divendres, 21 de novembre de 2014

Presentació del "Lletraferit" #05

En van cinc
Demà presentem el Lletraferit #05 en El Negrito de València, amb la intervenció de Josep Vicent Miralles, Andreu Escrivà, Miquel Nadal i Vicent Molins. Tots ells i encara molts altres noms, com Sergi Tarín, Carles Fenollosa, Amaia Crespo, Alexandre Serrano, David Brieva, Toni Sabater, Lucrècia de Borja, Felip Bens, Marc Gomar, Manuel Pérez o Frederic Aparisi, hi escriuen amb reportatges i entrevistes ben variats, des d'un especial sobre la màfia fins a diverses xarrades amb el cuiner Ricard Camarena, l'humorista Eugeni Alemany, l'escriptor Philip Hoare, la il·lustradora Maria Herreros o el grup Orxata Sound System. Podeu trobar l'índex complet en el lloc de venda per internet (sense despeses d'enviament) i també el podeu trobar en la vostra llibreria habitual (si no, que el demanen al distribuïdor!). Jo vos deixe ací amb un extracte del meu article sobre "Els Anglesola contra els Sabata. Quan els bàndols dominaven València", una apassionant història sobre la violència de tint mafiós que va dominar la vida pública valenciana a mitjan segle XVII, després de l'empobriment general causat per l'expulsió dels moriscos. I qui vullga i puga, ja sap, demà dissabte a les 12:30 h. ens fem un vermutet en El Negrito!

Bandolers atacant una caravana de mercaders (Esaias van de Velde, c. 1629)

L'espectacular batuda de 1648

Són les set del matí del dimarts 12 de maig de 1648, els cavalls del virrei castellà de València, don Duarte Fernando Álvarez de Toledo, Pimentel y Portugal, comte d’Oropesa, i de la seua nombrosa comitiva renillen nerviosos en eixir pel portal de Sant Vicent camí de Torrent, la localitat triada per a ser la plaça d’armes des d’on es dirigiran les operacions desplegades, simultàniament, en el conjunt del regne. A eixa mateixa hora, els justícies de totes les principals ciutats i viles valencianes, preparats amb els seus cossos d’orde públic, obrin les cartes secretes que han rebut del virrei i dels Estaments, la representació política del regne fora de Corts. 

Les instruccions són clares: cada dia durant huit dies, des de l’eixida de sol fins a la posta, faran batudes pel terme respectiu i detindran tots els delinqüents i bandolers que hi trobaran. Els trametran als sis batallons amb 120 hòmens a cavall i 150 soldats d’infanteria que s’han escampat pel regne i ells els duran a València, als calabossos de Sant Narcís i a les torres de Serrans i de Quart, especialment habilitades com a presó. No cal acusació, no cal procés judicial, no cal saber si els detinguts són de jurisdicció reial, eclesiàstica o nobiliària, no cal, en definitiva, entendre’s de raons. Fins i tot una junta de teòlegs ha fet públic un informe que dóna suport a l’actuació del virrei, per tal d’acabar, per la via expeditiva, amb «la calamidad de esta república y la insolencia con que la tienen tiraniçada los bandos y sus valedores».  

Tres dies després, el cavaller de l’orde de Montesa Tomàs Anglesola, fill i hereu del jurat de València Guillem Ramon Anglesola, és escapçat en la plaça de la Seu sense juí, per manament directe del virrei. Encara tres dies més tard, quan la batuda pel regne toca a la seua fi, és el torn del xabienc i cap de colla de bandolers Pere Cholbi, que és penjat en la plaça del Mercat. El virrei els responsabilitza de formar un grup dedicat al frau, la corrupció i l’extorsió mitjançant el control de càrrecs públics i l’ús recurrent de la violència: «regulaban los contratos, arrendamientos, introduciones de mercadurías y hasta las mismas disposiciones tocantes a la hazienda real y al comercio público, por el temor que infundían a todos su condición y los homicidios que sus parciales avían cometido».

No obstant això, el virrei no s’atrevix amb un dels caps màxims del grup, el marqués de Guadalest, batle general i almirall d’Aragó. És un dels principals nobles del regne i ha sigut cridat a la cort de Madrid, per tal d’allunyar-lo del centre d’operacions. D’una manera o d’una altra, la gran aristocràcia sempre se’n salva, és llei de vida. Però centenars d’implicats d’arreu del país, des de Morella fins a Santa Pola, són traslladats a les presons de València. La majoria són bandolers, gent integrada en quadrilles que actuen fora de la llei, però també hi ha cavallers i ciutadans «honrats», als quals els primers fan la faena bruta en els seus negocis turbulents i les seues lluites pel poder. Vint-i-tres d’ells són ajusticiats fins a començaments de juliol. No hi ha pràcticament cap setmana sense execucions.

El comte d’Oropesa albira, per fi, el control absolut de l’orde públic: «dentro de brebes días se á de conseguir el exterminio total de los vandos y la quietud universal de este reyno, quedando dispuestas las materias de suerte que no puedan lebantar cabeza los facinerosos, ni llegue a verse la justicia en la desautoridad y flaqueça que tantos años á se experimenta». En efecte, ja fa unes quantes dècades que el regne és controlat pels bàndols i els successius virreis de València han sigut incapaços d’imposar la pau social.

El desastre de l’expulsió dels moriscos

Una tercera part del regne de València és un erm. En febrer de 1610 el vent recorre, astorat per la buidor, l’interior de les cases que han quedat sense una ànima. Per tota la serra d’Espadà, el Camp del Túria, les hortes de Morvedre, Alzira, Xàtiva i Gandia, les valls i muntanyes del Comtat i la Marina, la terra plora. Ha deixat de sentir els peus que quotidianament la calcigaven, treballaven i estimaven. Els peus i els cossos dels més de 130.000 moriscos, una tercera part de la població valenciana, que han sigut expulsats a causa d’una decisió presa a Madrid pel favorit del rei, el duc de Lerma, castellà i fill de valenciana, d’una Borja. S’ha deixat portar pels sectors més radicals de l’Església, els que, com el patriarca i arquebisbe de València Joan de Ribera, feia temps que en reclamaven l’expulsió. De passada, ha pegat un colp de puny damunt de la taula en proclamar Felip III com al rei més cristià d’Europa. Ah, sí, també s’ha quedat amb tot el patrimoni dels nombrosos moriscos que han abandonat el seu marquesat de Dénia. És el principal argument que ha exposat a la noblesa valenciana per a buidar els seus propis senyorius: podran quedar-se amb la propietat de tot i repoblar-los de bell nou. 

Dubitatius i temorosos, els senyors valencians accepten i col·laboren en l’expulsió. Després se’n penediran. Quasi ningú vol treballar en els llocs aspres dels moriscos i el procés de repoblació és parcial i molt lent. Les terres, sense gent que les treballe i les habite, no valen res: no són collides, ni pasturades, ni generen comerç, ni diners, ni rendes per als rendistes. La noblesa valenciana, sense ingressos, s’empobrix. I deixa de pagar els deutes que té amb banquers, mercaders i altres prestadors dels mercats urbans. I tot això, evidentment, afectà la inversió, el consum, el treball i les expectatives de futur dels valencians. Després de deu anys de miratge, durant els quals tots esperen que de sobte es recupere la normalitat, l’orde social comença a desballestar-se. A principis de la dècada de 1620 es formen colles de bandolers ací i allà i les famílies dominants de les ciutats i les viles es llancen amb més força que mai sobre els càrrecs i els negocis públics, una altra manera d’obtindre renda. Segons denuncia el virrei en 1624, les males gents han cobrat «més ànimo per a continuar son mal viure y inquietar la república».

[Continua en la revista Lletraferit #05...]

Cap comentari: