dimarts, 7 d’abril del 2015

Les banderes dels valencians i dels valencianistes en la dècada de 1930

Fussant un migdia de dissabte per la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió de la Gran Via de València, previ pas pel sempre entranyable Aquarium, vaig trobar un grapat d'exemplars de Nostre Teatro, la sèrie de publicacions teatrals en valencià que editava abans de la Guerra Civil espanyola un dels personatges de l'època que em té més captivat i que mereixeria tota una tesi doctoral, l'editor, escriptor i empresari Vicent Miquel Carceller, del qual ja vaig parlar ací mateix fa tres anys. M'hi vaig parar perquè sempre vaig resseguint-li la pista allà on puc mitjançant les seues nombroses publicacions d'humor, falleres, eròtiques i teatrals, però el que em va cridar l'atenció d'aquell grapat foren les portades, que quasi sempre -a banda d'una fotografia de l'autor de l'obra- mostraven les quatre barres roges i grogues, nues o en combinacions diverses amb blaus celestes com el de la senyera de València. Era, en definitiva, una perfecta mostra de la coexistència i convivència simbòlica de banderes que sempre he argüit que hi havia en el valencianisme de finals del segle XIX i el primer terç del segle XX. Ací van unes quantes portades, publicades entre gener i desembre de 1931:



Com s'evidencia en moltíssimes altres imatges de l'època, les quatre barres se sentien com a ben valencianes per part de tothom, puix no debades estaven per tot arreu de la geografia valenciana i eren un símbol històric present en escuts, monuments i gravats, alhora que la senyera de València amb blau havia sigut glossada incessantment pels poetes de la Renaixença, era la gran protagonista dels actes del 9 d'Octubre, la que es duia fora en representació dels valencians i la que fou hissada en les Diputacions de Castelló, València i Alacant en 1931, en el moment en què es va permetre l'ús oficial de les banderes territorials. Tanmateix, com sempre, hi ha qui s'ha fet i es fa trampes al solitari, bé considerant que aquella gent "no sabien el que es feien" o bé, directament, manipulant la història i mostrant-ne només una part per a intentar constatar que la "real senyera" (sic) era el símbol més utilitzat en les publicacions de l'època. Per contra, l'únic que sembla poder constatar-se, almenys en el cas de Nostre Teatro, és que durant la primera etapa de la publicació, entre 1921 i 1922, deu anys abans de la que ací he mostrat, hi havia un ús encara més abundant de les quatre barres com a símbol valencià:



Desconec si aquella subtil diferència gràfica entre l'etapa de 1921-1922 i la de 1930-1932 es deu a l'evolució del valencianisme durant aquella dècada o és, més probablement, una simple casualitat, ja que en altres publicacions de l'època sí que s'observa la convivència abans esmentada. En tot cas, sí que és cert que l'enorme expansió i maduració del valencianisme durant la Segona República donà peu a la primera gran discussió pública sobre la qüestió de la bandera dels valencians i dels valencianistes. Va ser en les planes del setmanari polític El Camí, entre octubre i novembre de 1933, després que l'advocat i escriptor Eduard Martínez Ferrando, seguidor de les teories de Prat de la Riba i defensor d'una "Catalunya Gran" sense embuts, en la qual València no era nació, sinó "regió i ben regió", publicara l'article "Unes consideracions sobre el mot 'senyera'". En ell advocava per la substitució de la paraula "senyera", que atribuïa a "la decadència de València i a un esperit provincià", per l'expressió "bandera valenciana" i pel seu ús "sense dibuixets ni flocs, ni pols, ni cap afegitó més o menys blavós", que molts creien que servia "per diferenciar la bandera valenciana de la catalana". Per a ell una i altra eren la mateixa.

Qui li contestà, amb l'article "'Senyera' o 'bandera'", fou l'empresari i erudit Nicolau Primitiu Gómez Serrano, un personatge partidari d'una "València estricta", però que en el seu afany conciliador tractava d'unir en una mateixa direcció les diferents branques del valencianisme. En el text, a banda d'explicar l'origen històric i la significació de l'afegit blau amb la corona, renunciava al desig de Martínez Ferrando per tal que "els valencians abandonen la nostra Senyera autèntica per a cobrir-nos amb la bandera catalana", defensava "el dret històric que tenim els valencians a emprar el nom 'Senyera' per a designar la bandera nacional valenciana, com a sagrada herència que, de pares a fills, rebérem", i la considerava "l'autèntica representació del País Valencià, de la Nació Valenciana" i el símbol tant dels valencianistes que aspiraven "al retrobament i reconeixença de l'autèntica Personalitat Valenciana" com de "tots els valencians, blancs i negres, vermells i verds: des de les sanitats del nord fins les terres del sud, des dels mariners i els habitadors de les planes, tro als pastors i muntanyencs".  

La cosa, no obstant això, no passà a majors i pareix que tot seguí com fins aleshores: la senyera tricolor -en què el blau no era l'element més valorat, ni molt menys- continuà sent la bandera majoritària del valencianisme i la que es feia servir oficialment per a representar els valencians del Sénia al Segura, mentres que la quadribarrada nua continuà estant omnipresent per tot arreu, com a símbol històric dels valencians i com a part fonamental de la mateixa senyera tricolor. Eixa, probablement, hauria sigut la situació que s'haguera consolidat amb el temps de no ser pel brutal estroncament que va significar en tots els àmbits la Guerra Civil espanyola i la terrible instauració del franquisme en 1939. Una generació després el valencianisme tornà a agafar certa embranzida amb uns nous supòsits, dels quals som hereus en l'actualitat. No està de més, en qualsevol cas, conéixer la realitat i els debats que es mantingueren durant el primer valencianisme, aquell al qual sembla que, a poc a poc, anem regressant en molts aspectes.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Pense que el problema de les quatre barres començà quan Catalunya s'apropià d'elles en la democràcia. De no habérseles apropiat no hi hauria tant de problema. Molt bona l'estratègia de apropiàrseles, per cert, molt bones rentes li ha donat al catalanisme.

Jose Cirat ha dit...

Bon article.

Anònim ha dit...

El llibre de Òscar Rueda "Senyera Valenciana, símbol de llibertat", fa un repàs històric de la bandera que vindria molt be als llector d´este artícul que vullguen complementar. I també al l´autor del mateix si no l´ha llegit. Ací un enllaç a la uep del llibre, molt ilustradora. Salutacions. http://valencians.wixsite.com/senyera/portraits

Anònim ha dit...

Un poble (en este cas, el valencià) no pot tindre quaranta banderes distintes ni tampoc usar una bandera que represente atre poble. Les banderes servixen (per definició) per a representar i diferenciar als diferents grups humans entre sí, i per tant si grups humans (penyes, pobles, nacions, etc.) diferents compartixen una bandera esta deixa de complir la seua funció.