dimecres, 9 de desembre de 2009

El valencià com a llengua històrica i de futur

Situació lingüística a la península Ibèrica
als segles XVI-XVI (Ferrando-Nicolàs, 2005, p. 198)


Com es pot comprovar en llegir els darrers textos de Francesc Mompó, Vicent Terol i Taronget al voltant de conflictes per l'ús del valencià, pareix que açò siga el món al revés: la cooficialitat amb el castellà no és duu a la pràctica i en molts àmbits de la vida és impossible emprar la llengua valenciana amb normalitat, fins al punt que hi ha qui es mostra incapaç d'oferir un servici públic perquè diu no entendre-la, però, contràriament, també hi ha qui es reclama víctima d'una suposada imposició per part del valencià i els valencianoparlants. No afegiré molts més arguments al que ja s'ha dit en els articles esmentats, però sí que voldria recordar l'actitud lingüística de les institucions valencianes durant segles en el context d'una societat i una monarquia plurilingüe o amb predomini del castellà.

Inicialment, entre els segles XIII i XV, el regne de València formà part exclusiva de la Corona d'Aragó, on cada institució emprava la llengua local sense més problemes. Així, els aragonesos s'adreçaven en aragonés al rei, al consell municipal de València o als diputats de Catalunya, de la mateixa manera que els valencians ho feien en valencià a qui fóra (tenint en compte que, per exemple, en funció de la llengua local els valencians d'Alpont, Ademús o Castellfabib empraven sempre l'aragonés). El mateix passava generalment en la comunicació oral: les llengües romàniques són bastant intel·ligibles unes entre altres com per entendre's de seguida amb una miqueta d'atenció i voluntat.

A partir del segle XVI el regne de València passà a formar part d'una Monarquia Hispànica en què la llengua cortesana i de les institucions supraterritorials era el castellà. Tanmateix, tot i que els usos lingüístics en les relacions amb l'estat monàrquic començaren a canviar en favor d'aquella llengua, en els afers del país a les zones valencianoparlants el valencià continuà sent l'única llengua pública emprada, malgrat que les capes alfabetitzades tenien un bon domini del castellà. I no passava res. De fet, tot i l'avanç de la castellanització lingüística al llarg del segle XVII, la llengua de les administracions continuà sent la llengua històrica de cada zona.

En este sentit, com ha copsat Joan-Lluís Marfany -gens sospitós de fanatisme catalanista- en La llengua maltractada:
el castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX, l'ús exclusiu de la llengua castellana per part de l'estat monàrquic provocà un reafermament de les llengües lligades a les administracions del país. Esta situació, extensible al cas valencià, identificava la llengua històrica amb el govern propi fins a començaments del segle XVIII, quan la Nova Planta eliminà radicalment tant els governs autònoms com l'ús públic de les llengües distintes al castellà.

En definitiva, tot i que no sempre el passat és un espill on mirar-nos, de vegades ofereix bons exemples de coses que hui en dia alguns al·leguen com a impensables: on s'haurà vist que en una societat hi haja qui vulga fer-se entendre en la llengua històrica del lloc i pretenga que siga coneguda pels que l'envolten? Si a terres valencianes hi ha imposició del valencià, que baixe Déu i ho veja...

11 comentaris:

Marc Peris ha dit...

Llengua valenciana? Fotre Vicent, cada dia esteu pitjor.

joan ha dit...

Es curiós que la Constitució de la II República espanyola, en el seu article 4, siga molt més explícita que la Constitució del 1978 quant al coneixement de les llengües diferents al castellà, tot instaurant per llei una situació completament diglòssica.

Julio Cob ha dit...

Yo que siempre he sido castellano parlante, no por eso he dejado de querer y admirar todo lo valenciano, interesado por su historia, por sus costumbres y por sus avatares.
Y creo que igual se puede admirar nuestra tierra, hablando o pensando en valenciano, en castellano, o si por desgracias se es mudo. Conozco alguno que hemos coincidido en diversas visitas culturales, sintiendo lo mismo.

Desde luego no soy nacionalita, pero no por ello dejo de admirar mi paisanaje e interesarme por todo lo que representa.

Y conozco las historias de los pueblos de nuestra Comunidad en los últimos 50 años y la forma en que se manifestaba la gente, nada concordante con las cosas que se cuentan hoy en día.

Me pregunto qué le ha hecho más daño al valenciano en la actualidad: viejos perjuicios por fortuna ya superados, o el intento de los últimos años de su catalización que no ha supuesto más que rechazo, por mucho que no se quiera ver.

Ya se intentó a finales del XIX, pero no lo consiguieron. Esperemos que siga siendo así y nos sintamos orgullosos de nuestra singularidad, sea en valenciano que me merece un gran respeto, sea en castellano que también se lo merece.

Sinceramente creo que despreciar a una de nuestras dos lenguas, sólo lleva al desprecio de la otra por personas del mismo talante. El efecto boomerang. Una pena.

Vent d Cabylia ha dit...

Marc, no sé per què empres el plural. Jo parle per mi mateix, no en nom de ningú. D'altra banda, quina diferencià hi ha entre dir-li "valencià" i "llengua valenciana"? O li he de dir "dialecte valencià"? A això és el que em referisc de vegades amb el que ens ha passat amb el nacionalisme fusterià: alguns penseu que dir "llengua valenciana" és símbol de secessionisme, blaverisme, espanyolisme i no sé quantes coses més. Però el problema és que el terme s'havia emprat sempre amb total normalitat sense negar la unitat de la llengua ni afectar-la en absolut. Finalment, si de tot el post et quedes amb això, no sé qui està pitjor... :-]

Joan, millor la llei d'ara, però, vaja, no és cap consol.

Julio, supose que volies dir catalanización. Pel que fa a la qüestió del menyspreu d'una de les dos llengües, crec que pràcticament sempre la llengua menyspreada és el valencià. En els casos de la gent que parla sempre valencià, normalment són gent molt conscienciada que sap que l'única manera que té de mantindre eixa fidelitat lingüística és mitjançant la persistència, la comprensió i el bon humor. Personalment no conec cap d'estes persones que vaja per ahí amb prepotència volent que li contesten en valencià (ja ho tenen bé si l'altre no els astora). En canvi, en l'altre sentit sé per experiència pròpia que en moltes ocasions hi ha mirades atònites o males cares. Com dic, el bon ànim i la naturalitat és una de les poques maneres de dur-ho avant.

Finalment, en el cas concret de les classes escolars, no pense en cap cas que donar classes en valencià siga un menyspreu al castellà, que ja té un lloc ben privilegiat dins la nostra societat.

Salutacions!

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Xè ni una taqueta de Santander a Gibraltar al ple del segle XVI on tots parlaven castellà cervantí, sense moriscos, ni taques asturianes o lleoneses o aragoneses en territori no constitiu... Vaja que l'aragonès s'estengué per València però no arribà a Múrcia i els repobladors sud-peninsulars eren tots de Medina del Campo.
Els francesos més simplistes fan una cosa semblant amb la llengua d'oïl i la llengua d'oc: la d'oïl és monocromàtica i si no ho era ho serà, la llengua d'oc, en canvi, estava dividida en milanta patuesos cridats a desparèixer. Quin mapa lingüístic tan estrany i tan revelador alhora! I això que Ramon Muntaner deia que els catalans parlaven tots igual fins a Múrcia però que les parles castellanes eren molt diferents les unes de les altres.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Vicent:
La catalanització lingüística de les poques zones castellanoparlants de l'antic regne (on el bilingüisme era català/àrab fins al XVII amb diglòssia per una part dels moriscs) de sud a nord ha estat estudiada. La llengua oficial del regne era tan sols una: la catalana de Traiguera a Oriola.

De no haver-se produït la desfeta d'Almansa el català no s'hauria perdut ni a l'Horta d'Oriola ni a part del Vinalopó i s'hauria estés el monolingüisme valencià al país com hauria estat lògic i natural.


A tall d'exemple:
La indulgencia de Castielfabib:
"El texto se halla redactado en lengua catalana. Hay que resaltar que al inicio del documento se nombra “lo nostre sant pare Julio”, por lo que deberíamos datar esta indulgencia en el pontificado de Julio II, a principios del siglo XVI."...
http://rincondeademuz.wikispaces.com/file/view/58-Estelas,+hoja+de+cantoral+e+indulgencias+de+Castielfabib.pdf

Caldrà comprovar fins a quin punt la llengua de relació de la petita noblesa d'origen aragonès no era sempre el català que dominarien perfectament com llengua oficial del regne. De fet, se sap que el català arribava més endins de l'Aragó que no la franja actual.

Si fins i tot els de Múrcia i Cartagena segueixen emprant el català amb els d'Oriola al llarg del segle XV!


El segle XVI ja se sap... Entrem en "una unitat" més gran...

I els castellanoparlants, dit siga de passada, no són "nacionalistes"... no ni res i fa 50 anys érem tots la mar de simpàtics parlàvem com a casa i escrivíem com a l'escola!
Des d'Elx

Vent d Cabylia ha dit...

Joan-Carles, sempre m'esmeneu els mapes lingüístics! (la referència del qual, en este cas, pense que és prou fiable).

En tot cas, particularment jo li faria poques esmenes. És una mapa que assenyala el predomini lingüístic de cada zona entre els segles XVI i XVII, i la veritat és que en aquella època de Santander a Gibraltar pareix que a totes les zones hi predominava el castellà. Enlloc no passava com a determinades parts del regne de València o la ribera de l'Ebre on hi havia majoria poblacional morisca. D'altra banda, has de pensar que la densitat de població de la Corona de Castella era molt inferior a la de la zona litoral mediterrània (molta de l'extensió central directament no estava poblada o tenia uns índexs molt baixos).

En segon lloc, això de quina llengua era la que s'usava de Traiguera a Oriola, m'ho dius o m'ho contes? A Alpont, Castellfabib i Ademús i tota la zona dels Serrans no tinc cap dubte que la llengua emprada era el castellanoaragonés. Et puc enviar per correu un fum de cartes de procuradoria als síndics enviats a les Corts del segle XIV per estes viles, pots anar als seus arxius municipals i comprovar en quina llengua escrivien, quins eren els seus cognoms (aragonesos) i en quina llengua parlaven els nobles d'aquella zona durant tota la baixa edat mitjana (castellanoaragonés). Respectant tots els estudis que s'hagen fet, no en conec cap que diga que la llengua d'ús (pública i privada) d'aquella zona fóra el valencià (i si ho diu, puc donar bona fe que no era així). Una altra cosa, com he explicat, era la llengua en què se'ls adreçaven altres institucions (en este cas de les indulgències, l'orde de la Mercé).

Pel que fa a l'horta d'Oriola, pense que hi ha estudis i també bona cosa de proves que indiquen i demostren que la cosa és de la segona meitat del XVII, després de les grans mortaldats de pesta i les colonitzacions de majoria murciana. I amb tot això no vull assenyalar res en particular, simplement atendre'm a la realitat històrica de cada època...

Salut!

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Podem convenir que l'únic repoblament medieval cristià -enfora del català- fou aragonès i que importà una modalitat constitutiva aragonesa a una zona molt concreta del país: els Serrans? Alguns lloc més? Els Serrans sempre estan sobrevalorats vists des de València. Deu ser la proximitat.

Si és així els únics que haurien de reivindicar una llengua romànica diferenciada a la que se'ls imposa són aquests aragonesos que hagueren d'aprendre una altra modalitat veïna: la castellana. Els lingüistes veuen l'aragonès -l'autèntic- com una llengua de transició entre el català i el castellà.

Pel que fa al català la cosa és clara i arribà a Cartagena -estudis de Grandal pel que fa al segle XV- i la reculada correspon a la segona meitat del segle XVII a l'Extrem Sud del País però cada vegada sembla estar més clar que la cosa arriba a les portes del segle XIX. Estudis en curs.

És evident, però, que la desfeta d'Almansa consolidà aquestes noves bosses murcianes al país.

El que dic, estimat Vicent, és que la petita noblesa valenciana seria catalanòfona al segle XVII, fins i tot la petita aportació de llinatges nobles que serien bilingües. Parlem del XVII no te m'en tornes al XIV que això es fer trampa: tres segles.

¿En quina llengua els contestaven les peticions rebudes per les Corts Valencianes a València? On se n'anaven de farra?

Ho estudiarem enfora però l'únic intrús a l'antic Regne de València fou el castellà central. Ni era la llengua dels repobladors catalans ni era la llengua dels repobladors aragonesos.

Una altra cosa és el prestigi internacional del castellà al llarg del segle XVI i les repercussions reconegudes.

Pel que fa al Regne de Múrcia caldrà estudiar-ho tot de nou. Ho faré i t'agraïré em comuniques la bibliografia en correu privat.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Salen de Valencia 118.000 moriscos, 61.000 de Aragón, 45.000 de Castilla y Extremadura, 16.000 de Murcia y 32.000 de Andalucía.

Déu n'hi el mapeta monocromàtic de Santander a Gibraltar! I mig Regne de Granada ja parla castellà el 1492!

Me'n vaig que tinc un article llarg que llegir-me sobre els moriscos del Valle de Ricote i altres indrets murcians.

http://es.wikipedia.org/wiki/Morisco

Vent d Cabylia ha dit...

Joan-Carles, què dius de sobrevaloracions? No estic sobrevalorant res, igual que eixe mapa fet per Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs no està deformant res. Estem ensenyant la realitat: no tot el regne de València fou valencianoparlant, sinó que hi havia parts on predominava l'àrab i d'altres l'aragonés. En este segon cas, ben minses poblacionalment, però les he esmentades:
a) Per no amagar-les i fer com que no existien.
b) Perquè em servien per a mostrar que la norma d'aleshores era que cadascú parlava en la seua llengua i no passava res (els d'Alpont en castellanoaragonés o els de València en valencià).

Què dius de reivindicar el castellà per no sé què no se quants i només a eixes zones? Qui ha dit res d'això en cap moment?

Pel que fa a qüestions concretes que esmentes:
- La noblesa valenciana majoritària del XVII era bilingüe, exactament el que he dit (que tenia domini de les dos llengües). Ara bé, la noblesa amb possessions a l'interior -la que no s'arribà a establir a València de forma regular o estava a cavall entre Aragó i València- continuà amb el castellanoaragonés.
- En quina llengua contestaven a les Corts? Els síndics d'Alpont, Ademús i Castellfabib, almenys en el XIV, sempre en la seua llengua. No la canviaven.

Finalment, d'això de l'horta d'Oriola tu mateix sembles prou ben informat. No crec que en sàpia jo més que tu, però tu mateix dius que la cosa de la substitució lingüística ve ja del XVII.

Salut!

PS (que veig que has escrit més): Els moriscos de la Corona de Castella estaven generalment molt més dispersos que els del regne de València o la ribera de l'Ebre. Posem per cas, a la ciutat de València hi havia moriscos, però en el mapa ix predominança de "valencià" perquè era això el que passava. Doncs el mateix a les terres castellanes (on, a més a més, crec que els moriscos -a causa d'eixa mateixa dispersió- substituïren l'àrab pel castellà ja en el segle XVI)

Julio Cob ha dit...

Vicent: Gracias por la corrección.
Y tienes razón en cuanto al menosprecio que se hace de la lengua valenciana y en mayor intensidad respecto al castellano desde muchos y muy diferentes sectores.

Y cuando estoy ante esta situación me desagrada y me gusta salir en su defensa. Siempre me pareció mal cuando se trataba o se trata como de "pueblo" a quienes utilazan el valenciano como forma de expresión.

Afortunadamente esto ocurre menos en la actualidad. A eso me refería.

Saludos