases, tant l'adolescència com l'adultesa o la vellesa. En tot cas, a més a més, amb la sèrie (que evidentment resulta molt esbiaixada cap als àmbits que freqüente) m'agradaria ressaltar la tasca de persones que no ho tenen gens fàcil en el seu camp d'actuació dins la societat valenciana, com pot ser el cas de Marc Gomar, periodista i escriptor valldalbaidí que és el protagonista del post de hui.

Molts el coneixereu per la seua faceta com a presentador del "Magadia" a Gandia Televisió, on també condueix el "Mercat de Músiques", programa en el qual desenvolupa una de les seues passions, la música en valencià/català, que ja conreà per escrit
a Vilaweb-Ontinyent en la seua secció "Brossa d'avui". Perquè, de fet, la literatura és l'altre gran àmbit en el qual es mou Gomar; per internet es poden resseguir algunes de les seues passes: rebé un premi al relat breu La involució de l'espècie [post] en l'any 2007, quan també publicà en línia Estimades bèsties [pdf], mentre que en 2008 guanyà el premi Solstici de Manises per Les bones intencions, alhora que el seu conte eròtic Delits i delictes fou publicat en la selecció de Cossetània Onze pometes té el pomer [parcialment a Google Books].

Tot açò, a més a més, ho ha conjugat darrerament amb la seua col·laboració
com a novel·lador de guions de L'Alqueria blanca, una pluriactivitat que no li ha impedit anar mantenint de forma interminent nombrosos i ben interessants blogs: Conspiració, Correu boletaire, El descrèdit i encara d'altres. Ara, finalment, ha encetat una nova aventura, Arrop i talladetes, que és la novetat bloguera de la qual parlava al començament del post. Es tracta d'un projecte pioner en les lletres valencianes en tant que comparteix amb els lectors una part del procés de creació de la seua primera novel·la. Segons diu ell mateix:
Aquest blog recull el procés previ a la publicació de la primera novel·la de Marc Gomar. L'autor ha decidit que no presentarà "Arrop i talladetes" a cap concurs literari perquè costa un dineral i no té amics que el premien. Ací s'informarà de les editorials contactades, les respostes rebudes i l'inexorable pas del temps. Un blog contra la desesperació literària, si més no per la paciència que demana una novel·la des del mateix moment de l'escriptura. Sobretot per l'autor, que fins aleshores s'havia dedicat en exclusiva als relats.
De moment, hi ha inclós parts eliminades, faltes observades en el procés de correcció, reculls de materials o idees per a escriure la solapa. Veurem com avança la cosa. Si més no, pareix un bon sistema per anar creant expectatives entre el cercle de gent que ens movem pels blogs (i cada cop som més, que dirien aquells).

4 comentaris:

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Veig escrit "I cada cop som més":

A mi "en el meu valencià" m'hauria eixit: "i cada colp en som més" i hauria estat llengua catalana de la millor...

A això em referia en les nostres "cartes elxanes" amic Vicent!

Val més una frase visualitzada que quedar-se sense els cinc mil espais de teclat que et deixen als comentaris. I quan un fa cinc mil espais de resposta (x4) deu fer-ne unes quantes, de faltes.

Marta ha dit...

Marc és quinto meu -sense el quasi- i hi he treballat a prop. És complicat el camí, i no diré que a voltes no l'he trobat desanimat. Però una de les seues virtuts diria que és la presistència. Espere que persistisca en el blog d'arropitalladetes46. És certament un bloc molt curiós.

Vent d Cabylia ha dit...

Joan-Carles, per això ho he posat en cursiva, perquè jo no la diria així però és una frase literal d'una cançó d'Obrint Pas.

Marta, és que és molt dura la vida en determinats àmbits... Cal persistència, però a vegades ni tan sols això dóna fruit (també calen talent, contactes, sort, etc.).

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Xè Vicentet la faena que dones!;-)
No ho sabia però gràcies a la web ja sé d'on són:

Tallat i enganxat de: http://www.obrintpas.com/index2.html

1993
Creació del grup a l'Institut de Batxillerat  Benlliure de València (L'Horta).

Sé que ja ho saps -empres un model valencià molt tradicional;-) i que no cal que t'ho diga però "en valencià" no hauríem dit mai "i cada co(l)p en són més" malgrat el que t'he dit abans. Un colp és sempre físic!

Hauríem dit "i cada volta en som més" i ens hauríem quedat més amples que llargs.

Ara com t'explique en les nostres extenses "cartes elxanes" la convergència del català la feu els més joves, fins i tot els que us apunteu al marxa enrere ;-)

I qualsevol que llegisca o llija -fins i tot llig-ga o llig-ca- açò o astò la cosa és molt més llarga i em sembla perfecta aquesta convergència que és normal en qualsevol llengua de cultura amb un mercat únic.

Li he dit a ma filla que són del cap-i-casal perquè m'havia informat que eren de la Marina Alta.

Salut mestre!