Preguntes per a un país. IX Seminari Valencianista del Tirant

Una nova edició del Seminari Valencianista del Tirant, la del 2015, es va celebrar ara fa unes setmanes

Parlar d'uns actes que van tindre lloc fa un parell de mesos, i que afecten bàsicament assumptes polítics, és arriscat, sobretot hui en dia, en estes setmanes sorprenents de moviments mediàtics i modes efímeres, en què les coses canvien a un ritme accelerat. No obstant això, no volia deixar de parlar del IX Seminari Valencianista de l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, que es va celebrar entre el 10 i el 26 de febrer passats, del qual vaig tindre l'honor, el plaer i el goig de ser director. Quan m'ho van proposar Ferran Puchades i Pere Fuset, secretari general i director de projectes de l'esmentada entitat, no ho vaig dubtar: "seminari" i "valencianista" em són mots ben volguts. I, seguint les seues orientacions i de manera mancomunada, vam parir -amb respecte per a les mares- una sèrie de trobades que tractaren sobre diversos temes entorn d'una pregunta central: "en quin estat de construcció es troba el nostre país?". 

No debades el títol global del seminari va ser "Preguntes per a un país" i els afers debatuts tocaren els següents temes: la possibilitat de tindre uns mitjans de comunicació amb visió de país (de país valencià, evidentment) (amb Isabel Olmos, de Levante-EMV, i Ignasi Muñoz, de Catalunya Ràdio al territori valencià), l'estat de la xarxa d'organitzacions valencianistes (amb Toni Gisbert, d'Acció Cultural del País Valencià, Laura Peris, del Bloc d'Estudiants Agermanats, i Francesc Felipe, d'Escola Valenciania), el futur de la llengua valenciana (amb Verònica Cantó, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, i Alfons Esteve, de la Universitat de València), les Falles com a espai de valencianisme (amb Gil-Manuel Hernández, de l'Associació d'Estudis Fallers, i Xavier Serra, de Malalt de Falles), la presentació del text Valors per a un republicanisme cívic valencià (amb l'autor Joan Alfred Martínez, de la Universitat de València, i Agustí Colomer, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua) i el debat de propostes entre els candidats -o més que probables candidats- a la Presidència de la Generalitat Valenciana de Compromís i Podem (amb Mònica Oltra i Antonio Montiel).

En ser durant les darreres setmanes que encara anava i venia a Oxford, només vaig poder assistir a dos sessions, la primera i la darrera, per la qual cosa em vaig perdre la resta sobre organitzacions valencianistes, llengua, Falles i republicanisme cívic, però de ben segur que la informació proporcionada i els debats posteriors foren ben enriquidors. Així es comprova, per exemple, en la xarrada sobre Falles que Xavi Serra va tindre la bona pensada d'enregistrar, de manera que es pot vore i escoltar en el seu recomanable canal de youtube. Com hi podeu comprovar, Gil-Manuel Hernández va fer un repàs històric de la festa, tot indicant que durant el primer terç del segle XX les Falles van ser un dels mitjans d'expressió i de litúrgia civil del primer valencianisme polític (republicà, regionalista o nacionalista), però el franquisme va arrasar amb tot allò i la va convertir en una celebració conservadora, "totalitària", monolítica i dogmàtica, de manera que el progressisme de la Transició li va girar totalment l'esquena. En l'actualitat, però, el valencianisme postfusterià tracta de recuperar la festa amb models alternatius o innovadors, de forma que, en efecte, les Falles comencen a ser un espai per al valencianisme més conscienciat. En eixe sentit, Xavi Serra va recordar en primer lloc la pluralitat de les Falles arreu del país (Borriana, Torrent, Gandia, Dénia, etc.) i l'existència de nombroses comissions valencianistes en la mateixa ciutat de València, i, sobretot, va fer una crida per a baixar al carrer i participar en les Falles, el primer moviment associatiu dels valencians, i parlar de cara a cara amb els fallers com a única manera de fer-les més valencianistes.

Quant a les altres dos sessions, en la dedicada als mitjans de comunicació, un element cabdal en la construcció de qualsevol país, vaig tindre la sort de moderar la taula en què estaven Isabel Olmos, d'un mitjà privat de la província de València, i Natxo Muñoz, d'un mitjà públic català. Una de les principals conclusions, al remat, va ser que, com en tants altres àmbits, amb voluntat política i una miqueta de finançament públic tenim els instruments -tècnics i de base social- per a construir un sector amb visió de país que evidencie les potencialitats del valencianisme per a millorar la nostra societat i induïsca altres sectors del món privat a sumar-se a eixe carro. Per a això, evidentment, serà necessari un canvi polític profund, de la qual cosa es va parlar a bastament en la darrera sessió del seminari, que va esdevindre la primera trobada pública entre Mònica Oltra i Antonio Montiel, de manera que va generar tot un reguitzell de notícies sobre les propostes d'una i de l'altre. En este cas va ser la mateixa organització qui va gravar l'acte, que va durar vora dos hores, amb una intensa participació del públic.

Entre el valencianisme polític hi havia prou d'expectació, ja que era una de les primeres voltes en què s'escoltaria al líder valencià de Podem explicar les seues propostes. I la veritat és que, almenys des del meu punt de vista, va decebre, amb un discurs travat, que sonava a vell -un fet sorprenent en un partit com Podem- i del qual no se'n podien extraure moltes conclusions. Mònica Oltra, d'altra banda, estigué aquell dia en un especial estat de gràcia i va fer un discurs inicial molt potent i intel·ligent, tractant d'establir les bases del multipartidisme progressista que aspira a governar el país d'ací a unes setmanes. Llàstima que precisament sense mitjans de comunicació propis la veu i els missatges d'estos i altres líders, com Ignacio Blanco, Ximo Puig o Carolina Punset, ho tindran molt difícil per a arribar majoritàriament a la societat valenciana, bona part de la qual estarà més guiada pels debats de La Sexta o de Telecinco en clau espanyola que per les persones i les propostes dels partits d'ací. El IX Seminari Valencianista de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc va ser, en tot cas, un intent de lluitar contra eixa falta de vertebració valenciana i construir el país que molts pensem que pot millorar les nostres vides. L'any que ve segur que n'hi haurà un desé, i vorem amb quin canvi polític!